La filosofia com a racionalitat teòrica veritat i realitat

El concepte de raó, bàsic per a la Filosofia des de la seva Aparició, fonamentalment significa justificació o explicació.
És una característica que distingeix els humans dels animals, tal Com indica la clàssica definició de l’ésser humà com a animal Racional. La raó consisteix en la comprensió d’allò que està Més enllà del coneixement immediat del món sensible per Arribar a saber del tot a través de conceptes, idees i raonaments.
La fe és una creença en la veritat de determinats enunciats, Sense proves suficients que la converteixin en una creença racional O en un saber. Normalment el terme s’aplica al context religiós i Sobrenatural cristíà, on la fe suposa adhesió de la persona a la Revelació divina.
Amb el cristianisme,es va fer viva la Tensió entre creences i sabers , fe i raó, religió i filosofia.

El Cristianisme parteix d’una doctrina revelada i recollida en uns Llibres sagrats, anuncia i proclama unes veritats que són objecte De creença i pauta d’acció. La filosofia no parteix de cap mena De veritat prèvia i aspira , amb la força de la raó, a assolir Sabers sobre l’ésser humà i el seu comportament en el món.

Des De els primers segles del cristianisme, els Pensadors cristians Van tenir com a missió estendre arreu i fer comprensible el missatge Evangèlic. Es tractava d’ensenyar a l’home la veritat, però la Veritat revelada , no d’investigar el descobriment de la mateixa, Que ja es dona per segur, sinó intentar aproximar-se el més Possible a la seva comprensió . Es fan servir primer conceptes i Mètodes del pensament platònic, i després del pensament Aristotèlic .Aquest intent d’harmonitzar la fe i la raó Constitueix la filosofia cristiana. Té els seus orígens en els Anomenats pares de l’Església i dona lloc a la filosofia Escolàtica. Es reconeixen , doncs, dos Tipus de coneixement
: El que ens proporciona La fe I el que es pot obtenir mitjançant l’exercici de la Raó i els sentits
. El problema sorgeix a l’hora de relacionar las dues fonts de Coneixements i les afirmacions que formulen cadascuna. Al llarg de L’Edat Mitjana varia la manera de veure aquestes relacions i es Poden distingir tres Postures bàsiques: - Fe i raó, teologia i filosofia són Incompatibles
. Aquesta posició es representativa de Tertulià, Pare de l’Església, Segons el qual la revelació es considerada com a autosuficient i no Necessita justificació ni comprensió filósòfica (crec perquè és Absurd).

- La fe és necessària per a la raó

L’home Pot conèixer la veritat mitjançant la raó, però necessita de L’ajut que Déu i la fe li donen. Aquest concepte és propi Agustí D'Hipona (crec per entendre). Segons això no hi ha una veritable Diferencia entre filosofia i teologia, les dues tenen com a base la Fe i aquesta està per sobre de la raó: no hi ha un altre punt de Partida que la revelació.
- Tomàs d’Aquino es mostra partidari de l'automiade La raó i de la capacitat de l’home per captar les lleis de L’univers amb el seu esforç intel·lectual.
Això no vol dir que, com explicaven els averroistes , hi hagin dues veritats sinó que hi ha una única veritat, a la Qual s’hi pot accedir per camins diferents però alhora Convergents.

Segons La teoria tomista l’objectiu final de tot coneixement és Deú I l’assolim amb la Revelació, però a l’hora mitjançant la raó I a través del coneixement de les coses, podem arribar fins a Déu Com a font i origen de tot, això sí, tenint en compte que si S’arriba a conclusions diferents voldrà dir que el mètode Racional que hem fet servir no és l’adequat, ja que ens dona Falses afirmacions, o que en el camp que investiguem no és possible L’argumentació racional , només la Revelació ens donarà el Coneixement adequat.
Tomàs D’Aquino és considerat el filòsof i teòleg més important de la filosofia Escolàstica. Se li atribueix el mèrit d’haver aconseguit la Millor síntesi medieval entre raó i fe.

Tant Descartes com Plató Tenen una concepció Dualista de l’ésser humà
. Ambdós consideren el penament o la raó com l’activitat pròpia de L’ànima, encara que per a Plató l’ànima és immortal i, en Canvi, per a Descartes és una Resposta substància finita.
Per A Descartes l’ànima (res cogitans ) és allò que identifica màximament el jo: jo sóc Perquè penso i només en la mesura que penso, val a dir, perquè més Enllà de tenir un cos, tinc una ment o ànima que no és reductible Al cos. Si deixés de pensar, Descartes considera que el “jo” Deixaria d’existir. El jo no l’hem d’entendre com el conjunt Físic i material que constitueix l’ésser humà sinó com la seva Essència nacional (en comptes d’ànima podríem dir-ne raó), Pensant (podríem dir-ne, també, pensament). I en aquest sentit, Descartes està aïllant el concepte ànima de tota realitat Material, física, inclòs el propi cos (l’ànima és enterament Distinta del cos).

Mentre el cos actua com una màquina, l’ànima és l’espai de la Llibertat. El jo humà és constituït per l’ànima perquè Aquesta, a diferència del cos, gaudeix de lliure albir; no està Predestinada a ser o a fer res, mentre el cos (el cor, els ronyons, Etc.) depèn d’un plantejament mecànic. La uníó de cos i ànima, Però, és un dels punts problemàtics del pensament cartesià. Tampoc queda clar si és o no possible que aquesta màquina (el cos) Funcioni sense una ànima, ja que no Déu a ella ni la seva animació Ni la seva estructura.

 En aquest sentit Descartes és dualista (tradició filósòfica Iniciada per Plató i que constitueix la tradició idealista)
. Que l’existència de l’ànima cartesiana no depengui en absolut Del cos, però, no vol pas dir que no hi hagi cap relació entre les Dues entitats (Descartes parlarà de substàncies). Ben al contrari, A diferència de Déu, que és l’única substància infinita (és A dir que existeix sense necessitat de res que el faci existir), el Cos (res extensa) i l’ànima (res cogitans) són substàncies Finites que tenen atributs diferents però que estan completament Interrelacionades.

Plató afirmava que tot coneixement és reminiscència De les Idees contemplades, d’això se’n dedueix la preexistència De l’ànima, perquè és l’ànima qui contempla les idees abans De "caure en el món dels sentits". En el món hi ha Realitats visibles i invisibles. Les primeres estan lligades al cos i Les segones a l’ànima.

Tot el que és visible es corromp i mor; L’invisible és immutable i etern; per tant l’ànima serà Immutable i eterna

L’home troba el coneixement dins la seva ànima, perquè es presenta en forma de record de les coses que hem Après en vides anteriors. El coneixement que l’ànima té de les Idees demostra que hi ha una familiaritat entre les unes i l’altra. Si les idees són eternes, també ho serà l’ànima. Podem acabar Dient que la concepció de la relació entre l’esperit i la Matèria, tant en Descartes com en Plató, està determinada per una Exigència epistemològica. En Plató aquesta exigència només Comporta una caracterització moral de la relació entre l’esperit I la matèria, en canvi per a Descartes implica donar-li un estatus Absolut a l’esperit i una posició única en el contingut de la Metafísica.