El Gag Visual i la Comèdia al Cinema

El gag visual és quelcom que transmet humor a través d'imatges, sense el recurs de les paraules.

El primer ús de gags ho feren els germans Lumière en un minut de metratge en El regador regado, 1895.

Altres autors que l'han utilitzat són: Chaplin, Harpo...

Slapstick

La traducció del qual és bufonada, pallassada. És un subgènere de la comèdia, l'origen del qual està en la commedia dell'arte italiana del segle XVI.

Es caracteritza per presentar accions exagerades de violència física que no deriven en conseqüències reals de dolor.

Sketch

Escenes generalment humorístiques, a vegades improvitzades, que tenen entre un i deu minuts de durada, aproximadament.

Mack Sennett. 1880-1960.

Conegut com el rei de la comèdia. Era cantant, pallasso, ballarí, actor. Amb tota aquesta formació es va convertir en un dels principals productors del moment. Va desenvolupar un estil únic i irrepetible de pel·lícules còmiques properes a l'absurd, amb personatges de tota mena, narrades amb una gran improvisació i anarquia.

Va introduir un nou element: moure la pel·lícula en una velocitat més lenta dins la càmera, per augmentar la velocitat del moviment. L'efecte còmic que s'aconsegueix serà la base de tota la comèdia de persecucions dels EUA.

Comèdies famoses de disparatades carreres de cotxes i batalles de pastissos.

Pensava que al públic li faria gràcia veure les autoritats convertides en personatges còmics.

Va produir més de 1000 pel·lícules mudes. Va crear el grup femení "Les precioses noies de Mack Sennett" i el grup de policies còmics coneguts per Keystone Kops.

Va dirigir a molts de còmics muts famosos i fou Sennett qui va donar les primeres oportunitats a Charles Chaplin.

Charles Chaplin. 1889-1977. Londres.

Va començar a treballar en la mímica des de què era un adolescent. Va fer gires amb vàries produccions. En poc temps es va convertir en l'estrella d'una companyia de sketch, amb la qual va fer una gira per EUA, on va conèixer a Mack Sennett. Amb aquest productor firmaria el seu primer contracte amb Hollywood.

Va actuar per primera vegada com el vagabund romàntic Charlot, de bones maneres i certa picardia, la transcendència del qual radica en la dimensió humana que va incorporar al personatge.

Durant anys de pel·lícules curtes, va perfeccionar un estil personal d'interpretació, derivat del pallasso de circ, combinant l'elegància acrobàtica, l'expressivitat del gest i l'eloqüència facial, amb un sentit del ritme impecable.

Als anys 20 va arribar el cinema sonor. A partir d'aquest moment, sense deixar de banda la seva mímica, va manifestar una preocupació pels problemes socials de l'època. Més tard, va deixar el paper de vagabund per interpretar personatges específics, en una transició que marca El gran dictador, on ja utilitza plenament recursos del cinema sonor.

Chaplin combina la sàtira i el patetisme melodramàtic, sota els quals deixa respirar l'amor a la humanitat i a la llibertat individual.

The Great Dictator és una controvertida condemna contra el nazisme, feixisme, l'antisemitisme i les dictadures, en general.

Chaplin representa els dos papers principals: el dictador feixista i el barber jueu perseguit.

The Immigrant és un curtmetratge mut amb direcció i actuació de Charlie Chaplin. Va ser estrenat el 17 de juny de 1917.

El personatge del vagabund és d'un immigrant que arriba als EUA des d'Europa.

És acusat falsament de robar en la travessa. Fa amistat amb la suposada víctima, que, en realitat, ha intentat ajudar deixant diners en la seva butxaca.

Aquesta pel·lícula fou considerada cultural, històrica i estèticament significativa.

La Comèdia Visual

La comèdia visual és el gènere del cinema mut que utilitza la imatge per causar les rialles.

Buster Keaton i Harold Lloyd són els autors més coneguts d'aquest gènere. Juntament amb Charles Chaplin formaren el triumvirat de grans còmics del cinema mut, continuant la seva carrera, després, en el cinema sonor.

Pel·lícula: El hombre Mosca de Harold Lloyd.

Buster Keaton. 1895-1966.

Actor, guionista i director de cinema mut còmic.

Es va caracteritzar per les seves acrobàcies, per a les quals no utilitzava dobles, mentre mantenia una cara inexpressiva, cara de pedra.

També va dominar els slapstick, on la violència còmica es posava al servei d'uns personatges que aconseguien divertir mitjançant la interpretació gestual.

El maquinista de La general recull un fet real de la Guerra Civil dels Estats Units. Un agent dirigeix una patrulla disfressada de civils.

Aquests entren en territori enemic amb l'objectiu de sabotejar les línies confederades del ferrocarril. Aconsegueixen robar una locomotora.

