Franquisme: Reformisme i Oposició (1960-1973)

El Franquisme en els Anys 60: Reformes i Creixement de l'Oposició

El creixement econòmic va contribuir al fet que el règim mantingués l'estabilitat aconseguida en la dècada anterior.

Les Noves Elits

En els anys seixanta, Franco va repartir el poder entre dues famílies polítiques fonamentals: els tecnòcrates de l'Opus Dei i els reformistes del Moviment. Carrero Blanco es va alinear amb els tecnòcrates, que proposaven una liberalització econòmica per tal de modernitzar el país, però mantenien intactes els principis autoritaris i ultracatòlics del règim. El seu objectiu a mitjà termini era entronitzar una monarquia autoritària, en la figura de Joan Carles de Borbó, que permetés la perpetuació del franquisme després de la mort de Franco.

Els reformistes van mirar de dur a terme reformes que permetessin al règim evolucionar políticament. Encapçalats pel ministre d'Afers Estrangers Fernando Castiella, Manuel Fraga Iribarne (ministre d'Informació i Turisme) i José Solís Ruiz (ministre-secretari general del Moviment i responsable del sindicat vertical).

El Reformisme Franquista

La dictadura va dur a terme una contradictòria política de reformes institucionals. Les principals reformes van ser:

• En l'àmbit laboral, la Llei de Convenis Col·lectius permetia des de 1958 la negociació directa dels salaris i les condicions de treball entre empresaris i obrers.
• En l'àmbit social, es van introduir millores en el sistema de prestacions socials gràcies a la Llei de Bases de la Seguretat Social (1963).
• En l'àmbit polític, es va crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) com a efecte de la campanya internacional desencadenada per l'execució del comunista Julián Grimau el 1963.

D'altra banda, el 1966 es va aprovar la Llei de Premsa, impulsada per Manuel Fraga, que suprimia la censura prèvia, tot i que no desapareixia del control governatiu. L'obertura ideològica es va confirmar amb la Llei de Llibertat Religiosa (1967), que concedia el lliure exercici del culte a les pràctiques religioses no catòliques.

Els intents reformistes es van fer especialment palesos en la Llei Orgànica de l'Estat, de 1966, que instaurava el sistema de la democràcia orgànica. Aquesta llei introduïa un sufragi molt limitat per a escollir un terç dels membres de les Corts.

Les grans reformes legislatives van culminar finalment amb la Llei de Successió (1969), per la qual Joan Carles de Borbó fou designat successor del dictador.

L'Enfortiment de l'Oposició

A l'oposició exercida fins aleshores s'hi van sumar figures conegudes. L'Església, que havia sostingut el franquisme, va participar de manera molt activa en l'oposició. La resposta del règim va continuar sent la repressió.

La Reunió de Munic

El 1962 es va celebrar a Munic una reunió que el règim va batejar com a "contuberni de Munic". Es tractava d'una trobada per a discutir sobre la necessitat que els països europeus exigissin una democratització del règim franquista, en un moment en què el govern espanyol acabava de sol·licitar l'ingrés en el Mercat Comú. La reunió va servir sobretot per a demostrar la unitat de l'oposició de diferent signe en els aspectes fonamentals. Dues figures clau de la reunió foren Josep Maria Gil-Robles i Salvador de Madariaga. La reacció del règim no es va demorar i bona part dels assistents procedents d'Espanya es van haver d'exiliar.

El Paper de l'Església

Durant els anys seixanta, cada cop més sectors de l'Església van actuar com a consciència crítica del règim, la qual cosa va provocar la sorpresa i el malestar dels sectors més intransigents del franquisme. Els sacerdots joves van assumir la renovació plantejada pel Concili Vaticà II. Els sacerdots van crear les associacions de veïns i les comissions obreres, que es van anar infiltrant en el sindicat vertical. Al País Basc i a Catalunya, amplis sectors de l'Església van intensificar les reivindicacions en favor de la llengua i la cultura pròpies que plantejava l'oposició nacionalista. Les esglésies es van convertir en un lloc de reunió. Tot tipus de reunions o assemblees que s'hi fessin acabaven durament reprimides per la policia.

La Radicalització de l'Oposició

El 1962, una onada de vagues va sacsejar Astúries, el País Basc i Catalunya, i va mobilitzar uns 500.000 obrers. El 1964, en una reunió feta a l'església de Sant Medir de Barcelona, es va constituir el sindicat de Comissions Obreres. El règim va il·legalitzar Comissions, la qual cosa va provocar la radicalització de l'oposició obrera. El moviment estudiantil va ressorgir a partir de 1964 i, en universitats com la de Madrid i la de Barcelona, les assemblees, mobilitzacions i tancaments foren continus fins a la fi del franquisme. El Partit Comunista a Espanya i el PSUC a Catalunya van ser els grups opositors que van comptar amb una millor organització i amb un major suport social. Les seves organitzacions clandestines van col·laborar amb qualsevol força antifranquista que es mobilitzés.

L'Ocàs del Règim

El 1969 va esclatar el major escàndol de la història econòmica del franquisme, el cas MATESA, amb unes conseqüències polítiques decisives per a la darrera etapa del franquisme. Aquesta empresa feia una utilització fraudulenta dels crèdits a l'exportació que rebia del govern. En l'operació hi estaven implicades personalitats vinculades a l'Opus Dei. Franco va posar fi a la pugna entre els membres de dos sectors del govern, els "blaus" i els "tecnòcrates", destituint els ministres implicats: els d'Hisenda i Comerç. El sector "tecnòcrata", presidit per Carrero Blanco, va sortir reforçat. La Llei d'Associacions Polítiques va permetre que s'inscrivissin en el registre liberals moderats propers al règim. Amb la Llei Sindical es donava autonomia a l'organització sindical respecte de l'Estat i s'atorgaven drets més amplis d'elecció i participació als treballadors. En el camp de l'educació, la Llei General d'Educació va establir l'EGB obligatòria fins als 14 anys. El 1970 es va dur a terme un consell de guerra contra setze persones acusades de pertànyer a ETA, conegut com el procés de Burgos. Franco va commutar les penes de mort que havien estat sol·licitades. ETA va tornar a dur el règim a una situació crítica assassinant Carrero Blanco (president del govern). El nou president va ser Arias Navarro, segons ho va exigir Franco.

Els Anys del Miracle Econòmic Espanyol (1959-1973)

Espanya estava en situació de suspensió de pagaments internacional. L'Opus Dei va aconseguir que tot això canviés. Els resultats de l'obertura econòmica van fer que Espanya conegués en els anys seixanta el major desenvolupament econòmic de tota la seva història. Tanmateix, el desenvolupament precipitat i desequilibrat o "desarrollismo" no va estar exempt de nombroses contradiccions i deficiències. La societat es va modernitzar d'una manera tal que el franquisme es va anar quedant sense la seva base social tradicional i es va anar convertint en un règim polític obsolet.

El Pla d'Estabilització

El 1958 Espanya s'havia incorporat al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial amb l'esperança d'obtenir crèdits que remeiessin la desesperada situació financera. Aquestes institucions van exigir la liberalització de l'economia espanyola i van recomanar a les autoritats una sèrie de mesures que es van recollir en el Pla d'Estabilització de 1959. Les mesures econòmiques adoptades foren el control de la despesa pública, l'ajust del canvi de la pesseta i l'impuls a les exportacions.