Fi de la Guerra Freda: Caiguda dels Règims Comunistes (1985-1991)

La fi de l'ordre bipolar (1985-1991) i la disgregació de l'URSS

A la mort de Leonid Bréjnev, després d'un breu parèntesi de tres anys en què el poder a l'URSS va estar en mans de Iuri Andrópov i Konstantín Txernenko, va pujar al poder Mikhaïl Gorbatxov.

Els objectius de Gorbatxov

Va imputar a l'immobilisme de Bréjnev la deterioració econòmica, l'endarreriment científic i tecnològic, la feblesa de la productivitat, la desmotivació en la feina i la corrupció generalitzada. A tot plegat, s'hi afegia el repte tecnològic que suposava per a l'URSS la discutida Iniciativa de Defensa Estratègica nord-americana que podia donar una supremacia definitiva als Estats Units en la cursa d'armament.

Objectius fonamentals del nou secretari general:

1. Reduir el pressupost de defensa i l'ajuda econòmica a altres països afins ideològicament.
2. Introduir en la societat soviètica un cert esperit d'empresa i innovació.
3. Lluitar contra la rigidesa del sistema polític, hipercentralitzat i altament burocratitzat.

Per aconseguir el primer, van canviar radicalment la política exterior renovant el diàleg amb els Estats Units i proposant un vast pla per eliminar la totalitat de l'armament nuclear en 15 anys. Els resultats més importants van ser el tractat de Washington amb el president Reagan i la signatura amb el president Bush de l'acord anomenat START I. Nombrosos viatges a l'estranger van donar a Gorbatxov una popularitat immensa en el món occidental, també va impulsar un canvi del pensament oficial soviètic, formulant clarament la superació de la lluita ideològica entre els dos blocs.

Per introduir l'esperit d'empresa a l'URSS, va promoure una vasta política innovadora amb el nom de perestroika. Les accions més destacades d'aquest nou rumb van ser l'autorització del treball individual, l'ampliació de l'autonomia de les empreses de l'Estat per gestionar-se, l'autorització de la creació de cooperatives lliures i la proposta de llogar la terra als pagesos per un període de 50 anys. El 1988 també va estimular els intercanvis comercials amb l'exterior.

Per deslliurar la societat i l'economia dels rígids controls que ofegaven la iniciativa individual i facilitaven la corrupció, va recórrer a la política de glasnost. Amb aquest objectiu, va suprimir la censura, va restablir la llibertat d'expressió i va estimular la investigació per restaurar la veritat històrica del passat soviètic. L'any 1986 van ser amnistiats més de 200 dissidents.

Per democratitzar la vida política, va iniciar una reforma de les institucions. Des del 1989, un nou parlament, el Congrés dels Diputats del Poble, li va permetre reforçar el corrent reformador. El 1990, el Congrés va abolir el paper dirigent del partit comunista i va elegir Gorbatxov president de l'URSS per a 5 anys.

El fracàs de la perestroika

Els objectius econòmics de la perestroika es van revelar ben aviat força difícils de dur a terme. Les primeres formes d'economia de mercat, en comptes d'estimular la iniciativa privada, van desorganitzar els mecanismes tradicionals sense substituir-los per d'altres i van anar acompanyades d'augments importants de preus.

Algunes causes de la caiguda dels règims comunistes

El seguit d'esdeveniments que van escombrar els règims comunistes de l'Europa central i balcànica durant el 1989 va sorprendre tothom. Encara era en la memòria col·lectiva la brutal repressió soviètica de les rebel·lions de Berlín, Budapest i Praga. És evident en totes les anàlisis que l'URSS, des de la conferència de Ialta, entenia que aquesta part d'Europa constituïa la seva zona d'influència absoluta. El mateix Bréjnev havia justificat les intervencions militars soviètiques amb la doctrina de la "sobirania limitada" d'aquests països.

Sens dubte, cal atribuir a un canvi d'actitud dels soviètics el fet que entre el 1989 i el 1990 una mena de contagi revolucionari dugués al poder d'aquests països forces democràtiques, que fos possible la reunificació d'Alemanya i que s'iniciés el procés de transició del socialisme al capitalisme sense disparar un sol tret, llevat dels casos de Romania i Iugoslàvia.

També cal constatar com a fet determinant el desvetllament sobtat de la consciència nacional d'algunes poblacions sotmeses, visible sobretot en les mobilitzacions populars i en les banderes pròpies de la nació que s'hi exhibien. Aquest desvetllament era possible perquè feia molt de temps que ningú no creia en la ideologia oficial, l'economia estava estancada i una fam de llibertat i de consum s'havia anat instal·lant en l'imaginari col·lectiu d'aquestes poblacions, seduïdes en part per l'aparador ric del món occidental ofert pels mitjans de comunicació.

Finalment, el paper dirigent dels grups opositors minoritaris que es van posar al capdavant dels moviments populars. Va contribuir decisivament a facilitar aquesta evolució l'existència de febles organitzacions clandestines i de personatges que havien manifestat una clara resistència al totalitarisme comunista: el sindicat Solidaritat i l'Església catòlica a Polònia, els sectors protestants a la RDA, els moviments txecoslovacs que defensaven els acords d'Hèlsinki, com ara la Carta 77 i el Fòrum Cívic -fundats per Václav Havel- o el Fòrum Democràtic a Hongria.

La fi de la Guerra Freda i la caiguda dels règims comunistes

La caiguda del teló d'acer (1989-1990)

Entre aquests anys el món va assistir atònit a la caiguda en sèrie dels règims comunistes de l'Europa central i balcànica.

