Filosofies Hel·lenístiques i Sant Agustí: Guia Completa

Cinisme

Antístenes admirava de Sòcrates el seu autodomini i la seva autosuficiència (temes fonamentals d'aquesta escola). Diògenes de Sínope radicalitza les idees del seu mestre i es presenta com un home sense pàtria, sense casa, pobre i vagabund, vivint només conforme a la naturalesa. Els cínics defensen: el màxim control d'un mateix, la capacitat de suprimir totes les necessitats i el retorn a una vida natural i senzilla. Practicaven l'anaideia, és a dir, la desvergonya, la provocació o la irreverència. Els cínics denuncien les il·lusions banals dels homes, com la recerca del plaer i el desig de riquesa, el poder i la fama. Totes aquestes il·lusions, que no són reals, no condueixen a la felicitat. Menyspreen totes les conviccions socials i accepten només el que és natural. Retorn a l'animalitat. Allunyament dels costums socials, els valors socials, les lleis, la polis i la família. Es caracteritzen per un fort individualisme, per una idea radical de llibertat, i prediquen l'autosuficiència i l'austeritat.

Epicureisme

Epicur (341-270 aC) va fundar l'escola filosòfica "El Jardí" el 307 aC, on promovia la recerca de la felicitat mitjançant l'alliberament de les torbacions. La filosofia havia de tenir una funció pràctica per guarir els patiments humans. Segons ell, el coneixement sorgeix dels sentits. La filosofia física, la concepció de la realitat, és materialista; pels epicuris, recupera la tradició atomista de Demòcrit (existència dels àtoms i del buit). L'ètica: Epicur considera que la finalitat de l'ésser humà és la recerca del plaer i que en el plaer es troba la felicitat. Epicur entén com a plaer l'absència de dolor i de pertorbació tant del cos (aponia) com de l'ànima (ataràxia). Hi ha tres tipus de desitjos:

• Naturals i necessaris: Aquests cal satisfer-los (menjar...).
• Naturals i no necessaris: Aquests s'han de limitar (sexe, menjars bons).
• No naturals i no necessaris: Aquests s'han de rebutjar sempre (riquesa o fama, èxit social).

Per arribar a l'ataràxia (el plaer amb absència de dolor i de pertorbació), primer hem d'assolir l'autarquia (autocontrol per rebutjar els plaers no necessaris) i, segon, allunyar-nos de totes les activitats que pertorben l'esperit (com la política o l'amor). Hi ha plaers que a la llarga es poden transformar en dolor. La raó ha de guiar les accions a través d'un càlcul racional, rebutjant els plaers que poden provocar dolor i acceptant els dolors que a la llarga proporcionen plaer. Per tant, pels epicuris, la filosofia és un fàrmac que guareix els mals de l'ànima humana, és apropiada per a tothom i per a totes les edats. "Que ningú mentre sigui jove deixi de filosofar ni en arribar a vell es cansi de filosofar, perquè per assolir la salut de l'ànima mai no s'és massa vell ni massa jove".

Estoïcisme

Física: Identifica l'univers amb Déu, per tant, és una física panteista (tot és Déu). Tot està prèviament predeterminat, per tant, tenen una concepció determinista del món. Hi ha una providència divina que és un principi actiu que tot ho regula. Per ells, savi és qui comprèn el que s'esdevé i ho accepta. L'ètica: Si tot està regit pel logos i tot està determinat, l'ètica estoica s'ha de basar en l'acceptació d'aquesta determinació, del destí. La llibertat rau en l'acceptació de la determinació, en la resignació del necessari i inevitable; el que ha de passar passarà, i jo tinc la llibertat d'acceptar-ho o no. No té sentit rebel·lar-se contra el que ha de passar, s'ha de viure d'acord amb la natura i el seu ordre. Hem de practicar la apátheia (és impertorbabilitat o indiferència, no en el sentit de passar de tot, sinó de no deixar que les coses ens alterin). Així doncs, aquest autodomini de les passions i els desitjos és l'únic que podem fer davant de l'autodomini.

L'ideal estoic consisteix en l'autodomini de les passions, romandre impertorbable, inalterable. Aquest ideal estoic és la virtut que ens condueix a la llibertat.

Escepticisme

Pirró d'Elis (365-275 aC) Skeptomain - "examinar atentament". Després d'examinar atentament la realitat que l'envolta, l'escèptic considera que: "res no es pot conèixer amb exactitud i certesa". L'escepticisme, considerat com a actitud filosòfica que arrenca amb Gòrgies, parteix d'una manca de confiança respecte a la possibilitat de coneixement en general o sobre alguna cosa en particular; consideren que la raó humana no pot penetrar fins al cor mateix de les coses, només pot captar les aparences, per tant, hem de fer la epokhé (suspensió o abstenció del judici). Aquest és el principi epistemològic dels escèptics, és a dir, que res no és segur i hem de dubtar de tot.

Sant Agustí

Teoria del Coneixement i Metafísica

La seva visió sobre aquests temes era bastant particular. Ell creia que el coneixement veritable provenia de Déu i que la il·luminació divina era necessària per entendre la veritat. Creia que la ment humana no podia assolir el coneixement complet per si mateixa, sinó que necessitava l'ajuda divina. En la metafísica, Sant Agustí explicava la relació entre Déu i el món creat. Defensava la idea que Déu era l'ésser suprem i que tot aquest món era una manifestació de la seva voluntat. Creia que tot tenia a veure amb Déu i que la veritat última es trobava en la comprensió de la divinitat.

Antropologia

Sant Agustí creia que els éssers humans portaven una càrrega del pecat original, una herència d'Adam i Eva. Deia que aquest pecat afectava la voluntat i la capacitat de les persones per triar el bé de manera plena. De la natura humana, Agustí marcava la importància de la voluntat lliure, considerant-la com un element clau que diferenciava els humans d'altres éssers. Tot i això, creia que aquesta voluntat estava afectada pel pecat, i la llibertat real es podia aconseguir només a través de la gràcia divina.

Política i Concepció de la Història

Agustí tenia una perspectiva única sobre la política i la història des d'una perspectiva cristiana. Considerava que la "Ciutat de Déu" i la "Ciutat dels homes" coexistien a la història, representant la relació entre els creients i els no-creients. Deia que la política i les institucions humanes eren importants, però no eren la font única de la felicitat i la justícia. De la història, Agustí veia els esdeveniments com a part del pla diví i la providència. Creia que la història avançava cap a la realització del regne de Déu, i tots els esdeveniments, incloent-hi els conflictes i els canvis polítics, eren part d'aquest propòsit més gran.