L'Expedició dels Mil: Garibaldi i la Unificació Italiana

Què representa l'Expedició dels Mil de Garibaldi?

Quines contradiccions simbolitza la seva figura?

A la regió meridional de la península itàlica tingué lloc l'epopeia de la conquesta del sud d'Itàlia: l'Expedició dels Mil. Van segrestar un vaixell i s'inicià la conquesta fins a Nàpols.

Ferran II, el rei Bomba, morí. Arribà al tro el seu fill Francesc II, més conegut com a Franciscello, Francisquet. Arribà en el pitjor moment. El Regne de les Dues Sicilies estava en una profunda crisi econòmica endèmica, la qual cosa, amb la difusió dels ideals patriòtics-revolucionaris, feia que es respirés en aquest regne una atmosfera carregada i perillosa, si més no per al poder monàrquic que defensava Franciscello. A la primavera de 1860 s'iniciaren les manifestacions a les principals ciutats que intentaren recrear els aldarulls del centre-nord d'Itàlia: Bolonya, Perusa, Mòdena... Hi participaren personatges força actius i rellevants, com per exemple Francesco Crispi, un dels republicans més exaltats que havia estat un dels patriotes més dinàmics durant la revolució de 1848, raó per la qual va haver d'exiliar-se l'any 1853 marxant cap a Milà, juntament amb altres patriotes. Intentà crear un ambient d'insurrecció contra els austríacs. L'any 1859 tornà aprofitant el context d'inestabilitat política i econòmica, així doncs marxà cap al sud acompanyat d'integrants de les forces republicanes. Crispi era un sicilià força fogós. Publicà la carta-programa per a la nació republicana. A Sicília contactà amb els revolucionaris autòctons, i encapçalà la insurrecció contra la dinastia borbònica que es mantenia en el poder. El Piemont, però, no donà suport a aquesta insurrecció perquè Cavour no tenia el deure de seguir el guió dels acords que havia signat amb Napoleó III a Plombières. No se segueix el guió. Giuseppe Garibaldi es mobilitza, organitzà l'expedició reunint els 1000 voluntaris, la major part dels quals eren estudiants i republicans de tota la vida. Fou famós el suport de la societat nacionalista italiana per tal d'expulsar els austríacs i els borbons de les Dues Sicílies. Aquesta fou una de les retòriques polítiques que difongué Garibaldi. Segrestaren dos vaixells de la companyia nacional savoiana. Per garantir un viatge més segur simularen que anaven en direcció cap a Amèrica del Sud. Un dels elements clau de la política de Cavour era posar a nivell internacional el Piemont. Robattino de Gènova llogà els vaixells, per tant el segrest és fals, simulat, fictici, simplement perquè la companyia no podia recolzar obertament Garibaldi i els seus coreligionaris revolucionaris. Garibaldi, doncs, sortí de Gènova per mar. Tot i que no tenien cap experiència de navegació, encara era pitjor la marina borbònica perquè no els interceptà. En aquest sentit, cal assenyalar que Cavour havia comprat la marina borbònica perquè no fes la guitza als seus plans d'expansió de la República d'Itàlia. La marina borbònica estava de part de Cavour a canvi que els reintegressin en el nou exèrcit a nivell nacional. Quid pro quo novament. Els mil garibaldins arribaren a Sicília finalment, sans i estalvis. L'exèrcit borbònic capitulà, no es cobrí de glòria. Tot i que els voluntaris anaven mal armats, guanyaven una batalla rere una altra. Però aquests enfrontaments bèl·lics no eren reals, simplement es realitzaren a mode de teatre només llençant quatre trets mal disparats. S'incorporà a la causa garibaldina “el bo i millor de cada casa”, inclosos expresidiaris. Cada cop més Garibaldi posa en un racó els seus ideals republicans radicals exercint clarament una dictadura militar en els indrets que conquesta, fent-ho en nom i representació del rei de Sardenya Víctor Manuel II, de la casa dels Savoia. Garibaldi feu el típic discurs romà per justificar l'excepció de la dictadura. Ell considerà força més important unificar el país que no pas altres objectius. Aquesta fou la primera unificació. Es feu evident l'ocupació dels espais públics per part de les tropes garibaldines. Els camperols recolzaren Garibaldi perquè es pensaven que aquest faria un repartiment equitatiu de les terres, de les unitats de producció agràries, però s'equivocaren plenament. A la localitat de Bronte, quan els camperols ocuparen terres que no eren seves, Garibaldi no dubtà a afusellar-los, i ho justificà dient que no es podia posar en perill el sistema de la propietat privada. D'aquesta manera posà les bases de la seva expansió. Víctor Manuel II donà el seu consentiment perquè els garibaldins posessin rumb cap al nord. En dos mesos Garibaldi arribà fins a Nàpols sense cap batalla a destacar, ni important. L'expansió de les forces voluntàries garibaldines fou una simple passejada pel territori del Regne de les Dues Sicílies. L'octubre de 1860 Garibaldi, doncs, arribà fins a Nàpols, ciutat que no disposava ja de cap força militar borbònica amb la qual defensar-se. Garibaldi d'aquesta manera fou proclamat geni militar. Ell sol havia derrocat el poder borbònic. Aquest esdevingué un mite popular importantíssim dins de l'imaginari col·lectiu italià i europeu. Però en realitat qui mogué els fils possibilitant les gestes dels garibaldins no era un altre que el comte de Cavour, el qual des de l'ombra dirigí tot el dispositiu, tot i que no se suposà que tot fos tant senzill a priori. No es van creure que tot sortís tant bé com va finalment succeir. Víctor Manuel II feu de rei-soldat al servei de la unificació italiana. Cavour avisà el rei sard perquè es mobilitzés, d'aquesta manera demostraria que ell era una peça fonamental per a la materialització de la unificació del país. No volia que el rei perdés protagonisme. Víctor Manuel II passà per la regió de les Marques, on dirigí de manera magistral les operacions militars contra les tropes franceses que estaven defensant els Estats Pontificis, seguint les ordres de Napoleó III i gràcies a la pressió dels coreligionaris catòlics francesos, que tenien molta força per les seves connexions que podien fer servir per mobilitzar un ampli sector de la societat francesa. No oblidem també que l'any 1849 la República Romana caigué en mans de les tropes de Napoleó III, per donar satisfacció a les classes més conservadores i reaccionàries franceses, que no volien altra cosa que, per damunt de tot, la protecció del màxim pontífex, el papa de Roma. Víctor Manuel II, doncs, s'enfrontà a la guàrdia pontifícia, derrotant-la implacablement. A finals d'octubre arribà als Estats Pontificis. En aquestes victòries també contribuïren tant les forces garibaldines com les pròpiament piemonteses contra el suposat exèrcit borbònic. El 21 d'octubre de 1860 es trobaren Víctor Manuel II i Giuseppe Garibaldi, en un indret a 100 quilòmetres per sobre de Nàpols, a l'indret conegut com a Teano. En aquest encontre Garibaldi oferí els territoris conquerits per ell al monarca en un clar gest de submissió, simbolitzant la voluntat de subordinar la voluntat del poble italià i de la causa republicana a la necessitat de materialitzar la unificació italiana. El 21 d'octubre de 1860 es realitzà al Regne de les Dues Sicílies el referèndum d'annexió (més o menys de la mateixa manera contextual mostrada a la novel·la i en el film Il Gattopardo).