Geografia Física: Relleu, Hidrografia i Paisatges de la Terra

Relleu i Formació de la Península Ibèrica

La formació geològica de la península ibèrica va començar amb un conjunt d'illes que, a causa de moviments marins i contactes amb plaques tectòniques, van evolucionar. Inicialment, estava formada per tres plaques: la del massís de l'Ebre, la Ibèrica i la d'Alboran.

La col·lisió entre la placa del massís de l'Ebre i la Ibèrica va generar la serralada Ibèrica. Posteriorment, la península Ibèrica va col·lidir amb la placa euroasiàtica, formant els Pirineus i les serralades cantàbriques. Finalment, la unió amb la placa d'Alboran va donar lloc a les serralades bètiques i va influir en la formació de les illes Balears.

Relleu de la Península Ibèrica

El relleu de la península Ibèrica és molt accidentat, amb nombroses serralades i una altitud mitjana de 600 metres. La meseta, la més gran d'Europa, està dividida en dues submesetes (nord i sud) per serralades interiors. També hi ha serralades perifèriques i exteriors, com els Pirineus i les serralades bètiques.

Relleu de Catalunya

Catalunya té un relleu molt accidentat, amb el Pirineu i les seves serralades com el Cadí (prepirineu). També hi ha la serralada prelitoral (Montseny, Montserrat) i la serralada litoral, amb valls entremig. La costa catalana combina platges llargues amb trams rocosos.

Hidrografia

Aigües Oceàniques i la seva Dinàmica

Els oceans i mars cobreixen aproximadament dues terceres parts de la superfície terrestre. Els oceans principals són:

1. Oceà Pacífic: El més extens, situat entre Amèrica, Àsia i Oceania.
2. Oceà Atlàntic: El segon més gran, banyant les costes d’Amèrica, Europa i Àfrica.
3. Oceà Índic: Banya principalment les costes d’Àsia i Àfrica.
4. Oceans Àrtic i Antàrtic: Caracteritzats per tenir aigües glaçades durant gran part de l’any.

Els mars i oceans tenen una funció crucial en la regulació climàtica i en la formació de les costes a causa de fenòmens com les onades, generades pel vent; les marees, causades per l’atracció gravitatòria de la lluna; i els corrents marins, que poden ser càlids o freds i que afecten directament el clima de les regions costaneres.

Aigües Continentals: Rius, Llacs i Glaceres

Les aigües continentals inclouen rius, llacs, aigües subterrànies i glaceres. Els rius, classificats segons el seu curs alt, mitjà o baix, tenen un paper essencial en l’erosió i sedimentació, formant paisatges com els meandres i deltes. El cabal dels rius varia segons el règim fluvial, que pot dependre de les precipitacions (pluvial) o del desglaç (nival). Cada riu i els seus afluents formen conques hidrogràfiques, que són territoris drenats per un riu principal.

Els llacs s’originen en depressions del terreny i poden ser glacials, fluvials o càrstics. Les glaceres, masses de gel situades en muntanyes altes i zones polars, exerceixen una forta acció erosiva i, en arribar al mar, poden formar icebergs.

Aigües Subterrànies i Aqüífers

Les aigües subterrànies són una part essencial dels recursos hídrics. Es troben en el subsòl, acumulant-se en aqüífers que es formen en zones de roques permeables. Aquestes aigües poden aflorar a la superfície a través de fonts, pous o deus termals, i són fonamentals per al subministrament d’aigua en regions on les fonts superficials són escasses.

El Cicle de l’Aigua

El cicle de l’aigua és un procés continu impulsat per l’escalfament solar. Consisteix en l’evaporació de l’aigua dels oceans, rius i llacs, que es condensa a l’atmosfera per formar núvols. Quan l’aire humit es refreda, el vapor es condensa i cau en forma de precipitació: pluja, neu o calamarsa. Aquesta aigua pot infiltrar-se en el sòl per alimentar aqüífers, fluir en rius cap als oceans o acumular-se com gel a les muntanyes, completant així un cicle essencial per a l’equilibri de la hidrosfera.

Gestió de l’Aigua i Conservació

L’augment de la demanda d’aigua per a l’agricultura, la indústria i el consum domèstic requereix una gestió sostenible dels recursos hídrics. Per això, s’utilitzen infraestructures com embassaments, canals i plantes de dessalinització, i es posa èmfasi en una explotació racional per evitar la sobreexplotació. La gestió de l’aigua inclou també el tractament de potabilització i depuració, per garantir un subministrament adequat i protegir els ecosistemes aquàtics.

