Evolució Política i Econòmica d'Espanya: Del Franquisme a la Transició

Evolució política i econòmica (1939-1959)

La victòria de Franco en la Guerra Civil va tenir repercussions econòmiques molt negatives. A curt termini, va comportar fam i misèria per a molts espanyols. A llarg termini, va consolidar una economia poc competitiva, dificultant en gran manera la reconstrucció i el creixement econòmic de la postguerra.

Un dels primers objectius franquistes va ser aconseguir l'autosuficiència econòmica. Per això, es propugna la intervenció de l'Estat en l'economia, justificant-ho amb un discurs feixista i patriòtic. Aquesta política va tenir tres grans àmbits d'actuació:

1. Regulamentació del comerç exterior: Les exportacions i les importacions eren controlades per l'Estat. Es pretenia reduir les importacions dels productes considerats prescindibles. Únicament es compraven a l'exterior els imprescindibles. Això va provocar una pujada de preus i escassetat de béns de consum.
2. Foment de la indústria: Es crearen indústries públiques i es nacionalitzaren sectors considerats indispensables. L'any 1941 es va fundar l'Institut Nacional d'Indústria (INI) per promoure la política industrial del règim. L'INI va impulsar la creació de moltes empreses públiques.
3. Sector agrari: L'Estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels productes.

El resultat d'aquesta política autàrquica va ser un gran estancament econòmic (racionament i mercat negre).

Evolució política i econòmica (1959-1973)

L'economia espanyola va créixer a un ritme sense precedents en la història del segle XX. Espanya es va integrar al grup de països industrialitzats. El nivell de renda va seguir sent inferior. Aquesta onada de prosperitat va ser el resultat del que estaven vivint els països de l'Europa occidental.

A mitjan dècada dels 50, era evident que les possibilitats del sistema autàrquic estaven esgotades. Era imprescindible un canvi de rumb. Els governs formats per Franco en la dècada dels 60 van suposar una girada profunda en l'orientació del franquisme i van marcar la transició a una etapa dominada pels tecnòcrates (Desarrollisme).

Molts dels polítics d'aquesta generació estaven vinculats a l'Opus Dei i consideraven el creixement econòmic com la principal garantia d'estabilitat social. El seu perfil era més tècnic que ideològic. Apostaven per un reformisme tècnic que trobés una sortida als errors de l'autarquia.

La primera acció correctora de la política econòmica va arribar amb l'anomenat Pla d'Estabilització. El seu objectiu era posar fi a l'intervencionisme estatal.

La crisi al final del règim

La incapacitat del franquisme per adaptar-se a les demandes socials i al context internacional van precipitar la crisi del règim. El juny de 1973, Luis Carrero Blanco va ser nomenat president del govern. Havia de ser l'encarregat de mantenir la unió de totes les famílies franquistes i havia de ser el successor de Franco.

Aquests plans van ser truncats el desembre del mateix any, quan Blanco va ser assassinat per ETA. A partir d'aquest fet, la fractura entre els qui defensaven la continuïtat del règim a qualsevol preu (amb repressió) i els qui apuntaven cap a la necessitat d'un canvi progressiu (sempre dins del Movimiento) es va anar fent cada vegada més gran. El sector dels més ultres es van aferrissar a les seves posicions.

El gener del 1974, es va formar un nou govern presidit per Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes i immobilistes. El programa del govern va quedar resumit en l'anomenat "esperit del 12 de febrer", on es va prometre l'elecció democràtica de batlles, més poder dels procuradors a les Corts, reformes sindicals i una nova llei sobre associacions polítiques. Els sectors ultradretans van forçar un canvi en aquests projectes i el govern d'Arias Navarro va tombar cap a la dreta.

Dictadura de Primo de Rivera

El 13 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera es va pronunciar contra la legalitat constitucional, va declarar l'estat de guerra i va passar el poder als militars. Les causes foren: posar fi a la crisi política i a la conflictivitat social; la inestabilitat parlamentària; el desprestigi polític derivat del frau electoral; la por a una revolució social; frenar el republicanisme i els nacionalistes perifèrics; el descontentament de l'exèrcit.

El dictador va justificar el cop militar amb un discurs nacionalista, populista... i volia "netejar" el país de cacics i frenar les amenaces a la unitat social. La dictadura va ser una solució autoritària. Aquesta dictadura va passar per dues fases:

1. Directori militar: Fins al 1925, on els membres del qual eren militars.
2. Directori civil: A partir de 1925, seguia el mateix estil autoritari però amb alguns polítics de dretes.

Les mesures del Directori Militar van ser: suspensió del règim constitucional; dissolució de les cambres; cessament d'autoritats civils; prohibició de l'activitat de sindicats i partits polítics; militarització de l'ordre públic; repressió de l'obrerisme; dissolució dels ajuntaments per juntes locals.

El model i la influència del feixisme italià va ser molt clara, i el camí cap a un règim autoritari va començar amb la convocatòria d'una Assemblea Nacional Consultiva.