Filosofia del Renaixement: Humanisme i Ciència

El context històric del Renaixement

El Renaixement és aquell període de la història de la humanitat (segles XV-XVI) caracteritzat per la recuperació de la cultura grecollatina i l'abandonament de la cultura medieval. Els renaixentistes es consideraven més refinats i fins i tot superiors als medievals, i els veien com a bàrbars, mediocres, ignorants, etc. El Renaixement representa una gran transformació de la societat europea i va acompanyat de fets molt importants com la invenció de la impremta el 1448. Un segon fet important és la caiguda de Constantinoble (Istanbul) el 1453, quan cau l'Imperi Romà d'Orient (món antic). Un tercer fet important és el descobriment d'Amèrica el 1492. En aquesta època es produeix una reforma i una contrareforma, i el naixement de la ciència moderna.

En el Renaixement apareixen les anomenades esglésies reformades, que són cristians no catòlics que no accepten l'autoritat del Vaticà (el Papa). La contrareforma és la reacció del Vaticà. Les esglésies reformades més importants són:

• El calvinisme (defensada per Joan Calví).
• El luteranisme (defensat per Martí Luter).
• L'anglicanisme (defensat per Thomas Cranmer).

Roma reacciona amb l'anomenat Concili de Trento (1545-1563). A grans trets, les esglésies reformades (els protestants) donen una gran importància al treball, l'esforç i el sacrifici, i la salvació s'aconsegueix d'aquesta manera. Pels catòlics el més important era el perdó, la salvació, el penediment, etc. Malgrat tot, en el Renaixement es dona una secularització de la societat: la religió perd importància, Déu deixa de ser el centre de tot, i ara el centre de tot és l'ésser humà. Una altra característica que s'ofereix als renaixentistes és l'humanisme, que és la preocupació per les humanitats. Per aquest motiu recuperen els clàssics grecs i llatins, recuperaran la filosofia, la literatura, l'art, etc.

Personatges importants de l'època, en el camp de les arts, destaquen: Miquel Àngel o Leonardo da Vinci. En el camp de l'ètica i de la política destaquen: el valencià Lluís Vives, Thomas More o Maquiavel. En el camp de la literatura destaquen: entre d'altres Dante, Petrarca i finalment en el camp de la ciència destaquen: persones com Kepler, Copèrnic o Galileu.

La filosofia renaixentista

La recuperació dels clàssics comença a produir-se en alguns territoris a partir del segle XIII quan es comencen a traduir les obres al llatí. Posteriorment seran traduïdes al segle XIV les obres de Plató, Epicur, estoics i escèptics més importants. Tota aquesta feina de traducció es va fer sobretot a les universitats de Florència i Pàdua.

El platonisme renaixentista

El platonista més conegut d'aquesta època va ser Marsilio Ficino (1433-1499). Quan Ficino comença a fer la seva activitat a l'Acadèmia de Florència, creada pels Mèdici (família de mecenes), l'Acadèmia de Florència ja havia traduït al llatí tots els diàlegs de Plató. Ficino el que pretén és parlar sobretot de la bellesa. Segons Ficino, l'ésser humà es converteix en un Déu quan contempla la bellesa. La bellesa ens porta a un màxim, a un absolut i ens posa en el mateix lloc que els déus. En aquesta època devia aparèixer el concepte d'amor platònic, que és un amor absolut no correspost. Un altre platonista va ser Pico della Mirandola (1463-1499). Segons Pico, l'ésser humà és el més important de tota la creació degut a la seva dignitat.

L'aristotelisme

L'aristotèlic més important va ser Pietro Pomponazzi (1462-1525). Pietro vol donar una imatge diferent d'Aristòtil, lluny de la imatge que havia donat l'escolàstica. Per tant, es centrarà en l'Aristòtil científic i naturalista.

La recuperació d'altres escoles clàssiques

L'epicuri (Epicur) més important és Lorenzo Valla (1407-1457) i l'estoïcista més important és Justus Lipsius (1547-1606). L'escepticisme també es recupera amb Michel de Montaigne (1533-1592), que diu que cap forma de coneixement, ni de la filosofia ni de la ciència, ens pot proporcionar cap veritat absolutament certa. Una persona sàvia hauria d'abstenir-se de tot. El desig de coneixement, la curiositat de l'ésser humà, és la causa de totes les desgràcies humanes. Mentre que Sòcrates afirmava que el savi és feliç, per Montaigne el savi és desgraciat.

La ciència renaixentista

Quan els renaixentistes recuperen els clàssics, recuperen també científics i matemàtics com Pitàgores i Aristarc. Aquests dos són especialment importants perquè són heliocentristes i en el Renaixement l'heliocentrisme s'acabarà imposant sobre el geocentrisme. Tots dos, especialment els pitagòrics, pensen que l'univers té una estructura matemàtica i això és molt important per la nova ciència.

L'heliocentrisme de Copèrnic

Nicolau Copèrnic (1473-1543) va ser un clergue polonès, per tant era un home d'església interessat en temes d'astronomia. La seva obra més important és De revolutionibus orbium coelestium (Sobre el moviment dels cossos celestes). Aquesta obra va ser publicada el dia de la seva mort perquè en aquesta obra defensa l'heliocentrisme d'Aristarc i és el primer en l'època moderna a dir que és el Sol i no la Terra qui ocupa el centre del nostre sistema. Ell va voler que es publiqués després de la seva mort, perquè com a religiós li portaria problemes. Copèrnic comet un error, ja que pensa que les òrbites són circulars, no el·líptiques. Copèrnic és el primer a parlar del moviment de rotació de la Terra. Copèrnic va haver de respondre una sèrie de crítiques que li van fer, tant per part de l'església com per part de les universitats de l'època. La crítica més important era que si la Terra es movia això tindria efectes catastròfics perquè els edificis caurien i seria impossible la vida. Copèrnic respon aquestes crítiques dient que el moviment de rotació és un moviment natural que no pot provocar uns efectes tan desastrosos. En segon lloc, Copèrnic diu que la Terra i la seva atmosfera formen el mateix sistema físic, per tant quan es mou la Terra es mou també la seva atmosfera.

