Glossari d'Art: Grècia i Roma

Termes d'Art Clàssic

Grècia

Mètopa: espai generalment quadrat i llis que hi ha al fris de l’entaulament dòric entre dos tríglifs. De vegades estan esculpides.

Temple perípter: edifici envoltat completament per columnes.

Contrapposto: manera de disposar el cos humà en una cultura, que consisteix a equilibrar la massa corporal al voltant d’un eix vertical per evitar la simetria i la llei de la frontalitat. És característic de l’escultura clàssica grega i del Renaixement.

Temple amfipròstil: temple que té un pòrtic amb columnes a cadascuna de les façanes més estretes.

Opistòdom: part posterior d’un temple grec de l'antiguitat sense comunicació amb el naos. Era on es guardava el tresor de la divinitat o del temple.

Tambor: cada peça del fust d’una columna. També és el mur poligonal o cilíndric sobre el qual s’assenta una cúpula.

Fris: part mitjana de l’entaulament, situada entre l’arquitrau i la cornisa. S’empra, especialment, en l’ordre jònic.

Cariàtide: figura femenina que prové de Cària, que sosté l’arquitrau a manera de columna. El seu cap té un element que fa la funció de capitell. Si duu una cistella al cap, s’anomena canèfora.

Àbac: llosa rectangular de pedra, marbre o terracuita. Una de les parts del capitell col·locada damunt l’equí.

Xoana: escultures de fusta corresponents al període grec arcaic. La seva forma cilíndrica prové del tronc de l’arbre en què al principi es tallaven. Segons els especialistes és possible que fossin revestides amb una planxa metàl·lica com l’or o amb vori.

Capitell: part superior d’una columna, pilar o pilastra sobre la qual s'assenta l’arquitrau. La seva forma i ornamentació determinen els diferents ordres de l'arquitectura clàssica grega, atès que poden ser dòrics, jònics o corintis. Es compon d’un collarí, un equí i un àbac.

Èntasi: eixamplament que presenten algunes columnes a la part central del fust.

Dòric: un dels tres ordres arquitectònics de la Grècia clàssica, caracteritzat per les columnes sense base i amb capitells senzills i llisos. El fust és estriat, de secció horitzontal, amb arestes de cantells vius.

Acroteri: ornament col·locat als vèrtexs del frontó.

Acròpoli: lloc més alt i fortificat d’una polis a l’antiga Grècia.

Fust: tronc de la columna comprès entre la base i el capitell.

Orquestra: àrea circular d’un teatre grec de l’antiguitat on el cor i els actors, que mai no eren més de tres a la vegada, cantaven i dialogaven. En el teatre romà l'àrea era semicircular.

Tríglif: rectangle que sobresurt, solcat per tres motllures lineals, que decora el fris de l’entaulament dòric.

Frontó: coronament triangular d’una façana o d’un pòrtic sobre portalades o finestres.

Gàrgola: desguàs d’una teulada esculpit amb forma d’animal o humana o figures monstruoses, desenvolupat sobretot en l’arquitectura gòtica encara que existeix des de l’antiguitat. Es diu que la seva funció també era la d'expulsar els mals esperits.

Gigantomàquia: lluita entre gegants i els déus grecs de l’Olimp.

Draps molls: tècnica de l’escultura grega que consisteix a representar els vestits adherits al cos, com si estiguessin molls, de manera que fan visible l’anatomia del cos.

Tècnica de la cera perduda: procediment per obtenir escultures de metall mitjançant un motlle de cera. El motlle de cera es cobreix d’un material que es solidifica. Una vegada posat al forn, la cera es fon i surt per uns orificis fets al motlle amb aquesta finalitat. Al lloc que ocupava la cera s’hi injecta metall fos, que adopta la forma exacta del motlle.

Corba praxitel·liana: característica associada a l'escultor Praxíteles, que introdueix una suau corba en la postura del cos, sovint en contrapposto, donant un aire més relaxat i naturalista a les figures humanes en les seves escultures.

Roma

Volta de canó: volta la coberta de la qual és generada per una mitja circumferència.

Fòrum: en l’urbanisme romà correspon a la plaça principal on se celebrava el mercat i hi havia els edificis més importants. Se situava a la intersecció de les dues vies principals de la ciutat, el cardo maximus i el decumanus.

Circ: edifici públic de l’antiga Roma de forma rectangular amb els costats llargs rectes i els curts arrodonits, destinat a les curses de quadrigues.

Amfiteatre: construcció romana de planta el·líptica destinada a espectacles públics de lluites. Parts: arena i càvea.

Relleu: escultura tallada en una de les superfícies d’un bloc de pedra o metall. Segons la part que sobresurt del pla rep el nom d’alt relleu, mig relleu o baix relleu.

Opus tessellatum: labor de fer les tessel·les cúbiques idèntiques, principalment amb finalitats cromàtiques, per omplir les escenes i les figures d’un mosaic.

Opus sectile: compost de tessel·les de marbre de colors, amb formes i colors variats, utilitzat en els mosaics romans.

Ordre toscà: ordre arquitectònic etrusc, que té una columna llisa amb base i capitell geomètric, a més d’un entaulament format per un arquitrau.

Domus: casa unifamiliar romana. Hi vivien famílies amb un nivell social i econòmic alt.

Bust: representació de la part superior del cos humà (cap, espatlles, naixement dels braços i part del tors).

Podi o Pòdium: basament sobre el qual es construïen els temples etruscs i romans.

Nàrtex: galeria que envolta l’atri o pati d’una basílica i que estava destinada als catecúmens, és a dir, a les persones que es preparaven per ser batejades.

Baptisteri: edifici cristià, generalment de planta centralitzada, on hi ha la pica baptismal.

Dovella: cadascuna de les peces que es disposen radialment per formar la volta d’un arc.

Basílica: edifici rectangular romà en el qual s’impartia justícia. Posteriorment els cristians el van adaptar com a església per al culte.

Isocefàlia: regla del període clàssic grec que consisteix a col·locar els caps dels personatges a la mateixa alçada, tot i que les postures poden ser diferents.

Cave Canem: és una frase llatina que significa "Compte amb el gos". Era comuna a les cases romanes, especialment a Pompeia, on s'usava en mosaics per advertir els visitants sobre gossos guardians.

Parts d’un temple romà: cel·la i pòrtic.

Etapa Imperial Romana

Etapa Imperial (31 a.C. – 476 d.C.): durant l’Imperi Romà, Roma arriba al seu màxim esplendor. L’extensió territorial obliga a reorganitzar l’estat sota el control de l’emperador, dividint-se en províncies per facilitar-ne la gestió. Al segle V d.C., els pobles bàrbars del nord d’Europa comencen a atacar per recuperar els seus antics territoris. El 391 d.C., el cristianisme es converteix en religió oficial. Finalment, el 476 d.C., l’imperi cau i es divideix en dues parts, marcant el final de l’antiguitat.