Evolució Històrica i Artística del Segle XIX

Context Històric: Els Afusellaments del 3 de Maig

A principis del segle XIX, Espanya estava sota una monarquia absolutista liderada per Carles IV. El 1808, Napoleó va aprofitar un tractat amb Carles IV per enviar tropes a Espanya, iniciant una invasió que va provocar una revolta del poble espanyol contra els francesos. Aquesta revolta, reprimida per l'exèrcit francès, va desencadenar la Guerra del Francès (1808-1814). Tot i que el 1812 es va promulgar la primera Constitució espanyola, el 1814 va ser seguit per un retorn a l'absolutisme amb Ferran VII. Les revolucions liberal i industrial van transformar Espanya i Europa durant el segle XIX, marcant el final de l'Antic Règim i la consolidació d'estats-nació basats en la sobirania nacional, la secularització, la divisió de poders i el sufragi universal. No obstant això, l'aplicació d'aquests principis no va ser uniforme, provocant l'exclusió de grups com dones, migrants i obrers dels drets i oportunitats. Això va motivar l'aparició de moviments com el socialisme, l'anarquisme i el feminisme, reflectint una lluita per una participació i igualtat més àmplies a la societat.

Context Històric: Eugène Delacroix

Després de la derrota de Napoleó a Waterloo i el Congrés de Viena el 1815, Europa va experimentar un retorn a l'absolutisme, però va sorgir una oposició liberal i social liderada per la burgesia i les majories populars. Influenciada per les grans revolucions liberals anglesa, estatunidenca i francesa, el segle XIX va presenciar tres cicles revolucionaris importants (1820, 1830 i 1848), que van transformar radicalment el continent, establint la democràcia liberal, els drets naturals i el capitalisme com a pilars de la nova ordre. Tot i que els processos van tenir diferents cronologies i ritmes, la majoria dels països europeus van deixar enrere l'absolutisme per articular-se com estats-nació, adoptant principis com la sobirania nacional, la secularització, la divisió de poders i el sufragi universal. No obstant això, la implementació d'aquests principis no va ser uniforme ni immediata, amb un eixamplament asimètric dels drets i llibertats segons el context. Això va resultar en l'exclusió de diversos grups de la població, com dones, migrants i obrers, i va donar lloc a l'aparició de moviments com el socialisme, l'anarquisme i el feminisme, que lluitaven per una participació i igualtat més àmplies a la societat.

Context Històric, Cultural i Artístic

Durant el segle XIX, Europa va experimentar tres grans cicles revolucionaris (1820, 1830 i 1848) influenciats per les revolucions liberals anteriors (anglesa, estatunidenca i francesa), que van transformar la fesomia del continent. Aquests esdeveniments van marcar l'inici de l'era de la democràcia liberal, el capitalisme i el conflicte entre les noves classes socials, la burgesia i el proletariat. Els països europeus van abandonar progressivament l'absolutisme per articular-se com estats-nació, adoptant principis com la sobirania nacional, la secularització, la divisió de poders i el sufragi universal. Tot i això, la implementació d'aquests principis va ser desigual i gradual, amb certes discrepàncies segons el context polític i social, com la propietat privada o el sistema de sufragi, provocant l'exclusió de diversos grups de la població i el sorgiment de moviments com el socialisme, l'anarquisme i el feminisme.

Durant la segona meitat del segle XIX, emergeix el moviment del Realisme, que posa el focus en la realitat quotidiana, amb les seves misèries i necessitats. S'abandonen els temes històrics i es substitueixen per temes contemporanis tractats amb objectivitat, reflectint les idees políticosocials del moment. Factors com l'ascens de la burgesia com a classe dominant, el positivisme filosòfic d'August Comte, l'impacte de la industrialització en els problemes socials, la revolució tecnològica i la difusió de la premsa, influeixen en el moviment del Realisme. Aquest moviment troba inspiració en autors literaris com Balzac, Zola i Galdós, així com en la pintura barroca espanyola, especialment en Goya, amb el seu enfocament en veure la realitat com a causa i finalitat en si mateixa. Gustave Courbet emergeix com el principal exponent del Realisme, presentant el seu "Pavelló del Realisme" després de ser rebutjat a l'exposició oficial de París el 1855. Juntament amb altres artistes com Daumier i Millet, conformen un important grup de pintors realistes francesos.

