El fracas de la insurrecció a Catalunya

RESUM INICIAL:

La insurrecció militar del 18 de juliol del 36 va ser el resultat de loposició dels sectors conservadors espanyols a la a la democratització política i al reformisme social de la Segona República. Amb la seva acció volien aturar aquest procés que posava en perill la seva posició social i els seus interessos econòmics. La guerra civil també va ser el resultat de les tensions sorgides a Europa a conseqüència de la difícil conjuntura econòmica dels anys 30 ,el creixement del feixisme italià, i el nazisme a Alemanya.
Els militars que es van revoltar contra la república no havien previst la possibilitat de provocar una llarga Guerra Civil. El fracàs de la insurrecció militar va dividir el país i va desencadenar una guerra en la qual tant els insurrectes com el poder republicà van comptar molt aviat amb ajuts exteriors.

SITUACIÓ POLÍTICA DEL 1936:

El moviment pendular dels governs republicans, posen en evidència lexistència dun centre polític i la tensió i radicalització de postures. Del febrer al juliol del 36, hi ha un clima de tensió i enfrontaments: la república reprèn la tasca reformista del bienni reformista i porta a terme la reforma agrària, educativa i de lexèrcit. Segueix el procés autonòmic iniciat a Catalunya amb Galícia euskadi. El moviment obrer segueix les seves reivindicacions i organitza vagues i atacs contra empreses, convents i esglésies. El paper de la dreta: gil robles i sotelo fan acusacions contra el govern. La falange organitza assassinats i atemptats per augmentar el clima de caos i inseguretat. El govern declara il·legal falange Española i empresona a j. A Primo de Rivera.

LESCLAT DE LA Guerra Civil

EL COP DESTAT

El 17 de juliol del 36, hi ha un alçament militar a Melilla contra la República i la insurrecció es va estendre a la resta del protectorat marroquí. Entre el 18 i el 19 de juliol, les guarnicions militars de la resta dEspanya es van unir al cop dEstat. El dia 18 Franco des del Marroc, es va dirigir cap a la Península al front de lexèrcit dÀfrica. En dos dies els insurrectes ja shavien fet forts a Pamplona, Sevilla, Castella la Vella i Aragó.
El 19 de juliol, Quiroga va ser substituït com a cap del govern per Giral, que va dissoldre lexèrcit i va lliurar armes a les milícies dels sindicats (socialistes i anarquistes) i dels partits del front popular (republicans, socialistes i comunistes).
A casi tota Espanya interior la insurrecció va triomfar, i va fracassar al país basc, Catalunya, Madrid, valència, Astúries i Santander.
Els insurrectes havien previst un pronunciament militar de pocs dies. La divisió de lexèrcit i les forces dordre públic, lacció del govern i la resistència popular van fer evident que, tot i que el cop militar no havia triomfat, el país havia quedat dividit en dos bàndols, que senfrontarien a una Guerra Civil.

EL FRACÀS DE LA INSURRECCIÓ A Catalunya

Goded dirigia el cop militar a Catalunya. Pocs catalans havien optat per la insurrecció. Els oficials compromesos amb la república, obrers i guàrdies dassalt impedeixen la insurrecció. La situació revolucionària que es va desfermar a Catalunya després del 19 de juliol va obligar a fugir molts dels seus dirigents. Goded va rendir-se i les forces insurrectes van abandonar la lluita a les altres ciutats catalanes.

LA CONSOLIDACIÓ DELS BÀNDOLS

Els insurrectes dirigits per militars que tenien el suport de les classes altes i sectors conservadors, comptaven amb el suport del feixisme italià i alemany. La seva intenció era imposar una dictadura militar, per tal de restablir lordre i aturar el risc duna revolució social. Els republicans estaven formats per classes populars. Aquests defensaven la legitimitat republicana i les reformes del bienni desquerres i el Front Popular.

