Front popular

1

ANSELM TURMEDA

(Ciutat de Mallorca, 1355 - Tunis, 1423)

Anselm (o Antelm) Turmeda, desprésAbd-Al·lah at-Tarjuman al-Mayurqí

هللاعبدبههللاعبددمحمأبوéscompletnom el, àrab en (Múhtadi-al

ترجمانالييورقمال ,(fou un escriptor mallorquí en llengua catalana i 

també en àrab. Amb Ramón Llull, ésdelspocsescriptorsmedievals que ha 

escrit en català i en àrab, i ésconsiderat un clàssic en ambduesllengües. Els

seusllibrestingueren gran difusió popular en elspaïsos de parla catalana.

Vida

ETAPA FORMATIVA

Turmeda va néixer a Ciutat de Mallorca. Desprésd'estudiargramàtica i lògica a 

la Balear major, passà a Lleida, onestudià física i astronomia. El 1375, 

ingressà a l'ordefranciscà. S'ordénàdiaca el 1379 i sacerdot el 1380. Alsvint-i-

cinc anys, anà a estudiar a Bolonya i potser també a París. Ellmateixdiu que a 

Bolonyaconegué un mestre, que anomena Nicolau Martell, que a l'hora

d'explicar la referènciaevangèlica a la futura vinguda de Paràclit («Darrere

meu, vindrà un profeta anomenatParàclit»), liconfessà que Paràclit era el nom

del profeta delsmusulmans i que la seva religió era la veritable. Poctemps

desprésretornà a Mallorca.

CONVERSIÓ A L'ISLAM

Miganydesprésd'havertornat a Mallorca, se n'anà a Sicíliaon, després de 

cinc mesos, pogué embarcar-se cap a Tunis (deversl'any 1385). Allàfoumolt

ben rebutpelscristians que hi residien (mercaders i soldats). Quatremesos

després, conegué un metged'origeneuropeuconvertit a l'islam que lifacilità la 

relacióamb el soldà Abu-l-Abbas Ahmad. Turmeda conta la sevaconversió, 

inspirant-se en una conversió de l'Alcorà.

El soldàl'acollí i el protegí. Es casàamb la fillad'unprohomtunisià. D'aquest

matrimoni, en nasqué un fill. El soldàli conferí el càrrec de traductor i cap de 

les duanes. A Tunis, era conegutcom «el torsimany» en atenció a la sevafeina

d'intèrpret. Ocupà un llocimportant en l'administraciótunisenca. Entre 1390 i 

1394, acompanyà el sobirà de Tunis en el setge de Mahdia i en altres

expedicionsmilitars. Fou també conegutcom l'«alcaidAbddàllah».

2

INTENTS DE FER RETORNAR TURMEDA A Europa

Qubba ('mausoleu') d'AnselmTurmeda a Tunis

Elsintents de fer retornar Anselm Turmeda al móncristiàforen diversos i estan

ben documentats. Hi intervinguerentant les autoritatscivilscom les religioses: 

un clerguesicilià del qual no sabem el nom, Roger de Montcada, el papa Benet 

XIII i el rei Alfons V el Magnànim. Se liprometeren tota casta de facilitats i 

l'absolució del delicted'apostasia. Turmeda, però, ja no abandonà

maiTunísia ni renegà de l'islam.

Obra

Entre les seves obres figuren:

1. El Llibre de bonsamonestaments. Turmeda el data en l’any 1398, quan ja

feiaonzeanys que vivia a Tunis. Consta de 428 versos disposats en estrofes, i 

en una breu nota proemial es diu que aquestllibrefou «compost en Tunis per 

frare Anselm Turmeda, en altra manera apellatAbdal·là» i que tracta de bons

ensenyaments, «ja que ell mal los hajaseguits».

Diu Joan Lluís Marfany d’aquesta obra que «foufins al segle XIX molt

popular al nostre país i serviacom a llibre de lectura a les escoles. Es tracta 

d'unsermó en vers en el qual, sota l'aparençad'una absoluta i estricta 

ortodòxia, traspual'irònic i desimboltescepticisme i l'èticaegocèntrica i 

materialista del nostre autor».

