Franquisme: creixement econòmic i immobilitat política (1959-1975)

Franquisme: creixement econòmic i immobilitat política (1959-1975)

El canvi d’orientació econòmica

Inici dècada 50 – fracassos de l’autarquia:

• Estancament de l’economia
• Millora del nivell de vida

Es generà un canvi de rumb

Els governs del “desarrollismo”

Els nou govern de 1957, i els posteriors, van fer un canvi des de postulats del falangisme fins a l’accés dels tecnòcrates (vinculats a l’Opus Dei i amb bones relacions amb les elits econòmiques)

Apostaren per un reformisme tècnic que millores la situació econòmica

Motius del canvi:

• Mala situació econòmica finals dels 50
• Pressió organismes internacionals / inici del reconeixement internacional
• Augment de les protestes socials
• Europa vivia una etapa de recuperació econòmica / condicions favorables del mercat internacional

El pla d’estabilització

1959 – primera acció correctora:
- posar fi a l’intervencionisme de l’Estat
- potenciar la liberalització comercial i financera

Tres eixos:

1.estabilització de l’economia – pujada dels tipus d’interès (baixar la inflació), limitació de crèdits i
congelació de salaris. Reforma fiscal, més recaptació i menys despesa.

2.liberalització interior de l’economia – eliminació organismes estatals interventors i finalització
del reglament dels preus fixos.

3.liberalització exterior de l’economia – facilitar l’entrada de productes i d’inversions estrangeres.
Convertibilitat de la pesseta, i devaluació (50%) respecte el dòlar.

En contraprestació d’aquests canvis, diversos organismes internacionals atorgaren préstecs. Bases creixement econòmic i sortida als mercats internacionals.

Els plans de desenvolupament.

Dècada dels 60 – (3) plans de desenvolupament econòmic i social (quadriennal):

Impuls estatal de l’economia, a través de del sector públic Oferir informació als inversors, incentius fiscals i subvencions

Línies d’actuació:

• Accions estructurals – solucionar deficiències industrials
• Pols de desenvolupament – reduir els desequilibris econòmics regionals

Poca repercussió a Catalunya / només sector petroquímic de Tarragona.

No s’assoliren els objectius marcats degut als pocs recursos econòmics destinats, pocs pels objectius marcats / malbaratament / escassa rellevància.

Èxits: proveïment d’infraestructures i productes bàsics a la iniciativa privada, fet que afavorí el creixement industrial.

Els anys del creixement econòmic

Entre 1959 i 1973 – etapa intens desenvolupament econòmic, ja que partia d’uns nivells ben baixos i aprofità l’expansió econòmica europea.

Una industrialització accelerada

Economia catalana creix entre 1960 i 1974 (context internacional favorable):

• Renovació activitats agràries i increment activitats secundàries i terciàries.
• Millora de la productivitat, gràcies:

o Baixos salaris
o Importació de tecnologia
o Inversió de capitals estrangers
o Baixada de preus
o Afavorimentdelesexportacions
o Augment d’assalariats – més consumidors / vendes a terminis / augment demanda de béns de consum

A Catalunya – expansió de totes les branques industrials, però la metal∙lúrgia (automòbils, electrodomèstics, maquinària, etc) va liderar el progrés, superant al tèxtil (tradicional a Catalunya)

La indústria química, energètica, siderúrgica, construcció naval i construcció, creix a tot Espanya; amb un creixement més intens a les zones de tradició industrial. Es crearen nous centres industrials: València, Alacant, Ferrol, Vigo, Cadis, Huelva, Valladolid i Burgos.

A Catalunya continuà el predomini de la petita i mitjana empresa (11/50 a 51/250 treballadors), però no hi ha presència de grans indústries amb important capital públic (INI), a excepció de la SEAT, Pegaso y ENHER.

Hi ha una consolidació econòmica de cinc comarques: Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme, amb el 70% de la producció industrial. De manera similar van créixer el tarragonès i el Baix Camp)

La reconversió de l’agricultura tradicional

Reconversió econòmica dels anys 60 – crisi en l’agricultura tradicional.

• Sistema de propietat obsolet
• Èxode rural – efecte crida de les indústries / expulsió del camp
• Procés de mecanització del camp / ús adobs químics / intensificació conreus
• Millora de rendes – diversificació de la demanda d’aliments (menys cereals i més hortalisses i productes ramaders)

Per millorar‐ho:

• Estímul de la concentració parcel∙lària
• Construcció de zones de regadiu

Afecte:

• reducció de la població ocupada agrària
• desaparició de petites propietats
• millora dels sistemes de producció de les empreses agràries

A Catalunya – modificació del producte agrícola català:

• Disminució dels cereals
• Augment de la viticultura, fruita, cítrics, horta i tubercles. Increment de la ramaderia
• intensiva: aviram, porcí i vacum
  

El progrés del sector terciari

Dècada’60, augment terciarització:

• Procés intens d’urbanització
• Augment xarxes de distribució i comerç
• Millora de les comunicacions i transports

A Catalunya, però, hi ha un predomini del secundari.

• El boom turístic – anys’60 – comportà un important canal d’entrada de divises i un augment de l’activitat hotelera i de serveis (gràcies al benestar europeu). 30% destinació Catalunya (6M‐1960 / 34M‐1973)
• Creixement de la banca (necessitats de finançament)
• Comerç internacional – augment en les xifres absolutes (importacions i exportacions) Balança comercial negativa durant molt temps.
  