Paisatges

Els paisatges es defineixen per la interacció d’elements abiòtics (clima, relleu, sòl), biòtics (vegetació i fauna) i antròpics (estructures creades per humans com les infraestructures). Aquests elements donen lloc a paisatges naturals o antropitzats segons la seva influència humana.

Tipus de Paisatges Naturals

1. Medis Freds:

• Deserts Polars: Coberts de gel permanent, sense vegetació i amb fauna adaptada al fred intens, com els ossos polars i les foques.
• Tundra: Amb poca insolació i terra congelada la major part de l’any, té vegetació baixa (molses i líquens) i fauna com guineus àrtiques i rens.
• Taigà: Aquest "bosc fred" es troba en zones humides subpolars, amb boscos de coníferes (avets, pins) i fauna com óssos, cérvols i linxs.
• Alta Muntanya: Amb vegetació que disminueix en altitud, aquests paisatges tenen tundra i neu perpètua per sobre dels 3.000 metres.

2. Medis Càlids:

Es caracteritzen per temperatures elevades i diferents tipus de vegetació segons la humitat:

• Selva Tropical: Amb vegetació densa i gran biodiversitat, és coneguda com el “pulmó del planeta”. Hi trobem espècies com micos, jaguars i gran varietat d’insectes.
• Jungla: Similar a la selva però menys espessa, es troba en zones monzòniques i alberga tigres, micos i aus com els tucans.
• Sabana: Amb grans planes d’herba alta i arbres dispersos com acàcies, aquesta zona inclou grans mamífers com girafes, elefants, lleons i hienes.
• Deserts Càlids: Amb vegetació escassa (cactus, arbustos), aquests paisatges són habitats per espècies adaptades a la sequera com escorpins i serps.

3. Medis Temperats:

• Bosc Caducifoli: En zones temperades humides, aquests boscos tenen arbres de fulla caduca (roures, castanyers) i fauna com cérvols i senglars.
• Landa: Situada en zones atlàntiques ventoses, presenta vegetació baixa (ginestes, falgueres) i petits mamífers i aus.
• Estepa Continental: En zones de clima continental, com la pampa argentina, aquest paisatge de planes d’herbes altes acull bisons, conills i cavalls salvatges.
• Desert Continental: Amb una vegetació mínima adaptada a climes extrems, els exemples inclouen el desert del Gobi.

4. Medis Mediterranis:

Trobats a la conca mediterrània, tenen estius secs i vegetació adaptada a la sequera:

• Bosc Mediterrani: Amb arbres de fulla perenne com alzines i pins blancs, té fauna com conills, linxs, senglars i ocells.
• Garriga i Màquia: Vegetació densa d’arbustos i matolls com ginestes, romaní i espígol, en regions amb estius llargs i secs.
• Estepa i Desert Subtropicals: Presenten vegetació escassa i fauna petita adaptada a la manca d’aigua.

Paisatges de Ribera i Aqüàtics

Els paisatges de ribera es desenvolupen a les vores de rius i llacs, amb humitat suficient per a arbres com pollancres i salzes. Els paisatges aqüàtics inclouen ecosistemes d’aigua dolça i salada, afectats per la llum, la salinitat i la temperatura de l’aigua.

Paisatges Antropitzats

Els paisatges creats per l’activitat humana inclouen:

• Paisatges Rurals: Amb àrees agràries i forestals, el cultiu i la ramaderia dominen aquests espais.
• Paisatges Urbans: Les ciutats i la seva expansió han transformat gran part del territori. A Catalunya, la majoria de la població es concentra en àrees urbanes, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Conservació d’Espais Naturals

L’activitat humana ha alterat nombrosos ecosistemes, creant la necessitat de protegir espais naturals d’alt valor ecològic. Això ha donat lloc a la creació de parcs nacionals i reserves de la biosfera, com el Parc Nacional d’Aigüestortes a Catalunya i zones protegides per la UNESCO per preservar aquests paisatges.

Els Humans en Paisatges Extrems

Tot i les condicions adverses, grups humans han viscut en paisatges extrems com els deserts freds (Inuits a Groenlàndia), deserts càlids (Tuaregs al Sàhara), regions de selva (Yanomamis a l’Amazònia) i altituds elevades (pastors al Tibet). Tradicionalment, han mantingut un equilibri amb la natura, però la modernitat amenaça aquests estils de vida.