En el Llibre, al costat de consellscristians, assenyats i morals, 

generalmentbanals i vulgars, hi ha notes d’unaevidentimmoralitat i d’intenció

antimonàstica. Aixòdarrer no té res de sorprenent en un text medieval, i 

apareixfins i tot en autors religiosos d’ortodòxia inatacable, però aquí adquireix

un relleu especial perquèprocedeixd’unexfranciscà, el qual en moltsaltres

passatges del mateixllibre fa professió de fe cristiana, desprésd’haver-la 

renegada.

Aquesta obra no éspas original, sinó un plagi de la Dottrinadello

Schiavo di Bari, un poema satíricd’untrobadoritalià del segle XIII, Schiavo de

Bari.3

2. Les Profecies. El 1405 o el 1407, Turmedaescrigué una profecia de 755

versos apariats de quatresíl·labes. Dins la Disputa de l'ase, hi ha una profecia

que també s'haconservat en textindependent i consta de seixanta-nou

estrofes. Un altretextprofèticestàformat per setze versos decasíl·labs, el 

primer delsqualscomença Oh Babilònia, tu, Barcelona. Hi ha una quarta

profecia de frareEntelmTurmeda en 260 versos de tres síl·labes, que 

comença No crecpas. Anselm Turmeda tingué un certprestigicom a astròleg

per aquestesprofecies i d'altres que no s'hanconservat.

El saber profètic de Turmedaés similar al de tantsaltresvisionaris del 

seutemps, car la sevaexpressió confusa i enigmàtica es presta a aplicacions

més o menysadientsamb el que realments’esdevinguédesprésd’haver-les 

escrites. Peròl’estilsibil·líd’aquests textos semprehatingut una certabellesa

torbadora. Tot i que les profeciesconservades de Turmedaforenescrites a 

Tunis, l’autors’hiexpressacom a cristíà. 

3. La Disputa de l'ase. Escrita el 1417, no se'n conserva capexemplar en

català; l'edicióés feta sobre una traducció francesa. El fet que la Inquisició de 

Madrid el 1583 el posés a l'Índex de llibresprohibitsdegué contribuir-ne a la 

desaparició. Tant per raonspolítiques (el sistema democràticd'elegir el reidels

animals...) comreligioses (les anècdotesanticlericals de l'ase en la seva

polèmica), no quadravaambl'ortodòxiacatòlica de l'Espanya del segle XVI.

Malauradament, bona part de la trama i del context de l’obra no són

originals, sinóadaptaciód’unapòlegcontingut en l’enciclopèdia redactada per 

una secta filósòfica que florí a Bàssora, a mitjansegle X, sota el nom de 

“Germans de la Puresa”. El plagi no és, però, tan absolut que no deixi un marge

suficient per afirmar que, tant per la sevaimaginaciócom per la sevaintenció

satírica i el seu estil, Turmedaés un delsnostresprosistesmés remarcables.

El nucliessencial de la disputa consisteix en l’exposició per part de 

Turmeda de dinouraons que, segonsell, atorguen a l’homesuperioritat sobre 

elsanimals, cadascuna de les quals (menys la darrera) va seguida de la 

refutació feta per l’ase o per alguna altrabèstia que hi intervéesporàdicament. 

Vet aquí, sintetitzades, algunes de les dinouraons i llursrèpliques:

A) L’homeés de bella proporció de membres; no, en canvi, elsanimals. Replica

l’Ase: elsanimalsforencreats per Déu, que no potfer res imperfecte, i les 

característiquesadduïdes no sónimperfeccions.

B) L’home domina les ciències, sapgovernar i comerciar. Replica l’Ase

explicant el perfectegovern de les abelles, l’organització i treball de les 

formigues, el vol de les llagostes.

C) Elshomesmengenviandesdelicades i delitoses i beuenvinsexquisits

Replica l’Ase que s’afanyen a satisfer la gola i desprésho paguen amb

malalties; elsanimals, en canvi, s’alimenten de manera racional i sana.

4

D) L’ànima de l’homeésimmortal, i la de l’animal mor juntamentamb el cos

Replica l’Ase que la majoriadelshomes van a l’infern. 

Finalment, la disputa la guanyal’homegràcies a l’argument de la divinitat de 

Jesucrist.