La crònica dels fets

Polònia va ser la precursora d'aquest procés. A la dècada del 1970, l'oposició civil al règim es va assentar sobre tres pilars: el sindicat lliure Solidaritat, dirigit per Lech Walesa; l'Església catòlica, especialment des de l'accés al papat (1978) del cardenal polonès Karol Wojtyla (Joan Pau II) i, finalment, la participació activa de molts intel·lectuals. El 1980, en els darrers temps de Bréjnev, la Unió Soviètica va estar a punt d'intervenir militarment per esclafar aquesta oposició. A fi d'evitar aquesta intervenció, Jaruzelski, cap del partit comunista, va proclamar l'estat de guerra, va il·legalitzar Solidaritat i en va detenir el líder, Walesa, tot i que va mantenir contactes secrets amb l'oposició. El juny del 1989 es van convocar eleccions legislatives, que van guanyar de manera esclatant els candidats proposats per Solidaritat. El mes d'agost, un dels seus dirigents, Tadeusz Mazowiecki, fou proclamat president del govern. Al desembre, el parlament va abolir el paper director del partit comunista en l'economia del país. L'any següent, Lech Walesa va ser elegit president de la República.

El segon sotrac es va produir a Hongria, a causa de l'impuls conjunt de l'oposició, agrupada en el Fòrum Democràtic, i els grups reformadors dins del partit comunista. L'octubre del 1989, els dirigents hongaresos van declarar que Hongria deixava de ser una república socialista i popular. Tres mesos abans d'aquesta declaració, el govern hongarès havia decidit obrir la frontera amb Àustria. Molts ciutadans de la República Democràtica Alemanya van començar a emigrar a través d'Hongria i Àustria cap a la República Federal d'Alemanya, alhora que a dins de la RDA augmentaven les manifestacions populars demanant la dimissió d'Erich Honecker, cap del partit comunista, el qual va haver de presentar-la el mes d'octubre. El 9 de novembre de 1989, sense que les noves autoritats s'hi oposessin, el mur de Berlín va començar a ser enderrocat per l'impuls popular. El dia 28, Helmut Kohl, va presentar un pla de deu punts favorable a la reunificació alemanya, al qual només van donar suport en aquells moments els EUA. L'1 de juliol de 1990, la moneda federal va esdevenir moneda única, i l'antiga RDA va entrar a la CEE. El 16 de juliol, Gorbatxov va acceptar l'ingrés d'Alemanya unificada a l'OTAN a canvi de 12.000 milions de marcs per finançar la repatriació de les tropes soviètiques destacades a la RDA. Finalment, el 3 d'octubre de 1990, la unificació alemanya es va fer oficial. L'antiga Alemanya federal va començar a invertir en la zona oriental més de 100.000 milions de marcs anuals per igualar-ne l'economia i el nivell de vida.

Pel que fa a Txecoslovàquia, l'ensorrament comunista va tenir lloc al final del 1989: va ser "la revolució de vellut", anomenada així per la suavitat amb què els dirigents es van anar succeint entre el 17 de novembre, quan van començar les manifestacions d'estudiants, i el 27, moment en què una vaga general va obligar el partit comunista a renunciar al seu paper dirigent. El 29 de desembre, el parlament txecoslovac, presidit per Alexander Dubcek, l'inspirador de la reprimida primavera de Praga del 1968, va elegir president de la República Václav Havel, un dels dirigents del moviment Carta 77 en defensa dels drets humans. Tres anys més tard, Txecoslovàquia es dividia pacíficament en dos nous estats independents: Txèquia i Eslovàquia.

A l'Europa balcànica, el procés revolucionari va ser més tardà i fins i tot més violent. A Romania, el dictador Nicolae Ceausescu va ser detingut el desembre del 1989 en circumstàncies confuses, jutjat sumàriament i executat el 25 del mateix mes. A Bulgària, la caiguda del dictador Todor Jivkov, també el novembre del 1989, va ser el preludi del canvi, tot i que els comunistes es van mantenir en el poder fins a les eleccions del 1991.

A Iugoslàvia el procés va provocar la seva desaparició. Eslovènia i Croàcia van proclamar la seva independència. L'autoritat federal sèrbia ho va voler evitar enviant-hi l'exèrcit, que va ser vençut. Quan Bòsnia i Hercegovina també va proclamar la independència, va esclatar una violenta guerra civil entre la majoria musulmana i la minoria sèrbia i croata amb l'ajut de Sèrbia que no es va aturar fins a la precària pau de Dayton (1995). Mentrestant, Macedònia també s'havia independitzat (1991). El 1998 el conflicte intern de Iugoslàvia es va estendre a la província de Kosovo. L'actuació de neteja ètnica protagonitzada pels serbis va comportar l'actuació militar de l'OTAN amb intensos bombardejos sobre Belgrad i altres ciutats i punts estratègics de Sèrbia. Slobodan Milosevic va ordenar aleshores la retirada de les tropes sèrbies, mentre els albanokosovars deportats tornaven a les seves cases. Kosovo va ser ocupada per una força internacional. Després d'unes eleccions democràtiques a Sèrbia, que van apartar del poder Milosevic, aquest va ser lliurat al Tribunal Penal de l'Haia per ser jutjat per crims contra la humanitat.

La caiguda del teló d'acer va permetre una aproximació de les "dues" Europes. Els 34 estats membres de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE), creada per l'acord d'Hèlsinki del 1975, van adoptar l'anomenada Carta de París, on es proclamava la fi de l'era de la confrontació i la divisió. Es va ratificar un pla de reducció massiva d'armament convencional. La dissolució del Pacte de Varsòvia, el 1991, va reforçar el clima de distensió. Les democràcies occidentals van decidir ajudar els països que iniciaven la transició cap a l'economia de mercat amb la creació del BERD (Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament), amb crèdits de l'OCDE i oferint assistència tècnica i facilitats duaneres per part de la CEE.