La Torre Eiffel: Context Artístic

Ens situem a la França republicana a finals del segle XIX, concretament a París, capital de l'art i la cultura. París és una ciutat reurbanitzada que ha crescut a causa de la industrialització, preparada per acollir l'Exposició Universal de 1889. A l'època apareix un nou concepte arquitectònic derivat de la industrialització, l'Arquitectura del Ferro. Aquest estil agafa el ferro com a element bàsic de la construcció. La Torre Eiffel està feta únicament de ferro i es converteix en el model a seguir d'aquest estil, ja que aquest material és portat a la seva màxima expressió. Dins d'aquest context, apareix l'enginyer i arquitecte Gustave Eiffel. L'any 1867 va fundar la seva empresa consultora i constructora, amb la qual es va especialitzar amb el ferro com a material constructiu. Les seves construccions agosarades el van portar a fer un dels monuments més significatius de França. També va participar en la construcció del Canal de Panamà.

Anàlisi Formal de la Torre Eiffel

La Torre Eiffel és una icònica estructura de ferro forjat, construïda entre 1887 i 1889 a París. Amb 325 metres d'alçada, és suportada per quatre pilars inclinats i està dividida en diferents plataformes:

• Base: Una planta rectangular amb quatre pilars que contenen escales i ascensors, connectats per arcs de ferro per a estabilitat. També té un restaurant al segon nivell.
• Primer Nivell: Situat a 57 metres d'alçada, ofereix una vista panoràmica de la ciutat i conté un restaurant.
• Segon Nivell: A 115 metres d'altura, alberga el segon pis del restaurant.
• Tercer Nivell: A 274 metres d'alçada, és un mirador on convergeixen els quatre pilars. S'hi afegeix una antena que eleva l'alçada total a 325 metres.

La construcció de la Torre va requerir l'ajuda de bastides de fusta i petites grues de vapor. Presenta una forma piramidal ampla a la base i més estreta cap amunt, amb quatre costats iguals per a estabilitat. L'accés es pot fer per escales o ascensors, i a més de ser un mirador, ofereix serveis com museus, botigues i restaurants. Aquests detalls, juntament amb algunes decoracions com la pintura, l'enriqueixen visualment.

Relació amb l'Entorn de la Torre Eiffel

La Torre Eiffel està situada al Camp de Mart de París. És el monument més alt de la capital francesa, fent que es pugui veure des de qualsevol lloc.

Anàlisi Conceptual de la Torre Eiffel

Inicialment, la Torre Eiffel tenia una funció estètica i commemorativa per celebrar els 100 anys de la Revolució Francesa. Tot i guanyar el concurs per a la construcció de l'Exposició Universal de 1889, la seva estructura metàl·lica va rebre crítiques negatives del públic francès, poc familiaritzat amb aquest estil arquitectònic. Inicialment, hi va haver fins i tot propostes per desmuntar-la. Va sobreviure a la destrucció quan va ser convertida en Centre de Meteorologia de França i més tard va ser utilitzada com a transmissor de ràdio. Tot i això, malgrat el rebuig inicial, es va convertir en un símbol de progrés i modernitat, representant el símbol francès. Curiosament, Gustave Eiffel va presentar aquest mateix projecte a Barcelona per a l'Exposició de 1888, però va ser rebutjat a favor de la construcció d'un arc de triomf.

Influències: Segle XX.

Anàlisi Formal d'"El Pensador" de Rodin

Auguste Rodin crea una escultura d'un home nu en una actitud reflexiva, amb braços, mans i peus sobredimensionats, recolzant-se en una roca amb el tors inclinat cap endavant. La composició és centrípeta, centrada en el personatge i desvinculada de l'entorn. Destaca el tractament anatòmic, amb una musculatura tensa que transmet l'esforç mental del personatge. Inicialment unifacial, esdevé multifacial en guanyar importància. Rodin utilitza el contrast de zones rugoses i brillants per a la llum, creant un clarobscur expressiu. L'escultura presenta una sèrie de tensions entre les línies sinuoses i la vitalitat dels músculs, amb els dits de les mans treballats per augmentar la vitalitat.

Interpretació Conceptual d'"El Pensador"

Inicialment, "El Pensador" de Rodin estava destinat a ser part d'un conjunt escultòric per al Museu de les Arts Decoratives de París, inspirat en la porta del Paradís de Ghiberti. El projecte original, anomenat "Portes de l'Infern", buscava representar el viatge de Virgili als inferns segons la Divina Comèdia de Dante, però no es va completar. "El Pensador", però, va adquirir una significació pròpia com a símbol de la reflexió humana, desvinculant-se de la seva funció original decorativa-ornamental. És reconegut com un símbol universal de la capacitat de l'ésser humà per a la reflexió i la cerca de significat. Rodin va ser influenciat per artistes com Miquel Àngel, Monet, Carpeaux i Rubens, absorbint elements com la terribilitat, el moviment, els volums sobredimensionats i la carnalitat en les seves obres. És considerat un renovador de l'escultura contemporània.