4. El Llibre de tres. Fouescrit entre elsanys 1405 i 1407. Diu Mikel de Epalza

que «el Llibre de tres correspon al moralismed'enTurmeda, que vol instruir 

divertint, utilitzant el tradicional poder moralitzadordelsrefranys. Però també es 

nota la ironia i l’escepticismed'altres obres d'enTurmeda, barrejantallòdiví i 

allòhumà, gràcies al truquet del vincle simple del nombre tres.»

5. Les Cobles de la divisió del Regne de Mallorques. En una petita

introducció, diu que escriguél'obra a peticiód'unsmercadersmallorquins: 

«Com per algunshonratsmercaders de Mallorquessiaestatpregat

afectuosament que faés e ordonàs un tractat de la divisió del ditregne, supòs

que lo meuentenimentsiagrosser e no sobtil en l'artd'atrobar, emperò per dar 

alguna satisfacció a llursprecs he fetes algunescoblesgrosseres en placatalà, 

segons que veurets». Fou escrita onzeanysdesprésd'arribar a Tunis. Són cent 

vint-i-tres estrofes de vuitheptasíl·labs.

És una composició de tipusal·legòric, comtantesd’altres del mateix

segle, però que, en comptes de tenirintenció amorosa, sembla tenir-la política.

Elsfetsnarratsesdevenen al mateix autor. Un matí de primavera surt a cavall i 

arriba en un delitóspraton hi havia un ricpalau. Des d'unafinestra del 

meravellóspalau, lidonà la benvinguda una donzella, i altressis, elegantment

abillades, l'hiferen entrar i lidigueren que la seva arribada elsproduïa un gran 

goig. L'introduïren al palau, en el jardí del qual hi haviaarbres de tota mena i on

feia calor a l'hivern i fred a l'estiu i oncantava gran nombre d'ocells i era ornat

per moltesflors. Al bellmig, s'hitrobava la Reial Fontana, d'oneixien cinc rius

que fertilitzaven el jardí i despréstornaven a la fontd'onhaviennascut.

Asseguda en un tronreial, hi havia una moltplaent dama, que semblava una 

reina, i que sospiravafentmostres de gran tristor».

6. La Tuḥfat al-ʾarībfī-r-raddʿalàahl al-salīb (en català, L'obsequi de l'home

il·lustrat per a atacar elspartidaris de la Creu). Fou escrita el 1420, en àrab.

Les duesprimerespartssónbiogràfiques: en la primera, explica la seva

formació i la sevaconversió a l'islamisme; en la segona, parla sobretot de les 

obres del soldà. La tercera part de la Tuhfaés la partprogramàtica de l'obra, 

les idees motrius de la qualsón les següents: 

A) L'islamés la millor de les religions

B) Les escriptures cristianes han estatfalsificades

C) Jesús no ésDéu, sinónomés home i profeta.5

D) Tot el que siguicristiàésfals i absurd

La primera conclusió a què arriba, que concordaambl'Alcorà, és la següent: 

“No, Jesús no foumort, no foudipositat en un sepulcre ni n'eixí, ni desprésd'un

dia ni després de quarantadies”. Jesús mai no va afirmar la sevadivinitat, sinó

ben al contrari. Sónelsseusdeixeblesels qui van falsificar alguns textos. 

L'encarnació de Déu no ésnecessària per a la Redempció; l'islam no té la 

noció paulina del pecat original.

Un altre dogma que impugna és el de la confessió, atacada perquè no és

esmentada en els textos evangèlics i perquènomésDéupot perdonar els

pecats. En aquestpunt, Turmedaaprofital'avinentesa per a dir: “El papa, que 

viu a la ciutat de Roma, vicari de Jesús (comellspretenen), concedeix a 

qualsevolcertificats de perdódelspecats, d'alliberació de l'infern i d'entrada al 

paradís. A canvid'això, repgrans sumes de diners”. Tres edicions en àrab i 

altres tres en turc, i encara una en persa, són fetes en un segle, del 1873 al 

1971

Valoració

Ambtot i que Turmedaés una de les figures méssuggestives de la nostra

literatura medieval, faríem mal de considerar elsseusescritsúnicament sota 

l’aspecte de llur valor literària o de llursignificació heterodoxa. En autorscom

ell, trempats en elsatzarsd’una vida d’aventura, ésraríssim que l’activitat

literària, per important que ara enssembli a nosaltres, hagiestat per a ells res 

més que una tasca ocasional. El pamflet, les memòries i altresgèneres de 

literatura vindicativa o reivindicativa, sempre han estat armes habituals per als

aventurers de qualitat. Aquestés també, en certa mesura, el cas del nostre

frareapòstata. 

