Evolució de la UE: Ampliacions, Regions i Institucions

Cronologia de les Ampliacions de la UE

• 1958: Es constitueix la Comunitat Econòmica Europea (CEE) amb França, República Federal d'Alemanya, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i Itàlia.
• 1973: S'hi incorporen el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca (incloent-hi Groenlàndia).
• 1981: S'hi incorpora Grècia.
• 1985: Groenlàndia es retira.
• 1986: S'incorporen Espanya i Portugal.
• 1990: S'incorpora el territori de l'antiga República Democràtica d'Alemanya després de la reunificació alemanya.
• 1995: S'hi incorporen Àustria, Suècia i Finlàndia.
• 2004: S'incorporen Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i la part grecoxipriota de Xipre.
• 2007: S'incorporen Bulgària i Romania.

Definicions Clau

• Regió: Territori amb una dinàmica demogràfica i econòmica i uns trets geogràfics comuns, delimitat amb una finalitat de caràcter administratiu i estadístic.
• ISF (Índex Sintètic de Fecunditat): Ens indica el nombre mitjà de fills d'una dona al llarg de la seva vida, suposant que es mantingui constant la fecunditat de cada grup d'edat.
• Taxa d'envelliment: Tant per cent de la població de persones de més de 65 anys.

Les Institucions Internacionals

L'important progrés econòmic que s'ha produït a la Xina en aquest període ha donat pas a un món multilateral caracteritzat per diversos aspectes:

1. Actuació dels Estats Units amb un fort intervencionisme en les àrees que considera com a proveïdores de productes energètics o com a aliats econòmics.
2. La presència de dos espais regionals amb una gran potència econòmica, però amb escàs pes diplomàtic i poca potència militar. Tots dos practiquen una política d'aliances amb els Estats Units, amb qui mantenen unes relacions econòmiques importants, i intenten mantenir bones relacions amb els països que els proveeixen dels productes energètics que els manquen per mantenir el seu nivell de consum.
3. La importància creixent de la Xina i l'Índia, dos extensos estats amb una gran quantitat de població i amb un desenvolupament econòmic substancial.
4. L'interès de Rússia per recuperar el seu poder i influència sobre els països de l'antiga Unió Soviètica a l'Europa oriental, al Caucas i al centre d'Àsia, i per tornar a intervenir a escala mundial malgrat la seva feblesa econòmica.
5. La formació d'un bloc de països islàmics, amb fenòmens de radicalisme religiós i violència social, entre el nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, una zona de gran inestabilitat geoestratègica a causa de la presència d'hidrocarburs.
6. El conjunt dels països de l'Àfrica subsahariana, amb problemes de desenvolupament importants i amb grans reserves minerals i també d'hidrocarburs, on s'encreuen els interessos comercials de les multinacionals de l'Europa occidental, els EUA i la Xina.
7. L'espai de l'Amèrica Llatina, on d'una banda hi ha països amb uns importants lligams econòmics amb els EUA i les multinacionals europees i, de l'altra, hi ha un grup de països que intenten, per la via d'un socialisme popular, construir una alternativa al poder econòmic europeu i nord-americà.

La Comunitat Econòmica Europea

Els bons resultats de la CECA van fer que els països membres pensessin a ampliar aquesta autoritat supraestatal a tots els sectors de l'economia, i es va arribar a signar els Tractats de Roma. Aquests tractats es van signar el 25 de març de 1957 i van crear dues organitzacions fonamentals per a la construcció europea: la Comunitat Econòmica Europea (mercat comú) i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom). Els Tractats de Roma van establir com a objectiu la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capital per tot el territori dels estats membres, de manera que les fronteres entre aquests països van quedar desdibuixades i va aparèixer un cert sentiment de pertinença europea entre la ciutadania.

L'Europa de les Regions

Amb la creació de la CECA, la necessitat de tenir una estructura de poder superior a la dels estats va quedar clarament expressada. Es va parlar d'una europeïtzació del poder. Els diversos territoris que formaven els estats van voler participar també en la presa de decisions i van reclamar l'aplicació del principi de subsidiarietat, segons el qual les competències que puguin assumir amb eficàcia les administracions més properes als ciutadans no seran assumides per les administracions superiors més allunyades. En conseqüència, es va produir un corrent de regionalització del poder. Tots els estats han estructurat l'administració del seu territori en unitats més petites. Per això, vista la diversitat d'estats, es poden trobar divisions amb noms i extensions diverses. Amb la intenció d'harmonitzar aquesta diversitat de divisions territorials, l'Eurostat va establir les NUTS (Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques), les quals s'organitzaren inicialment en tres nivells jeràrquics: NUTS 1, NUTS 2 i NUTS 3.

• NUTS 1: Són les anomenades regions comunitàries europees, amb una dimensió més gran, i sovint corresponen a les principals àrees de planificació econòmica.
• NUTS 2: Són les divisions conegudes com a unitats administratives de base i són les més utilitzades. Suposen el nivell fonamental per a l'anàlisi de situacions i la presa de decisions a l'hora d'executar la política regional de la UE.
• NUTS 3: Són les divisions territorials de nivell jeràrquic més baix i corresponen a demarcacions ja existents.

Després es van crear les NUTS 4 i les NUTS 5, anomenades unitats administratives locals. Dins de la UE, hi ha dos tipus especials de regions:

• Regions ultraperifèriques: Formades per regions molt allunyades d'Europa però que depenen d'estats europeus.
• Regions transfrontereres: Formades per regions que depenen de diferents estats de la UE.