LA INTERNACIONALITZACIÓ DE LA Guerra Civil

La Guerra Civil espanyola va tenir una gran repercussió internacional. Va ser vist com una confrontació entre les forces democràtiques, i en part revolucionàries (socialistes o comunistes), i els règims feixistes en expansió (Alemanya, Itàlia).
Els governs feixistes (Itàlia i Alemanya) van veure en la insurrecció un fre a lexpansió del comunisme i van ser els primers a manifestar la seva simpatia pels rebels i a enviar-los ajut militar. En canvi, lopinió democràtica i progressista mundial i els partits obrers darreu del món es van manifestar de manera decidida a favor de la República. LURSS va donar suport a la república, mentre que les democràcies europees (França i UK) van mantenir una posició més ambigua per la por que el conflicte no acabés estenent-se a Europa. La república va demanar suport militar i polític a França, però UK va convèncer a França de que crees un comitè de No-intervenció.

LAJUDA EXTERIOR

Lexistència del Comitè de No-intervenció no va impedir que els dos bàndols rebessin ajuda exterior. Els insurrectes van ser els més afavorits per la tramesa darmes alemanyes i italianes. Alemanya va enviar a Espanya la seva aviació, la Legió Còndor. Itàlia, va enviar una gran unitat, el Corpo Truppe Volontaire. El govern de la República va haver de comprar armes. Aquests van comptar també amb les tropes de voluntaris de les Brigades Internacionals.

LA ZONA REPUBLICANA: LA REVOLUCIÓ CONTINGUDA

EL DESENCADENAMENT DE LA REVOLUCIÓ SOCIAL

Al territori que es va mantenir fidel a la República,la insurrecció militar va provocar lextensió dun clima revolucionari. Per aturar la insurrecció, Giral, després de prendre la decisió de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre lexèrcit tradicional i els cossos policials i va decretar la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien dintegrar-shi les milícies. Al territori republicà es va crear una estructura de poder popular, al voltant de sindicats i partits desquerres. Al 36, el poder de lEstat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven les forces del Front Popular. Van sorgir aleshores consells, comitès i juntes que organitzaven les columnes de voluntaris per anar al front, lordre públic, leconomia i altres aspectes de la vida social. A algunes regions, els comitès i les juntes es van unificar per formar consells regionals.
A Catalunya, Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI, i els va oferir la formació dun Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Aquest òrgan,es va ocupar dorganitzar les columnes de voluntaris que van sortir cap al front dAragó, i també de controlar lordre públic.
Els primers mesos de la guerra es va desencadenar a la zona republicana una repressió contra tothom que pogués tenir relació amb els insurrectes. Es va perseguir lesglésia,etc. Molts dels perseguits van fugir a lestranger, es van amagar o van passar a la zona insurrecta, i molts van acabar fent costat al bàndol franquista. La mateixa generalitat va fer un esforç per facilitar la sortida a lestranger de persones amenaçadés per les forces incontrolades.

UNA ECONOMIA DE GUERRA: LES COL·LECTIVITZACIONS

Un element de la revolució social del 36, va ser la col·lectivització de la propietat industrial i agrària. Els treballadors, organitzats amb comitès, es van posar al capdavant de les empreses perquè els empresaris i els industrials havien fugit, havien estat detinguts o assassinats en esclatar la guerra. En altres, els treballadors van fer-se amb el control i la direcció de les empreses i van comunicar als amos que a partir daquell moment les explotarien en règim dautogestió.
Una sèrie de decrets de la república i de la generalitat, van donar legalitat a les confiscacions dindústries i de terres efectuades pels organismes populars. A Catalunya, shi va crear el consell deconomia de Catalunya, que va dissenyar un pla socialista de reorganització de leconomia, i més tard es va promulgar el decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista que shavia dut a terme fins aleshores.
Per mantenir lactivitat productiva, aixecar una industria de guerra i atendre a les necessitats de subsistència, van establir-se una sèrie de mesures com el control de la banca, la creació dentitats de crèdit públic, la regulació dels salaris i la municipalització del sòl urbà.