Keaton volia gravar la pel·lícula amb l'autèntica locomotora, però els dirigents del museu no acceptaren deixar-la per una finalitat tan pobra com era considerat el cinema en aquella època quan encara no tenia prou història que li atorgués la serietat que requeria.

Aquest film fou durament criticat perquè no consideraven ètic fer comèdia sobre la Guerra Civil. Però finalment, ha estat considerat una gran obra del cinema.

Orígens de la Banda Sonora al Cinema

Des dels primers moments la música s'interpretava davant la pantalla. Persones especialitzades contaven el que passava i acompanyaven amb artilugis: els sons d'una tempesta, ocells...

Els primers intents per a incorporar la banda sonora a les pel·lícules es basava en el funcionament al mateix temps d'un projector i un fonògraf.

La creació del cronòfon va representar un avanç significatiu perquè va aconseguir una major sincronia entre les cançons que reproduïa el fonògraf i les imatges, malgrat encara es cometien errors.

L'any 1908 va sorgir la primera banda sonora original de la Història del Cinema.

Dos compositors crearen la música per reforçar l'expressivitat d'algunes escenes per les pel·lícules: El Asesinato del duque de Guisa i Stenka Razin.

A partir de l'any 1914 se generalitzen les composicions musicals per a pel·lícules mudes.

Però, no fou fins l'any 1927 quan es realitzà el primer film sonor de la història: The Jazz Singer. De la productora Warner Bros, la qual va superar tots els problemes financers fins arribar a la sonorització de les pel·lícules.

A partir d'aquí totes les produccions es feren sonores i les pel·lícules mudes es deixaren de fer.

Anys 30: els grans estudis ja tenien departaments musicals complets, amb una plantilla de compositors, adaptadors i directors d'orquestres. La música s'ajustava a l'acció forçada.

A l'any 1933, a la pel·lícula King Kong es va produir una banda sonora totalment sincronitzada amb l'acció.

Anys 50: els estudis varen editar temes que es podien vendre i editar-se en discs. Cançó Moon River de Desayuno con diamantes.

John Barry: 1933-2011. York (Regne Unit)

Barry va conèixer el món del cinema des de la seva infància. El seu pare tenia una cadena de cinemes, fet que el va convertir en projeccionista.

De jove, funda una banda de jazz amb un grup d'amics. Actuaren per la BBC i així entraren en el món de la televisió agafant una gran popularitat.

1960 fou l'any del salt al cinema. Primer amb dues obres no gaire importants: Beat Girl i Hasta el último aliento. Els productors de la pel·lícula Doctor No, cridaren a Barry per arreglar la tasca del compositor Monty Norman. El resultat fou la banda sonora de James Bond. Així, Barry, va aconseguir la fama dins el món del cinema.

John Williams:

Nova York. 1932. Compositor i director d'orquestra.

Després d'una llarga carrera de formació musical, en els anys 50 va començar a treballar per la televisió. Feia bandes sonores per comèdies.

L'any 1967 va rebre la seva nominació a l'Oscar, fou l'inici de la seva gran trajectòria de compositor per la indústria del cinema.

1971: reb el primer Oscar per la millor banda sonora del film, El violinista en el tejado.

Després Steven Spielberg el va contractar. Menys dues pel·lícules, totes les produccions de Spielberg tenen a Williams com autor de la banda sonora.

Per la trilogia de Star Wars, Williams va utilitzar l'Orquestra Simfònica de Londres i va convertir el tema principal com un dels més populars de la història del cinema.

Ennio Morricone:

Roma. 1928. A l'edat de 6 anys tocava trompeta i va crear la seva primera composició. Als 12 va entrar al conservatori. Una vegada graduat es va dedicar a la composició musical per programes de ràdio. Uns anys més tard donaria el salt a la gran pantalla.

El director de cinema, Sergio Leone, el va contractar per realitzar les bandes sonores a les seves pel·lícules. Junts crearen un punt de vista diferent al western tradicional.

Nino Rota:

1911-1979. Compositor italià.

Alumne precoç, als 11 anys va composar un oratori i als 13 una comèdia en tres actes.

Després d'uns anys de professor va ser director, càrrec que va ocupar fins un any abans de morir.

Les partitures cinematogràfiques destaquen per la gran senzillesa i solen ser melòdiques i inoblidables.

La col·laboració entre els directors amb els quals va treballar ha estat definida com una autèntica simbiosi entre imatge i so, amb sensibilitats afins.

Alberto Iglesias. Sant Sebastià 1955.

La seva carrera es distingeix per tècniques creatives i poc convencionals. Les seves composicions no tingueren un públic majoritari fins als anys 90 que començarà a ser sol·licitat per realitzar múltiples projectes.

Va treballar per productors com Julio Médem, Pedro Almodóvar i Bigas Luna, entre d'altres.

