El Final del Franquisme i la Transició a la Democràcia

Els Darrers Anys del Franquisme

Els darrers anys del franquisme van estar marcats per la decadència física del dictador, per la incertesa dels jerarques del règim davant el futur del franquisme sense Franco i per la repressió intensa aplicada contra la població, encara més violenta que en èpoques anteriors. A més, el desenvolupament econòmic dels anys seixanta havia generat un procés de canvi social i cultural que entrava en contradicció amb l'essència ultraconservadora de la dictadura, fet que accentuà la necessitat d'un canvi polític a Espanya.

El Govern d'Arias Navarro

El desembre de 1973, Arias Navarro va formar un govern en què prescindia dels membres de l'Opus Dei i que estava integrat per un grup nombrós de pragmàtics buròcrates franquistes. En el seu primer discurs, Arias va presentar un projecte de liberalització conegut com l'"esperit del 12 de febrer", en què destacava sobretot la seva pretensió de regular el dret d'associació política.

El seu govern es va mostrar vacil·lant i va combinar la limitació de la censura de premsa, la qual cosa va suscitar la còlera de la dreta immobilista, amb algunes mesures intransigents. D'aquesta manera, es va intentar deportar el bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros.

Mentrestant, Franco, afectat per una greu malaltia, fou hospitalitzat l'estiu de 1974 i el príncep Joan Carles va assumir el càrrec de cap d'estat provisionalment. En reincorporar-se, el dictador va exigir la dimissió de Pío Cabanillas com a ministre d'Informació i Turisme, amb la qual cosa es va generalitzar en els mesos següents el tancament de revistes i diaris.

La Reorganització de l'Oposició

L'oposició antifranquista va multiplicar les seves protestes en aquestes dates; qualsevol activitat ciutadana prenia el caire d'una manifestació contra el règim. Les mobilitzacions sindicals dirigides per CC.OO. van adquirir una magnitud aclaparadora i les vagues es van multiplicar.

El PCE, que tenia Santiago Carrillo com a líder indiscutible, va mostrar en aquests anys una actitud molt flexible i col·laboradora amb altres grups polítics. La Junta Democràtica, en la qual es van integrar personalitats i organitzacions diverses, com el grup socialista encapçalat pel professor Enrique Tierno, fundador del Partit Socialista Popular.

L'octubre de 1974, el PSOE va celebrar un congrés a Suresnes en què es va produir el recanvi generacional de la direcció, ja que els joves militants de l'interior van aconseguir promocionar Felipe González. El juny de 1975, i com a resposta a la Junta Democràtica, però amb uns objectius pràcticament idèntics, els socialistes van crear la Plataforma de Convergència Democràtica, en la qual es van integrar des de democristians fins a organitzacions d'extrema esquerra.

A Catalunya s'havia creat l'Assemblea de Catalunya, que englobava partits i grups de diferents ideologies i que va coordinar la seva actuació amb la resta de forces democràtiques a l'estat. CDC (Convergència Democràtica de Catalunya), el partit nacionalista liderat per Jordi Pujol, va tenir una rellevància considerable a partir d'aleshores.

Es van constituir grups terroristes com el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), d'ideologia marxista i leninista, així com els Guerrilleros de Cristo Rey, el Batallón Vasco i la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista).

La Fi del Desenvolupament: Crisi Econòmica

La situació d'Espanya el 1973 era considerablement millor que la dècada anterior. El 1960, la renda per càpita espanyola no arribava als 300 dòlars, però el 1973 depassava els 2.000. El 1960, només l'1% de les llars espanyoles tenien televisors. L'excessiva dependència de l'estranger va resultar molt negativa.

Més del 67% de l'energia consumida a Espanya procedia del petroli, la qual cosa s'havia pogut assumir quan el cru era relativament barat. L'augment dels preus va provocar una pèrdua massiva de divises que va desestabilitzar profundament la balança de pagaments. D'una banda, van sortir del país les divises per a finançar la pujada del preu del petroli i es van retirar massivament capitals estrangers espantats per la crisi.

La crisi, en definitiva, va evidenciar les limitacions del "desarrollismo":

• Es van fer paleses les greus diferències entre regions avançades i endarrerides. Mentre que s'havia despoblat l'interior, els desequilibris regionals pel que fa al nivell de renda mantenien més de 30 províncies per sota de la renda mitjana.
• Va augmentar les desigualtats socials.
• No s'havia aconseguit un estat de benestar comparable als dels països europeus a causa de l'escassetat de recursos de la hisenda pública.

Els índexs de creixement es van alentir i es va començar a conèixer un fenomen irrellevant fins aleshores: l'atur, les taxes del qual es van disparar al llarg de la dècada dels anys setanta.

La Desaparició del Dictador

Els tres darrers mesos de la vida de Franco van acabar sumint el país en un clima d'incertesa i inseguretat. La dilatada agonia del dictador, que es va prolongar pels intents desesperats de mantenir-lo amb vida artificialment, es va produir enmig del fragor causat per l'execució d'opositors, les protestes nacionals i internacionals, les manifestacions de l'extrema dreta i la descolonització precipitada del Sàhara.

En una de les seves darreres accions polítiques, Franco va aprovar una llei antiterrorista molt dura, amb la qual es pretenia calmar l'extrema dreta. Tres militants del FRAP i dos d'ETA, dels onze condemnats en el procés sumaríssim, foren executats. Aquest fet va desencadenar una forta reacció internacional. La resposta del règim fou fer una manifestació multitudinària a la plaça d'Orient de Madrid com a mostra d'adhesió al dictador, ja greument malalt.

Aprofitant la situació d'aïllament internacional, així com el buit de poder causat per la malaltia de Franco i la crispació social creixent, el rei del Marroc, Hassan II, va organitzar la Marxa Verda per tal d'ocupar la darrera colònia espanyola, el Sàhara Occidental. La complicada situació nacional va aconsellar l'exèrcit de retirar-se i de cedir el territori, que fou repartit entre Mauritània i el Marroc, amb el qual es signà el Tractat Tripartit de Madrid el 14 de novembre de 1975.

El 20 de novembre de 1975, després de diverses operacions quirúrgiques i nombrosos intents de mantenir-lo amb vida, Franco va morir i es posava fi a una llarga dictadura personal.