Filosofia Àrab: Influència en el Pensament Medieval

La filosofia àrab

La religió islàmica, fundada per Mahoma a inicis del segle VIII, va propiciar que els àrabs coneguessin el pensament grec a través de Síria. Utilitzaren aquesta filosofia per interpretar o comentar el seu llibre sagrat, l'Alcorà. Alguns elements de la fe islàmica són difícilment compatibles, com la defensa de la llibertat i la predestinació divines. Això va afavorir la discussió teològica i filosòfica en el món musulmà.

Va aparèixer l'escola del mutazilisme, partidària d'interpretar al·legòricament l'Alcorà. Aquesta postura, qualificada d'heterodoxa (incorrecta), defensava la llibertat de l'individu. Aquesta escola va procurar reformar l'islam proposant que l'ús de la raó serveix per confirmar alguns aspectes de les creences religioses.

L'escola dels mutakalimís defensava una interpretació literal de l'Alcorà. La creença en l'absoluta omnipotència de Déu feia que a l'individu humà solament li quedés acceptar allò que la divinitat havia determinat per a ell. Islam significa "submissió a la voluntat de Déu". D'aquesta absoluta omnipotència divina sorgeix la tesi que Déu pot fer tot allò imaginable, llevat d'allò que entri en contradicció.

Principals filòsofs àrabs

1. Avicenna va ser un pensador persa interessat en temes científics, mèdics i filosòfics. Influït per Aristòtil i Plató, va cercar un equilibri entre les creences musulmanes i el pensament grec. La seva filosofia tracta qüestions metafísiques com l'existència de Déu, l'origen de l'Univers o la diferència entre ésser possible o contingent i ésser necessari. Basa la seva demostració en l'especulació sobre el concepte d'ésser, que el porta a considerar l'existència d'un ésser necessari.
2. Algatzell va ser el principal representant de l'ortodòxia islàmica i va tenir una actitud contrària a la filosofia. La seva postura va tenir una doble conseqüència: apaivagar la reflexió filosòfica i fomentar el misticisme. La seva tasca era contrària a la filosofia.
3. Averrois, nascut a Còrdova, va ser el filòsof, metge i astrònom musulmà que més va influir en el pensament medieval d'Occident. Va intervenir en el debat sobre la relació entre religió i filosofia. En resposta a la crítica d'Algatzell, indica que no pot haver-hi contradicció entre religió i filosofia. Aquesta diferència donarà lloc a una doble veritat, la de la fe i la de la raó. L'averroisme llatí, la teoria de la doble veritat, accepta que quelcom pot ser veritat en teologia i fals en filosofia, o a l'inrevés.

Religió i filosofia

Durant l'edat mitjana, les tres religions monoteistes van posar la reflexió filosòfica al servei de la teologia. Sovint es va utilitzar la força dels arguments filosòfics per anar fins i tot contra la mateixa reflexió, i així el lliure exercici de l'activitat intel·lectual va quedar compromès.

La filosofia medieval va tenir com a objectiu posar d'acord tres temàtiques:

• La lògica: estudi dels conceptes i els raonaments.
• L'experiència: dades que els sentits aporten.
• La revelació: el conjunt d'escriptures sagrades, com la Bíblia o l'Alcorà, així com els escrits de les autoritats eclesiàstiques considerats fruit de la revelació divina.

La necessitat d'un coneixement profund en aquests camps va fer que fos necessària la filosofia. En l'àmbit del cristianisme, es va procurar establir un equilibri entre el racionalisme grec i la revelació religiosa. Una de les preocupacions fonamentals de l'edat mitjana va ser la relació entre la teologia i la filosofia, entre la fe i la raó. Cal tenir present que a l'edat mitjana tenir fe es considerava també conèixer. El problema era discernir entre aquest coneixement sobrenatural de l'ésser humà, que s'assolia per revelació divina, i el coneixement natural que s'aconseguia mitjançant la raó i els sentits.

En els primers segles de l'era cristiana, aquesta tasca d'harmonització la van portar a terme els Pares de l'Església (com Climent d'Alexandria, Orígenes o sant Agustí) que es van esforçar per interpretar el dogma cristià i defensar el cristianisme davant les interpretacions heterodoxes. Utilitzaven elements del pensament grec.

Agustí d'Hipona: platonisme i cristianisme

Aureli Agustí va néixer a Tagaste, al nord d'Àfrica. Fill de pare pagà i de mare cristiana, no va ser instruït en el cristianisme, el qual menyspreava. Va seguir les doctrines de Mani, líder religiós iranià que acceptava l'existència de dos principis, el del bé o la llum, que seria Déu, i el del mal o de les tenebres, que explicava l'existència del mal en el món i justificava qualsevol conducta dissoluta. Va abandonar el maniqueisme i va adoptar l'escepticisme.

La influència neoplatònica el va allunyar dels interessos materials i el va fer apropar-se al pensament cristià. Interessat pels sermons de sant Ambròs, sant Agustí, a les Confessions, explica que va descobrir els principis cristians fonamentals amb els sermons: que l'home no solament és cos sinó que té ànima; que la causa del mal és la conducta depravada de l'home i que l'ésser humà pot alliberar-se del mal mitjançant la gràcia o ajut de Jesucrist.

Entre la seva producció filosòfica destaca Contra acadèmics, on rebat l'escepticisme. Sobre la vida feliç és una visió cristiana de la idea platònica de felicitat. Les obres més famoses i importants són les Confessions i La ciutat de Déu (autobiografies).

En l'obra de Sant Agustí es produeix la primera gran síntesi del pensament filosòfic i teològic, en què confluïren els corrents del pensament grec i llatí. Va fonamentar la "filosofia cristiana" (filosofia d'Agustí, la qual va influir molt al pensament cristià).