Feixisme Italià i Ascens del Nazisme a Alemanya
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,43 KB
El Feixisme Italià
Itàlia a la Postguerra
En acabar la Gran Guerra, Itàlia va patir greus seqüeles humanes i econòmiques. Hi va haver 700.000 morts, moltes indústries van quedar inutilitzades i el deute extern era molt elevat. A més, la inflació va augmentar, el cost de vida i l'atur van créixer i els salaris van baixar.
Els acords de pau van ser una gran decepció perquè els aliats van acordar el lliurament a Itàlia del Trentino, Trieste i Ístria, però no de Dalmàcia i Fiume, com s'havia acordat en el Tractat de Londres. Es va començar a difondre la idea que la participació italiana en la guerra havia estat un engany i l'irredemptisme (reivindicació de territoris habitats per italians) va anar guanyant adeptes.
Entre 1919 i 1922, hi va haver una forta crisi política, amb cinc governs diferents. També hi va haver una forta tensió social, amb un moviment vaguístic al nord d'Itàlia amb objectius revolucionaris.
L'Ascens del Feixisme
El 1919, Benito Mussolini va crear els Fasci di Combattimento, anomenats Camises Negres. Aquests grups paramilitars pretenien frenar la puixança del moviment obrer atacant violentament els sindicats obrers i els seus líders.
El 1921, els Fasci es van convertir en el Partit Nacional Feixista, que es basava en la construcció d'un Estat fort, la defensa de la propietat privada i una política exterior expansionista. Va comptar amb el suport de la petita burgesia, el finançament dels grans propietaris agrícoles i industrials, l'Església Catòlica i el monarca Víctor Manuel III.
A les eleccions del 1922, el Partit Feixista només va aconseguir 22 diputats d'un parlament de 500. Aquell mateix any, amb 300.000 Camises Negres, va esclafar la vaga general dels sindicats socialistes i anarquistes. Mussolini va exigir el poder al govern i, gràcies a la Marxa sobre Roma, una exhibició de força dels Camises Negres, el rei el va nomenar cap del govern.
La Dictadura Feixista
Entre 1922 i 1925, Mussolini va restringir les llibertats i va perseguir els seus adversaris (socialistes, comunistes i democratacristians), però va continuar sent un règim parlamentari. Després de les eleccions del 1924, Mussolini va anunciar la instauració d'un règim autoritari.
Mussolini es va fer anomenar Duce. Els partits polítics van ser prohibits, els seus líders perseguits i empresonats, i el Parlament va ser substituït per una Cambra dels Fasci. Les avantguardes artístiques es van prohibir i els sindicats van ser substituïts per un sistema de corporacions per oficis. L'Estat tenia un control ferri de la societat i l'economia, i recolzava les empreses privades.
La Instauració del Nazisme a Alemanya
La República de Weimar
Al final de la Primera Guerra Mundial, el kàiser Guillem II va abdicar i es va proclamar la República, que va establir la capital a Weimar i va aprovar una constitució democràtica.
Després de la derrota d'Alemanya, els alemanys van considerar humiliant el Tractat de Versalles, ja que Alemanya era considerada la causant de la guerra, se li arrabassaven territoris, es reduïa el seu exèrcit i se li imposaven fortes reparacions econòmiques.
Els anys de postguerra van ser per a Alemanya anys de crisi econòmica, misèria i atur. Hi va haver una gran inflació i una depreciació del marc. La República de Weimar va haver de fer front a aquesta situació econòmica.
Hitler i el Partit Nazi
Adolf Hitler, un soldat desmobilitzat de la Primera Guerra Mundial que no acceptava la derrota alemanya, va fundar el 1920 el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors d'Alemanya (NSDAP) i se'n va erigir líder indiscutible.
La seva ideologia va ser recollida en el llibre La meva lluita (Mein Kampf), on expressava el seu menyspreu pel bolxevisme. Defensava l'antisemitisme, la superioritat de la raça ària i la necessitat de forjar un gran imperi (Reich) que unís tots els pobles de parla alemanya.
Hitler va utilitzar la demagògia: va prometre feina per a tothom, reduir els beneficis industrials, millorar els salaris i avançar cap a una societat més solidària. Va donar la culpa de la crisi alemanya als jueus, els comunistes i els demòcrates. Les milícies nazis, les SA (Sturmabteilung) i les SS (Schutzstaffel), es van oposar violentament a la República, a les organitzacions comunistes i als seus militants.
El Nazisme al Poder
Entre 1924 i 1929, Alemanya va viure una certa estabilitat social i econòmica. Però les conseqüències de la crisi del 1929 van ser molt dures: tancaments de fàbriques, atur i descontentament social. Els burgesos arruïnats, els pagesos i molts obrers es van apropar a les promeses nazis. En canvi, els intel·lectuals i la majoria d'obrers es van inclinar pel Partit Comunista.
A les eleccions del 1932, el partit nazi va aconseguir 13 milions de vots i, el gener de 1933, el president Hindenburg va nomenar Hitler canceller. Al cap de pocs dies, els esquadrons nazis van provocar un incendi al Reichstag (Parlament) i en van acusar els comunistes. Després de la mort d'Hindenburg, Hitler es va proclamar Führer i Canceller del III Reich.