Iglesias converteix les notes de les seves partitures en un altre personatge de les pel·lícules de manera omnipresent.

La banda sonora representa un narrador que transmet, juntament amb la imatge, la vida que envolta la pantalla.

Cinema Mut:

Des de les primeres pel·lícules dels Germans Lumière (1895) fins a The Jazz Singer, el 1927, el cinema va ser majoritàriament mut.

El cinema mut és aquell que no té un so sincronitzat. Consisteix en imatges representades que poden ser acompanyades de música en directe.

Tot i que les pel·lícules mancaven de so, el cinema no era exclusivament mut: en els seus primers trenta anys d'història, les imatges s'acompanyarien de narradors, músics (i fins i tot orquestres) o intertítols amb diàlegs, per a compensar la falta d'àudio.

Característiques del Cinema Mut:

• Gran domini del llenguatge corporal i l'expressió de les cares.
• Montatge lineal i successió de plans individuals en les primeres pel·lícules.
• Ritmes ràpids per a persecucions, sons greus en moments misteriosos i melodies romàntiques per a escenes d'amor.
• Cinema filmat en rodets de 35mm.
• Es rodaven en velocitats més lentes que les del cinema sonor, per això apareixen artificialment ràpides.
• Aspecte poc natural.
• Actuacions teatrals enfàtiques i gestuals.
• Montatge en paral·lel amb juxtaposició de plans.
• Música de Photoplay: tasca del pianista, director d'orquestra que feien una partitura de la música que havia d'acompanyar la pel·lícula.
• Gags visuals per causar humor.

Recursos de la Música:

Teories que expliquen l'utilització de la música en els orígens del cinema:

• La música es va començar a utilitzar per evitar el soroll del projector. S'incorporava el piano, orgue i altres grups que servien per posar remei el constant renou del mecanisme. Els sons agradables neutralitzaven el menys agradable.
• La música fa més agradable l'experiència de veure imatges en blanc i negre sense cap tipus de sons.
• L'espectador, amb la música entra a formar part d'un col·lectiu, evitant l'aïllament i facilitant la seva implicació en l'escena. Històricament han existit molts d'exemples que expliquen la relació essencial entre música i nombroses representacions de drames o ritus religiosos.

Els Germans Lumière:

La història del cinema va començar a París el 28 de desembre de 1895. Els germans Lumière varen crear el cinematògraf que permetia la presa, projecció i còpia d'imatges en moviment.

Els primers documents varen consistir en una sèrie d'imatges documentals, de les quals es recorda la d'uns obrers d'una fàbrica i l'arribada d'un tren. Més tard aconseguiren fer el primer film amb argument: El regador regado.

George Méliès:

Qui va donar una gran empenta al cinema per a realitzar històries i experimentar recursos narratius visuals fou George Méliès, un il·lusionista que en principi va utilitzar el cinematògraf com element per els seus espectacles. Però després, va crear rudimentaris, però eficaços efectes especials.

La seva obra més coneguda és El viaje a la Luna, l'any 1902.

La comèdia va seguir evolucionant fins a donar lloc a una nova forma de comèdia típica de Hollywood, que va ser coneguda com a comèdia americana a Europa i Comèdia dialogada a Amèrica. Pren el seu nom d'un tipus de llançament en beisbol, en el qual la bola pren diversos efectes, alguna cosa que ocorre contínuament en aquest tipus de llargmetratges.

Es veurà afavorida per la tradició de la comèdia teatral de Broadway, incorporarà recursos del cinema còmic americà, amb un ritme frenètic i molts gags visuals. Aquest nou vessant es veurà afavorida pel sonor, la pantomima deixa pas al diàleg, que és en el que es basa la comèdia sonora, la qual cosa permet aprofundir en la construcció psicològica dels personatges. Encara que els gags visuals seguiran sent importants, el so permet històries més complexes i llargues, afavorint l'aparició d'una nova fórmula narrativa on es tindran en compte, els equívocs, els dobles sentits o l'el·lipsi.

Woody Allen:

És un dels directors més respectats, influents i prolífics de l'era moderna, ha produït des de 1969 un total de 45 pel·lícules, una cada any. Allen va dirigir, va escriure i va protagonitzar Annie Hall, pel·lícula considerada per molts com una de les millors comèdies de la història del cinema, i la qual va rebre el premi Oscar al Millor director en 1977.

Les seves grans influències cinematogràfiques estan en directors europeus com Ingmar Bergman, Federico Fellini, i també comediants com Groucho Marx i Bob Hope.

Temes: por a la mort, sexe, el paper de la dona, psicologia, les crisis d'identitat, la maduresa, religió.

Pel·lícules: Sueños de seductor (1972), Annie Hall (1977), Manhattan (1979)