La Família: Perspectives, Crisis i Educació Familiar

1. La família

1.1. Aproximació al concepte de família

Definició de família: membres de la llar emparentats entre ells, fins a un grau determinat, per sang, adopció i matrimoni.

1.1.1 La família des de punt de vista jurídic

Tant la constitució com el dret de família han anat regulant la realitat familiar de cada moment. La regulació de les relacions de parentiu

• Relacions de consanguinitat: persones de la mateixa sang, amb un antecedent comú.
• Relacions d'afinitat: relacions directes o indirectes ocasionades per unió matrimonial o reconeixement legal.
• Relacions d'adopció: vincles que neixen en virtut d'un acte legal.

1.2. La família des de la perspectiva antropològica

Des de la perspectiva antropològica sembla acceptat que la família té arrels naturals.

La filiació: es determinen els ascendents, els descendents i els col·laterals, que se solen definir tant per la consanguinitat com per algunes relacions reconegudes culturalment. Aquestes relacions s'anomenen: parentela. La filiació adscriu un individu a un grup des del naixement i per sempre.

El matrimoni i les unions de fet: aliança o unió de dues persones. Per a l'antropologia, el matrimoni és una institucionalització que implica l'acceptació i el respecte de la nova parella per part de la societat i el reconeixement dels fills. Exogàmia: buscar el cònjuge fora del propi grup. Endogàmia dins del mateix grup.

La separació o divorci: és pràcticament reconeguda a totes les societats. Actualment és una pràctica comuna molt estesa, per la idea que la relació de parella ha de ser gratificant i satisfactòria, per sobre dels interessos econòmics.

1.3. La família des del punt de vista sociològic

Tendències del món:

• Reducció de la família extensa i un predomini de la família nuclear.
• El reconeixement dels drets de la dona i dels infants.
• Un reconeixement més gran de les llibertats sexuals.

a) Família tradicional vs família moderna

• Tradicional: estricta diferenciació de funcions basades en l'edat i sexe. Destaquen relacions conjugals i paternofilials de domini i obediència. El matrimoni es decideix més per determinades normes socials que per l'afecte.
• Moderna: els rols són més flexibles, l'autoritat és compartida per tots dos cònjuges. Privacitat i estreta relació afectiva entre pares i fills. Família de doble carrera i família semitradicional.

b) Família nuclear vs família extensa

• Nuclear: (més habitual a Espanya) família amb fill únic, nombrosa, uninuclear (sense fills.)
• Extensa: polinuclear (diversos nuclis familiars o diverses generacions) ampliada (s'afegeixen altres parents). Pròpies de societats tradicionals.

c) Noves transformacions, nous tipus de relació familiar

• Famílies agregades: parelles que viuen juntes sense haver formalitzat legalment.
• Famílies monoparentals: un sol membre amb fills no emancipats.
• Famílies educadores: d'acolliment. Vetllar pel menor.
• Famílies separades o divorciades.
• F. reconstruïdes: després d'un divorci, un cònjuge comença una nova relació.
• F. Homosexuals: els fills arriben per intercanvis heterosexuals d’un membre de la parella o de tots dos, per adopció o per precreació.
• F. de cònjuges sols: matrimonis que no han tingut descendència.
• F. monofilials: fills adults i pares.

1.4. La família com a institució social

Necessitat que cobreix la institució familiar; Finalitat la socialització, l'autonomia i la identitat dels membres. Necessitats d'una família: sexual, econòmica, social, afectiva, de suport.

Funcions bàsiques de la família:

Funcions respecte als seus membres:

• Vinculació íntima i permanent.
• Criança i manutenció biològiques i psicològiques dels fills.
• Socialització.
• Assignació de valors.
• Producció i consum com a miniunitat econòmica.
• Preparació dels fills per a la formació de les unitats familiars pròpies.
• Desenvolupament personal dels fills.
• Objectiu comú de mantenir la identitat pròpia i cohesió familiar.

Funcions respecte a la societat.

• Representació dels fills davant la societat.
• Col·laboració en la millora de la qualitat de vida.
• Relació i ajuda a altres famílies.