Anàlisi Formal i Estilístic de "La Nit Estelada"

"La nit estelada" de Van Gogh retrata un paisatge nocturn amb un poble, muntanyes i vegetació, destacant un cel estrellat que dóna vida a l'escena. La tela es divideix en dues parts: la inferior amb línies rectes i formes geomètriques que representen el poble, mentre la superior mostra un cel dinàmic amb un protagonisme del blau i estels brillants. Les pinzellades gruixudes i sinuoses reflecteixen una sensació de caos i vitalitat, contrastant amb la tranquil·litat de la part inferior. La llum és donada pel color i destaca especialment al cel estrellat. L'obra no utilitza la perspectiva clàssica, creant profunditat mitjançant la disposició dels elements en diferents plans.

Interpretació Conceptual de "La Nit Estelada"

El paisatge de la Provença es converteix en el mitjà d'expressió per a la lluita interna de Vincent Van Gogh, que culminarà amb el seu suïcidi el 1890. Després d'arribar a la regió el 1888 a la cerca de noves direccions per a la seva pintura, experimenta una greu crisi nerviosa que el porta a ser ingressat en un hospital psiquiàtric a Saint-Rémy, on passarà un any abans de tornar al Nord de França i suïcidar-se dos mesos després. La natura i l'agricultura no només serveixen per expressar la seva percepció d'un món pur i primordial en contrast amb la realitat moderna, sinó també el seu drama religiós. Amb un fons de regressió dels valors religiosos en el segle XIX i el creixent impacte dels avenços científics, Van Gogh busca en la natura i el cosmos una resposta a l'anhel humà d'infinit. Criat en una família protestant i amb una formació teològica, la seva fe es veu confrontada per les dificultats de la seva vida, incloent-hi la falta de reconeixement artístic i la seva pròpia malaltia mental. A través de la seva obra, contrasta el cel apocalíptic amb la pau del paisatge, el xiprer simbolitzant la connexió amb Déu i el poble distant representant la seva solitud. Amb "La nit estelada", Van Gogh busca donar forma a la seva crisi interna, combinant una temàtica aparentment secular amb un profund component religiós. En aquesta obra, l'artista troba una forma d'expressar la seva tragèdia personal, utilitzant la natura com a mitjà d'exploració i de trobada de consol davant les dificultats de la vida.

Anàlisi Formal de "Sol Ixent" de Monet

"Sol ixent" de Monet és considerada la primera obra pròpiament impressionista de la història. En aquest paisatge marítim, observem un port amb vaixells, grues i fàbriques fumejants, destacant tres petites embarcacions navegant mentre el sol surt. Les barques creen una diagonal, marcant l'horitzó i la verticalitat del sol i el seu reflex, donant profunditat a l'escena. Monet utilitza colors complementaris per crear contrast, dominant els colors freds que contrasten amb el taronja del sol i el cel. A través de pinzellades soltes i taques de color, prescindeix dels criteris de representació convencionals, prioritzant les emocions sobre el detall. La llum és diàfana i homogènia, sense clarobscur, amb ombres fetes amb el mateix color. La representació del reflex dels objectes a l'aigua reflecteix una llum tènue, reminiscent de les primeres hores del matí. En conjunt, Monet captura l'essència del moment amb una sensació sorprenent d'esbós, centrada en la captació directa dels elements naturals i les emocions que desperten.

Interpretació Conceptual de "Sol Ixent"

La funció de l'obra és decorativa, estètica, i el tema fa referència a la calma de la sortida del sol al port de Le Havre -on va passar la seva joventut-. Des del punt de vista del significat, l'autor no vol ensenyar el port ni fer-ne un retrat realista sinó que l'interessa mostrar la impressió que li causa observar-lo en un moment determinat i des d'un lloc concret. No es preocupa pel contingut, sinó per reflectir la naturalesa canviant de la llum, captar l'atmosfera, com la perceben els sentits -sensació de tranquil·litat i placidesa-. Aquesta obra va ser presentada en una exposició l'any 1874. Monet l'havia titulat només Impressió però en redactar el catàleg van afegir-hi l'aclariment de Sol ixent. Un crític d'art, basant-se en aquest quadre, va dir que era un esbós, una impressió, de manera pejorativa, i així és com l'obra va donar nom al moviment. L'obra de Monet no es pot entendre sense l'experiència pictòrica de l'Escola de Barbizon i la influència de Delacroix i l'obra del paisatgista anglès William Turner. Dels primers, en va heretar la defensa de la pintura a l'aire lliure (à plein air), de Delacroix la juxtaposició de colors purs i complementaris i de l'artista anglès en va recollir la sensació vaporosa de l'atmosfera i les variacions de la llum. Monet va aportar a l'art un element clar de ruptura en relació amb el sistema perceptiu i representatiu tradicional, i la seva experimentació va servir de base per a les posteriors revolucions postimpressionistes i avantguardistes.

