Evolució de la humanitat i la societat

Per poder entendre com hem arribat a ser el que som, primer hem de comprendre els nostres orígens. Comencem parlant de l'univers, el qual és el conjunt de tot el que existeix al món material. En un principi, vam respondre mitjançant mites o creences sobre quin era el seu origen, però actualment és la ciència qui ens respon mitjançant la teoria del Big Bang. Aquesta exposa que en un inici la matèria i l'energia estaven concentrades en un mateix punt, i per raons que ningú sap, es va produir una explosió i, com a conseqüència, una ona expansiva que actualment separa les galàxies, tot i que aquest procés es va produir fa 15.000 milions d'anys.

Si situem una mica, sobre l'immens univers, nosaltres vivim al planeta Terra, un dels 100.000 milions d'estels que hi ha a la Via Làctia, la nostra galàxia. Aquesta té una longitud de 100.000 mil anys llum, tenint en compte que la llum viatja a una velocitat de 300.000 km/s. Aquests fets ens fan adonar de la immensitat de l'univers i, alhora, ens plantegem si veritablement som els únics o hi ha vida en un altre lloc. Pel que fa al futur de l'univers, hi ha dues teories: univers obert, que exposa que arribarà un punt en què les galàxies es separaran fins a la desintegració total, i univers tancat, que exposa que l'univers és com una molla que es va estirant però arribarà un punt en què les galàxies tindran prou força d'atracció i tot tornarà a començar, com un bucle, o bé que tot es desintegrarà en un nou Big Bang. Amb aquests fets no podem parlar amb exactitud sobre el nostre planeta, però sí que sabem que la Terra i la vida en ella depenen del sol, i s'espera que s'apagui d'aquí a 4.500 milions d'anys.

Pel que fa a l'origen de la vida, es remunta fa uns 3.600 a 600 milions d'anys, quan apareixen les primeres cèl·lules completes, les quals aniran evolucionant. L'evolució és el procés de canvis pel qual arribem a ser el que som. El primer que va donar explicació va ser Lamarck, però la seva teoria era errònia. Després va ser Darwin qui va aportar els punts més importants: selecció natural, mutació (neodarwinisme) i la idea que tots venim d'altres espècies i que mitjançant mutacions excessives i pressió selectiva del medi, ens hem diferenciat fins a ser espècies diferents.

La societat i la cultura

La humanitat no només ha evolucionat biològicament, sinó que també ho ha fet culturalment. Amb l'evolució biològica, el que sobté és el desenvolupament del cervell i l'alliberament de les mans. Aquests canvis són els que ens porten a viure en societat i, per tant, a desenvolupar el llenguatge.

La cultura és el conjunt d'idees, valors i creences sobre com interpretar el món, com hem de menjar, etc. Aquestes canvien, evolucionen i entren en conflicte, i són substituïdes per altres, imposant idees, valors i creences. Per tant, l'espècie humana ja no està sota la selecció natural, sinó que és una evolució cultural. Ens diferenciem en ètnies, ja que el que ens diferencia d'un africà no és el patrimoni genètic, sinó la cultura.

La cultura, en definitiva, són hàbits, formes de vida, llenguatge, etc. que són el resultat de l'aprenentatge. Aquest procés en la humanitat és molt complex, ja que intervenen el sistema nerviós i les ganes d'inserir-nos en un grup social. Els mecanismes que utilitzem són el llenguatge i l'observació, i l'instrument més important per a l'adquisició, la conservació, el desenvolupament i la transmissió de la cultura és la societat. En definitiva, els éssers humans som herència biològica i evolució cultural, la qual és mediada i influïda per la societat mitjançant el llenguatge.

Procés d'hominització

L'hominització és el conjunt de canvis anatòmics, fisiològics, psicològics i socials que, juntament amb les mutacions i la pressió selectiva del medi, ens han portat a ser el que som. Aquest procés dura des de fa 70 milions d'anys fins a l'actualitat i va començar quan una de les branques dels primats va patir unes transformacions, les quals coneixem a través dels fòssils, que van desenvolupar les característiques biològiques fins a arribar a ser el que som actualment.