2. Crisis que afecten la vida familiar

2.1. Desequilibri familiar i crisis

Cada persona ha d’afrontar constantment determinades situacions o dificultats que trenquen el seu equilibri i, per recuperar-lo, necessita respostes més o menys immediates. La crisi és una forma de desequilibri que afecta una persona fins a ocasionar-li un estat d’estrès que dificulta la posada en marxa de les seves capacitats. Consegüentment les persones en situació de crisi poden estar incapacitades per desenvolupar les capacitats i els recursos que els permetrien trobar una solució al problema. L’estrès; diferents estats de sobrecàrrega referits a totes les manifestacions o trastorns a què està sotmès el cos de manera continuada i intensa, als quals l’organisme s’esforça a donar resposta per adaptar-se als nous estímuls.

Tipus de crisis:

a) Crisis previsibles: són conseqüència del mateix cicle vital o del rol personal;

• Crisis de desenvolupament, d’evolució o de cicle vital.
• Crisis de transició; van lligades directament al rol social i a la implicació en situacions noves.
• Crisis de desemparament; existeix dependència i necessita atenció molt especialitzada.
• Crisis estructurals; neixen de les relacions i interaccions entre els membres de la família.

b) Crisis imprevisibles o de situació: són aquelles que no es poden predir, ja que no es desenvolupen en la dinàmica familiar. Provocades per esdeveniments diversos, amenacen la integritat de la persona tant mentalment com físicament. Habitualment els problemes s’accentuen si es busquen culpables o si es pensa que es podria haver fet alguna cosa per evitar-ho.

Resolució de la crisi:

Qualsevol crisi és un procés limitat en el temps que va seguit d’un nou equilibri. Per evitar o resoldre les crisis totes les persones posen en funcionament els seus recursos cognitius i afectius. Condicionants per resoldre les crisis;

• Percepció de la realitat.
• Cercar i trobar suport.
• Posar en marxa les capacitats d’un mateix.

3. Els plans i programes d'atenció a les famílies

3.1. Nivells d'intervenció

a) Nivell 1, intervencions preventives: es tracta de reforçar les capacitats pròpies de les famílies i difondre els recursos disponibles per afrontar les possibles situacions conflictives.

b) Nivell 2, intervenció educatives i assistencials: van adreçades a famílies que, sense trobar-se en situacions de crisi, tenen necessitats especials que es poden satisfer mitjançant suports o ajudes concretes.

c) Nivell 3, intervencions de serveis alternatius: van dirigides a famílies que pateixen situacions de crisi, situacions patològiques o qualsevol altre problema seriós i que per tant, necessiten teràpia o reeducació.

3.2. Alguns programes

Programes d’educació familiar i atenció a les famílies desfavorides o en situació de risc;

• Programes de suport a famílies monoparentals.
• Programes de suport a famílies al si de les quals es produeix violència familiar.
• Programes d’orientació i/o mediació familiar.
• Relació de parella.
• Relació entre pares i fills.
• Programes de conciliació laboral.
• Programes per a famílies que tinguin al seu càrrec algun membre amb dificultat.

4. La funció educativa de la família

4.1. L'entorn educatiu de la família

Funció educativa:

• Com a grup primari.
• Com a transmissora de valors i normes.
• Com a agent socialitzador.
• Com a agent formador.
• Com a reducte de seguretat i confiança.
• Com a model de comportament.
• Com a model de relació.

4.2 Estils educatius

Estils educatius diferents; Permissivitat i restricció. Control tancat i restrictiu o llibertat total Afecte-hostilitat.

Estil autoritari (centrat en els pares). Sistema comunicatiu unidireccional i tancat en què els pares donen ordres sense cap explicació i restringeixen l’autonomia dels fills. És molt habitual l’ús dels càstigs, amenaces i prohibicions de manera continuada i sense cap mena de raonament.

Genera;

• nivells d’autoestima baixos, autonomia personal, creativitat i competència social.
• els fills poden manifestar sentiments de frustració o culpabilitat si no poden complir els desitjos dels pares.
• tendeixen al conformisme i submissió.
• poden patir ansietat pel distanciament emocional dels seus progenitors.

Estil democràtic o assertiu (centrat en els fills) Desenvolupen el sentit de la responsabilitat i aprenen a assumir conseqüències, els proporciona competència social i facilitat d'interacció, actitud cooperativa, de presa de decisions, desenvolupen autoestima, motivació d'èxit.

Estil permissiu. Tendeixen a ser egocèntrics, dependents, no tenen autocontrol d'impulsos, alts nivells d'autoestima i autoconfiança. Els pares accedeixen fàcilment als desitjos dels fils i són tolerants davant l’expressió dels seus impulsos.

Estil negligent Concepte de si mateixos negatius, greu mancances de autoconfiança, predisposició a patir trastorns psicològics.