Evolució dels programes musicals a Espanya

Tercera etapa (1985-1999)

Tot i donar per acabada la Moguda de forma simbòlica després del 1985, encara queden alguns programes de divulgació i actualitat musical, tot i que en aquesta nova etapa es fuig ja de la figura del crític musical especialitzat com a presentador. Abans de l'arribada de les privades, i que el 'share' comencés a dictaminar els espais, podem destacar els següents programes de l'època:

• 1989: Apareix Plàstic, un programa innovador per la utilització d'un aire molt juvenil. Tant les entrevistes com els concursos posseeixen un to completament desenfadat; presumia de ser un programa antisistema, alternatiu i el més underground que un podia veure a Televisió Espanyola.
• El mateix any: Neix Sputnik (Canal 33), que porta emetent durant més de 20 anys. No només ha mostrat tot tipus d'artistes internacionals, gairebé sempre els més units a l'underground, sinó que a més ha donat suport als sons de bandes catalanes amb menys recursos.
• 1997: Apareix Música Sí, un programa que apostava per un altre estil de música que la que havíem vist en els divulgatius: la música comercial, un dels elements que més caracteritza aquesta tercera etapa. En les etapes posteriors, Música Sí va anar atorgant cada vegada més importància a la música electrònica. DJs es van incorporar com a presentadors del programa i cada setmana es podia veure en directe un o diversos DJ.

Quarta etapa (1999 - Actualitat)

A finals dels 90, els programes de música comencen a decaure a causa de diferents factors, com l'aparició d'Internet i els talent shows. Els formats tradicionals de divulgació de música es queden sense espectadors i passen a tenir molt més èxit els talent shows. En els últims anys hem anat veient que els programes musicals s'han anat extingint i hem observat l'aparició dels talent shows i realities basats en temes musicals, com La Voz o Operación Triunfo; la música passa a ser l'excusa.

Actualment, la gent ho veu tot a través d'Internet; tenen fàcil accés a tots els continguts amb diferents plataformes. El consum canvia, apareixen nous suports digitals com YouTube i Spotify, i l'espectador no cal que s'esperi per escoltar la música que li ve de gust. Pot satisfer les seves necessitats de forma instantània, amb només un clic a la xarxa. Internet té una opció molt més oberta que la televisió: hi ha molt contingut, és ràpid i, alhora, gratuït.

Un altre factor important que ha fet que la música no aconsegueixi tenir audiència és la cultura espanyola. En altres països, la música no pateix un maltractament polític; és a dir, aquí el govern no inverteix en cultura i menys en música. Això ha fet que la gent s'interessi molt menys pels programes musicals. A banda, fer un programa de divulgació i que alhora atregui l'espectador implica invertir molts diners en l'escenari i en els cantants. La relació amb el preu i el share no va d'acord, cosa que fa que sigui un factor més per invertir menys en això.

La música en directe és molt difícil i cara perquè cal pagar els drets d'autor. I les discografies ja no volen apostar pels programes de divulgació. Els pocs programes de música que avui dia sobreviuen es transmeten a altes hores de la matinada. Podríem dir que el programa que més s'adapta a la música de divulgació a la televisió és Cachitos de hierro y cromo a La 2. RTVE és una de les poques cadenes que han recuperat els formats clàssics de la música, on es combinen actuacions, reportatges i entrevistes.