Context Cultural i Artístic: "Els Afusellaments del 3 de Maig"

"Els afusellaments del 3 de maig" és una obra de Francisco de Goya, un dels pintors més importants de la història de l'art, considerat el pare de la pintura contemporània i precursor de molts estils artístics dels segles XIX i XX. Goya, admirador de Velázquez, Rembrandt i els mestres barrocs i renaixentistes, no es pot classificar fàcilment ja que la seva obra abraça diversos estils artístics com el neoclassicisme, el romanticisme i fins i tot l'impressionisme i l'expressionisme. A través de la seva extensa obra, captura els canvis i tensions del seu temps, anticipant moviments artístics posteriors com l'Impressionisme, l'Expressionisme i les Avantguardes del segle XX. "Els afusellaments" combina elements del neoclassicisme i el romanticisme, recreant un esdeveniment històric mentre s'allunya de l'academicisme i la contenció. Goya incorpora la perspectiva del neoclassicisme amb el contingut ideològic i l'exaltació de les passions del romanticisme, tot introduint la seva pròpia empremta a través del tractament psicològic dels personatges, la pinzellada solta i els elements de denúncia. El neoclassicisme es caracteritza per l'ús de la perspectiva lineal, el dibuix predominant sobre el color i la temàtica heroica, mentre que el romanticisme exalta la diversitat, la llibertat nacional i l'individu, a més de connectar amb la natura i el misticisme. Així, Goya captura les tensions i els canvis ideològics del seu temps a través d'una obra que combina elements de dos grans estils pictòrics del segle XIX.

Anàlisi Formal d'"Els Afusellaments del 3 de Maig"

L'obra presenta una composició dividida en tres grups, amb un paisatge de cases al fons. A l'esquerra, es veuen persones en diferents estats emocionals: algunes mortes, altres en el moment previ a l'execució i un grup a l'espera amb por i desesperació. A la dreta, es troba l'escamot de soldats francesos, arrenglerats en diagonal. L'expressivitat dels personatges destaca, mostrant actituds de por, horror, resignació i heroisme, mentre que els soldats semblen autòmats, representant la repressió. La composició és oberta, amb elements que s'orienten cap a l'interior de l'obra, involucrant l'espectador. Goya fa ús intencionat de la llum, il·luminant fortament els personatges de l'esquerra mentre envolta els soldats amb ombres a la dreta. S'articula al voltant d'una figura amb els braços oberts, amb dues línies diagonals que convergeixen al fanal. Aquesta disposició crea un fort dramatisme, reforçat per una paleta cromàtica reduïda i pinzellades llargues i obertes.

Interpretació Conceptual d'"Els Afusellaments del 3 de Maig"

Amb "Els Afusellaments", Goya marca un gir en la seva carrera, allunyant-se del neoclassicisme cap a un estil amb llum i temàtica pròpia. Tot i que s'allunya de les convencions pictòriques vigents, segueix la iconografia tradicional del martiri espanyol, com es veu en els braços en creu de la figura principal. Temàticament, l'obra pertany al gènere de la pintura històrica, narrant els fets de la rebel·lió del poble de Madrid contra les tropes napoleòniques, específicament l'afusellament dels rebel·les del 2 de maig de 1808. La funció de l'obra no és clara, però amb el temps esdevé una denúncia de la guerra, mostrant la crueltat i el patiment causats per la violència del conflicte. Goya redefineix la pintura històrica, abandonant la visió heroica tradicional per una crítica carregada de realisme sobre la irracionalitat de la guerra. Malgrat l'impacte de l'obra, no va ser ben rebuda per les autoritats i va romandre amagada durant un temps al Museu del Prado. Les influències de Goya provenen principalment de Velázquez i Rembrandt, adoptant la perspectiva aèria i la llum de Velázquez, i el joc de clarobscur i la naturalisme de Rembrandt, allunyant-se de l'idealisme neoclàssic.