De la posició de Turmedaenfront de les duessocietats en quèmigpartí

la seva vida, depèn en bona part la sevacomplexitat o, més ben dit, la 

contradicció que hompot observar en el conjuntdelsseusescrits. Quanli

convinguéfer la lloança de la doctrina mahometana escriví el Present, de la 

mateixa manera que anysabans, probablementperquèlihaviaconvingut tocar 

el cordelsseusanticscompatriotes, haviaescritelsBonsamonestaments i, 

sobretot, les Cobles de la divisió i elsseus famosos pronòsticsastrològics.

Cadascuna de les obres de Turmeda sembla, doncs, obeir a un finalitat

personalista determinada, per bé que totes elles –ambl’excepció de les 

Cobles– reflecteixen en major o menor grau la veritable actitud de llur autor, 

que era essencialmentescèptica i, per dir-hoamb un motd’ara, anticlerical. 

Aquestescepticisme de Turmeda, productetípicdelscorrents de filosofia

averroista que imperavenaleshores a Itàlia, i que, com en Boccaccio, anava

lligat a una vena satírica –aquí gairebé superada, de vegades, en 

humorisme– enlloc no és tan palèscom en la Disputa.6

La doble actitud de Turmeda

El Llibre de bonsamonestaments –escrit a Tunis, com totes les obres 

conservades de Turmeda– no és un llibresincer. Al costatd’afirmacions de fe 

cristiana de la més estricta ortodòxia (la Trinitat, la divinitat de Crist) hi ha 

mostres de cinisme moral (les estrofes sobre elsdiners) i notes francament

antimonàstiques (contra dominicans, franciscans i carmelites). El seubrevíssim

proemi en prosa ésd’undescaratcinisme si sabem que ésescrit per un 

renegat. 

En La disputa de l’ase, Turmedatampoc no éssincer. El mallorquí

cristianitza un apòlegàrab, i, sense la méspetitavibració fervorosa, admetels

dogmesfonamentals de la fe cristiana, fins a tal punt que la victòriadialèctica

de l’homeésdegudaúnicament i exclusiva a l’argument de la divinitat de Crist. 

Només tres anysdesprés, el 1420, Turmedaescriurà la Tuhfa, destinada 

exclusivament a un públicmusulmà. A la Tuhfa les manifestacionsd’islamisme

sonen a fals i tenen el totípicdelsexcessos del neòfit que vol semblar molt

convençut de la seva nova religió. En elsatacs que hi fa al cristianisme, el 

mateixTurmeda, que haviaestudiatteologia en doctesuniversitatseuropees, 

deviaésser el primer a advertir elssofismes i les falsedats, encara que no hi 

cregués. Peròdavantelsmusulmans la Thufa era considerat, i de fethofou, un 

llibredocte i útil per a la controvèrsiaambels “sequaços de la creu”.

Exposats ja es fets, una cosa sembla evident: Anselm Turmeda era un 

incrèdul, el qual, a conseqüènciad’unagreucrisi espiritual, perdé la fe 

cristiana i abraçà la mahometana com a recurs o fugida, peròsense el més

petitconvenciment. L’anècdota de la confidència de Nicolau Martel a Bolonya

seguramentéscerta, però no n’hi ha prou per a fer experimentar un canvi

ideològic tan fonamental en un home tan intel·ligentcomTurmeda. Per altra

banda, durant la sevallarga estada a Tunis, Turmedavacil·làconstantment

entre el desig de tornar a conviure entre cristians –no per penediment de 

l’apostasia, sinó per enyorança i sensdubte per inadequació a un ambient

exòtic, que a la llarga arriba a enutjar– i la manca de força de voluntat per 

desemparar una posicióllampant i influent, per a renunciar a la vida 

matrimonial i, possiblement, a una llar. D’aixòprovenen les gestionsperquè

retorni, acompanyades de perdó, gestions que sensdubte alguna vegada 

promoguéellmateix o permeté que es fessin a favor seu; però que quan

arribava el moment de fer el pasdefinitiurestavensenseefecte.