El finançament exterior del creixement
Gràcies al finançament exterior (clau del procés) es desenvolupà l’economia espanyola:

• Inversió de capitals – de l’Europa occidental destinats a la indústria
• Divises – aportades pels emigrants (remeses) i els turistes

Les limitacions de l’economia espanyola
Polarització en el creixement industrial i de serveis, abandó del sector agrari
Camp – en situació de retard i èxode rural
Gran dependència de la tecnologia i les inversions estrangeres – per la feblesa del sector financer.
Compra de patents, importació de maquinària i l’economia espanyola en mans d’òrgans de decisió estrangers.
Entre 1960‐1975 hi ha un increment del 40% de la renda per càpita, però per sota del nivell de vida europeu:

• Manca d’una fiscalitat moderna
• Manca de capacitat de creació d’infraestructures / afavorir el creixement

1973 – Crisi del petroli – feu evident la situació real
Creixement demogràfic i canvi social
L’expansió econòmica va comportar un creixement demogràfic, i migratori, importants. A més s’inicià la societat de consum.
L’augment de la població
Dècada’60, població passà dels 30,4 M/h als 33,8M/h, causes:

• Descens de la mortalitat (especialment infantil)
• Natalitat elevada (condicions de vida favorables)
• Política natalista (1975 – taxa fecunditat: 2,8 fills/dona)
• Augment esperança de vida (67/70 homes; 72/76 dones)

Creixement de la població catalana – fou més accelerat (3,6 M/h 1960 a 5,5M/h 1975) degut a les onades migratòries (gent jove)
Els moviments migratoris
Èxodes rurals – Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castelles i Galícia.

• migracions exteriors / + 1.300.000 – (França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica)
• migracions interiors / +4M (1962‐1973) – Madrid, Catalunya, País Basc i València.

Procés especialment intens a Catalunya (1940‐1975) 1,8 M/h, sense cap mena de planificació: importants conseqüències socials i desequilibris territorials.

Els canvis de l’estructura social

El desenvolupament industrial i de serveis donà:

• Reducció món agrari
• Creixement nombre d’obrers industrials
• Augment de les classes mitjanes
• Consolidació d’una burgesia urbana

Les noves pautes socials i culturals

La millora econòmica va comportar:

• Augment poder adquisitiu – entrada en la societat de consum. 
• Millora en l’educació – Llei general d’educació (1970) – augment de la població escolaritzada (primària‐universitat), augment inversions de l’Estat. Disminució analfabetisme fins a nivell països més avançats d’Europa. 
• Sorgiment d’un model familiar: família nuclear (pares i fills). Viatges dels joves a l’estranger: noves idees i pautes de comportament (emancipació) 
• Canvi substancial de la condició femenina – abandó del paper tradicional (dona i mare) per incorporar‐se als estudis i al món del treball remunerat. Sorgiment dels moviments feministes – però la taxa d’ocupació femenina es va mantenir molt per sota de la mitjana europea. 
• Renovació de l’Església (Concili Vaticà II) – distanciament del règim i alineament al costat dels sectors socials que demanaven la democratització.
  

Tot plegat, en lloc d’enfortir al règim franquista, l’afebliren substancialment, fet que afavorí el creixement d’un nou tipus d’oposició.

Reformisme franquista i immobilisme
El govern dels tecnòcrates
Nous governs de tecnòcrates (Opus Dei), renovació política amb voluntat de modernització de l’administració, legislació i institucions del règim. 

Voluntat de donar aparença de modernitat.
Les reformes legislatives
Impuls legislatiu per a modernitzar l’Estat: 

• Recomposició institucions:
  o 1963 – Tribula d’Ordre Públic – delictes polítics en l’àmbit de la jurisdicció civil. 
• Augment de la tolerància i la permissivitat:
  

o 1966 – Llei de premsa – suprimia la censura prèvia i permetia la publicació de noves capçaleres i llibres. (sistema de multes) 

o 1967 – Llei de llibertat religiosa – reconeixia la igualtat de totes les religions i llibertat de culte. 

o 1967 – Llei de representació familiar – elecció de 108 procuradors (terç familiar)

- Modificació marc de les relacions laborals: 

o 1958 – Llei de convenis col∙lectius – sindicat oficial i entradisme (treballadors opositors dins el sindicat oficial) 

o 1967 – Llei de Seguretat Social – ampliació de les cobertures socials a càrrec de l’Estat. o Llei Orgànica de l’Estat (LOE) – per a donar més força al règim franquista.
o 1969 – Llei de successió ‐ 

Les relacions internacionals 

1962 – Espanya sol∙licità l’ingrés a la CEE (rebutjat per no ser un estat demòcrata) 

1970 – aconsegueix un acord preferencial (CEE): reducció aranzels i potenciació exportacions a Europa. 

Procés de descolonització:

• 1956 (França reconeix la independència del Marroc) i Espanya es veu obligada a fer‐ho.
• 1968 – per la pressió de l’ONU – independència de Guinea Equatorial.
• 1969 – cessió al Marroc de la zona d’Ifni.
• 1975 – independència del Sàhara Occidental. 

El triomf de l’immobilisme 

Els casos de corrupció (1969 cas Matesa), comportaren canvis en l’estructura de l’Estat:

• Expulsió de sectors tecnòcrates
• Enduriment política interna (Almirall Carrero Blanco / vicepresident del Govern) 
• Estat d’excepció (1969 i 1970) – detencions i violència policíaca. 
• Consell de Guerra de Burgos (1970) 

Radicalització del règim: noves posicions immobilistes, paralització de la nova Llei d’Associacions, i nova Llei Sindical (1971) què consolidà el sindicat vertical.