Els australopitecs vivien als arbres, però van començar a baixar i a caminar en posició bípeda, i van alliberar les mans, el crani es va augmentar i, per tant, hi havia més neurotransmissió. Amb l'Homo habilis, es va començar a fabricar eines de pedra i a caçar, desfer carn, fer activitats socials i col·lectives. El més important és que tot això ho van transmetre. Amb l'Homo erectus, es va començar a fer ús del foc. Amb l'Homo neandertalensis, es va desenvolupar la cultura, van ser els primers en enterrar els morts, i fa uns 100.000 anys apareix a l'Àfrica l'Homo sapiens, biològicament idèntic, però amb mandíbula i dents més petites i una forma cranial que va permetre desenvolupar el llenguatge i tenir la capacitat de crear eines i utensilis especialitzats. Aquest llenguatge, encara que era abstracte, va fer possible la convivència en societats estructurades que fan culte als morts. És a partir d'aquí on controlem la selecció natural. En resum, hem patit modificacions corporals que passen pel crani i el cos, hem començat a fabricar eines, hem desenvolupat el llenguatge per poder comunicar-nos, ens hem diferenciat del món animal i ens hem relacionat socialment, tenint lligams culturals, ja que som part de la mateixa cultura i tenim la mateixa manera de pensar. Tots els humans tenim un mateix patrimoni genètic, per tant, no som espècies diferents. El que ens fa diferents, a nivell biològic, són les petites variacions en l'ADN. Per tant, les teories racistes són ignorants i no tenen fonaments.

La filosofia i la ciència

El mot filosofia vol dir ganes de saber, ansietat. I com a conseqüència, ens fem preguntes, les quals, normalment, no obtenen resposta. Però, les primeres respostes que van sorgir van ser els mites, els quals calmen aquestes ansietats de saber. Les seves característiques són explicar els fets mitjançant qualsevol aspecte o fenomen i els seus protagonistes són déus o forces naturals divinitzades. Com a conseqüència d'això, l'acceptació del mite no es basa en que sigui raonable o demostrable, sinó que la seva força es basa en l'autoritat, la tradició i el seu assentament social.

En un inici, ciència i filosofia eren el mateix, una actitud davant de l'univers. Aquesta cercava l'explicació racional (encara que no fos veritat, s'aplica la raó) tant del coneixement natural com de la conducta de l'home. En la cultura occidental, es va passar del mite al logos. Aquesta explicació racional no és com els mites, ja que abans la gent preguntava i la resposta era un mite, tapant la veritat. Ara, el mite desapareix i es troba la veritat. L'acceptació universal deixa de ser arbitrària, ja que hi ha coses que han de passar perquè són naturals, la idea de natura està lligada a la de necessitat i aquesta a la de llei. S'accepten les explicacions que es basen en arguments i raons. La ciència avança perquè no es deixa portar pel que tothom pensa, sinó que accepta coses com a vàlides només si es poden raonar i argumentar.

Sabers científics

Ciència i filosofia eren episteme, que era tot allò que cal saber, l'opinió que garantitza la veritat. Les característiques d'aquesta són l'objectivitat, la sistematització i la totalitat, s'ha de conèixer la cosa en si, allò que arriba pels sentits. Però és Galileu qui inventa una nova ciència, que per ser ciència ha de ser objectiva, sistematitzada i s'ha de poder provar. Segons ell, les ciències són parcials ja que només interessen un fenomen i superficialment, ja que no responen al que es pot provar. Les ciències es divideixen en dues: formals (només forma) i empíriques, que es coneixen per experiència, i aquestes es poden dividir en naturals i humanes. Les ciències naturals són la física, la química i la biologia, i les ciències humanes són la història, l'economia, la sociologia i la psicologia.

Sabers filosòfics

La filosofia fa moltes preguntes il·limitadament, es pregunta per la veritat més profunda i radical de tot el que l'envolta. Les seves característiques són la totalitat i la radicalitat. La filosofia no és ciència, ja que no es pot provar, és un saber crític, una reflexió crítica i sintètica sobre proposicions entorn del coneixement (els sentits enganyen, gràcies això no), la conducta (el que és bo o dolent) i la realitat (tot allò que ens envolta). Les funcions de la filosofia són: clarificadora, que és la que ens aclareix les idees i els conceptes com l'experiència a la qual ens referim; funció crítica, que critica la societat i tot allò que ens envolta, es pregunta si el que ens donen fet està bé, si ha de ser així o pot ser d'una altra manera, i mira de donar-li una solució. Aquest fet canvia la societat, ja que la gent es planteja les coses i no es conforma amb el que li donen; i funció sistemàtica, que ordena les funcions humanes.