Filosofia medieval: Argument ontològic, Sant Tomàs d’Aquino i Guillem d’Occam

Argument ontològic de Sant Anselm

Sant Anselm pertany al segle XI dC. Va ser abat de l’ordre dels benedictins i va arribar a ser arquebisbe de Canterbury. Primer autor que sent la necessitat de demostrar formalment la existència de déu amb un argument (Kant l’anomena ontològic).

Argument ontològic: argument “a priori”, no es basa en l’experiència sinó en un raonament mental. Segons ell, si déu existeix, ha de ser un ésser perfecte i ha de tenir totes les qualitats al màxim (Ex: màxima intel·ligència), inclosa la qualitat de l’existència física, ja que sinó es donaria una contradicció; l’home, que és un ser imperfecte, existeix i déu no. Per tant, déu existeix. El filòsof Gauniló, del mateix segle, va criticar l’argument: es podria aplicar l’argument a suposar l’existència d’una illa perfecta, encara que es pugui pensar, no vol dir que realment existeixi. Es dóna un pas il·legítim entre l’ordre lògic i l’ordre reial.

Sant Tomàs d’Aquino

Pensador del segle XIII, Aquino és una localitat a prop de Nàpols. Era dominic (ordre dels dominics), va ser un autor molt interessat en l’estudi i rebutjà càrrecs eclesiàstics, serà el patró dels estudiants (28 de gener). Fou un professor a la universitat de París, la seva obra més important va ser Suma teològica: resum de tots els seus pensaments teològics, intenta sistematitzar el pensament cristià amb la filosofia d’Aristòtil. Es va convertir en l’autor cristià més important i va donar una sèrie d’arguments per demostrar l’existència de déu, 5 víes tomistes basades en el principi de causalitat d’Aristòtil, tot efecte és degut a una causa; són arguments “a posteriori” (fets a partir de l’experiència o realitat):

• Primera via: “del moviment”. D’on procedeix el món? Cada cosa en moviment procedeix d’un motor. És equivalent al Primer Motor d’Aristòtil. És impossible una regressió cap a l’infinit i hem de suposar que existeix algun ésser que és el que hagi donat el moviment a les coses. Per tant déu existeix.
• Segona via: “De la causalitat”. En el món hi ha un ordre de causes, és a dir, tot té una causa. No es pot precedir fins a l’infinit, hem de suposar que existeix una causa primera (“causa sui”) no causada. Per tant, déu existeix.
• Tercera via: “de la contingència”. Les coses del món són contingents, no necessàries. Ha d’existir algun ésser absolutament necessari o contingent que pugui ser la causa de tot. Per tant, déu existeix.
• Quarta via: “dels graus de la perfecció”. Les coses del món tenen graus de perfecció respecte a un punt màxim de referència. Ha d’existir un ésser que tingui totes les perfeccions en grau màxim i que sigui la causa de les perfeccions parcials dels éssers sensibles. Per tant, déu existeix.
• Cinquena via: “del govern al món”. Tots els éssers del món tendeixen a complir el seu fi, ha d’existir un ésser intel·ligent que porti totes les coses del món al seu fi. En aquest món, tot està ordenat, ha d’existir llavors algú que ordeni el món. Per tant, déu existeix.

Crisi de l’escolàstica: Guillem d’Occam

Filòsof anglès del segle XIV. Procedent de l’ordre dels franciscans.

Principi d’economia o simplicitat

Principi fonamental per a la ciència, segons el qual, tots els fenòmens que es donen a la naturalesa, passen per la natura de la manera més simple possible, les teories sobre la fisis també han de ser les més senzilles possibles. Entre les diverses hipòtesis d’un fenomen, la millor acostuma a ser la més senzilla. També era conegut com “navalla d’Occam”: els científics tallen amb les complicacions innecessàries. Diríem que és un bon principi pel coneixement però de vegades, a la pràctica, no és possible seguir-lo perquè la realitat és molt complexa.

La qüestió dels universals

Els universals són les idees, els conceptes generals de justícia, de bellesa, etc. Es poden donar 4 postures.

• Realisme transcendent o exagerat: defensa que els conceptes universals els hi corresponen essències universals, que tenen una existència real (Postura de Plató i Sant Agustí).
• Realisme immanent o moderat: defensa que els conceptes fonamentals tenen un concepte diferent a la realitat. A partir de les coses sensibles podem arribar a les idees abstractes, però són immanents a les coses. Postura d’Aristòtil i Sant Tomàs d’Aquino.
• Conceptualisme: defensa que els universals només tenen un valor mental i lògic, són conceptes o abstraccions obtingudes a partir de la realitat particular. Postura de Sòcrates.
• Nominalisme: defensa que els universals són simples noms que s’utilitzen per motius pràctics i no tenen cap tipus d’existència ni real ni lògica. Els universals són una ficció, simples noms que representen una manera còmode i econòmica de pensar, parlar i escriure. Postura d’Occam.