Les lleis del moviment planetari de Kepler

Johannes Kepler (1571-1630) va tenir una vida bastant desgraciada. Li va tocar viure en una època de guerres i epidèmies. La seva dona va embogir i algun dels seus fills va morir a conseqüència de la pesta. És el primer a defensar públicament Copèrnic i la seva obra, i a dir obertament que la Terra és un planeta com els altres. Ha passat a la història per formular les tres lleis del moviment planetari. La primera llei del moviment diu que els planetes descriuen òrbites el·líptiques i el Sol està situat en un dels focus. La segona llei diu que el radi vector d'un planeta al Sol escombra àrees iguals en temps iguals. La conseqüència d'això és que en el periheli, és a dir, a prop del Sol, la velocitat és superior que en l'afeli, que és la distància més llunyana del Sol. Finalment, la tercera llei estableix per primer cop l'existència d'un sistema solar.

Galileu Galilei

Va néixer a Pisa l'any 1564 i va morir el 1642. Va ser professor de matemàtiques a les universitats de Pisa, Pàdua i Florència. Va viure a la mateixa època que Copèrnic i Kepler. Amb Kepler va mantenir contacte a través de cartes, etc. El 1604 va ser acusat d'heretgia per defensar l'heliocentrisme. La seva amistat amb el Papa de l'època va fer que evités un judici i un empresonament. El 1633 va ser acusat d'heretgia per segon cop i aquesta vegada no va tenir tanta sort. Aquesta vegada Galileu va ser empresonat i jutjat. Hi ha una llegenda que diu que en el judici, on va ser obligat a retractar-se, Galileu va dir: "Eppur si muove" (i, tanmateix, es mou). Amb el temps, aquesta frase s'ha convertit en un lema per tots els científics del món en contra de les ingerències de l'església en qüestions científiques. Veurem què va fer en el camp de la física i l'astronomia: en el camp de l'astronomia construeix el seu primer telescopi i descobreix que la superfície de la Lluna és irregular. També descobreix les taques solars. Finalment, descobreix els quatre satèl·lits de Júpiter i els anomena planetes Mèdici, per guanyar-se la simpatia de la família. Com a físic, el primer que fa és qüestionar la teoria del moviment natural i violent d'Aristòtil i intueix la llei de la inèrcia que formularà finalment Newton, perquè diu que qualsevol cos es manté en repòs si està en repòs o en moviment si està en moviment, mentre no hi hagi alguna força que intervingui. A part d'això, formula la llei de la caiguda dels greus i la llei del moviment uniformement accelerat. Finalment, és el creador del mètode científic, el creador del mètode hipotètic-deductiu que té quatre parts: 1) observació, 2) formulació d'hipòtesis, 3) tria d'una hipòtesi (experiment) i 4) fase de la teoria.

Els orígens de la política moderna

En el Renaixement no només es recuperen els clàssics sinó que també es recuperen les teories polítiques d'aquesta època, que són molt originals i no tenen precedents anteriors.

La teoria política de Maquiavel

Va viure entre el 1469 i el 1527. La seva màxima preocupació és estudiar els mecanismes del poder i com conservar-lo. L'adjectiu "maquiavèl·lic" el fem servir com a sinònim de pervers, retorçat, etc. El seu pensament és conseqüència de la seva activitat com a ambaixador de la República de Florència. Escriu una obra, El Príncep (1513), on exposa el seu pensament. Totes les societats experimenten una degradació i de tant en tant cal fer una refundació. La refundació és millor que la faci una única persona, no diverses persones, ja que pot ser que no es posin d'acord. La primera obligació del governant és defensar l'Estat i la seva integritat. No té res a veure amb el que ens deien Plató i Aristòtil, que deien que la ciutat existia pel bé dels ciutadans. Per aconseguir el seu objectiu haurà de fer el que calgui, ha de tenir coratge, audàcia i pocs escrúpols. Maquiavel posa com a exemple d'aquests pocs escrúpols que, si ha d'aliar-se amb els ciutadans, ho farà. El seu objectiu és mantenir el poder, no ha de tenir manies. Es pot dir a favor de Maquiavel que estableix per primer cop l'autonomia de la política respecte d'altres consideracions, per exemple, la moral, l'ètica, etc.

Les utopies

En el Renaixement, no només es recuperen els clàssics grecollatins, sinó que es fan aportacions noves. Les teories polítiques que apareixen en aquesta època són bastant originals. Veurem tres d'aquestes utopies: la que exposa Thomas More en la seva obra Utopia, la que exposa Tomaso Campanella a La ciutat del Sol i la que exposa Francis Bacon a La nova Atlàntida. En totes elles es produeix una subordinació de l'individu al grup. El més important és el grup, no la persona. Per tant, en aquestes utopies hi ha una pèrdua de llibertat individual. Totes les utopies coincideixen en què la propietat privada és la causa de totes les desigualtats i tots els mals de la societat. I finalment, tots els pensadors utòpics coincideixen en què s'ha de separar l'església de l'Estat, en una època en què a Europa hi ha moltes guerres de religió.