Evolució del teatre de postguerra fins als anys 70

15.-

Lautor de Sueca fou lintel·lectual més important de tot el domini lingüístic del
S.XX . La seua rellevància rau en què les seues idees nacionals mobilitzaren els valencians tant si lhavien llegit com si no ho havien fet .
Els seus assajos van qüestionar amb eficàcia la nostra identitat . Ell no fou un polític tot i que pensava que qualsevol assagista havia de prendre una decisió , cap podia ser-ne objectiu , apolític i neutral . La seua tasca fou desvetllar el poble valencíà , mostrar-los els problemes , les insuficiències amb una moral cívica , enèrgica i exigent sense entusiasmes , sense il·lusions , sense violència .
Lassaig fou el gènere que lha fet famós . El seu estil irritava o seduia . La seua escriptura racionalista era massa brillant per deixar-se perdonar . Les obres més polèmiques foren dues :
El País Valenciano i Nosaltres els valencians (1962) . Les dues escrites per encàrrec . La primera féu el seu autor digne daparéixer en ninot de falla . Els seus detractors esdevingueren inquisidors ja que veien en ell , perills , conjures i greus premonicions i es dedicaren a atiar la venjança . La segona divideix la història del País Valencíà en dos : abans i després de laparició del llibre . Alçà tanta pols contra les inèrcies i els conformismes predominants en lèpoca que Fuster fou víctima dun atemptat a sa casa amb dues bombes i recentment la seua tomba ha estat profanada . Els seus ecos encara ressonen , per bé i per mal , en la complexa i contradictòria societat valenciana de final del S.XX.

11.- En aquesta època tan difícil, el públic preferia obres devasió.
L'èxit daquest gènere podia haver representat el punt de partida de la recuperació del teatre valencíà, però aquesta recuperació no es va produir pel desprestigi del valencíà, el qual va comportar la mort del sainet, ja que es percebia com un teatre de poble. La falta de públic i la censura van portar a la desaparició a moltes companyies, i els teatres es van convertir en cinemes. A més és la època d'expansió del cinema, que va llevar públic del teatres. Cap al final dels anys 50 es va intentar renovar el teatre valencíà amb ajudes del Teatro Club, l'Aula Ausiàs March i el Teatre Estudi de lo Rat Penat, on estaven informats sobre l'evolució del teatre europeu. València no va saber adaptar-se als nous temps, només uns pocs autors de la anomenada "generació perduda" van publicar obres. Ho van fer amb un tall generacional amb el final del sainet, la voluntad de modernització i volien atraure públic nou al teatre en valencíà. Però durant els anys 60 fan crisi totes les opcions i els joves que volien exercir com a professionals es veuen forçats a emigrar a Madrid.
En la dècada dels 60 aparegueren nous grups que van impulsar la renovació de l'espectacle teatral.
És un "teatre independent" que tenia com a objectius: la superació del passat abandonant totalment el sainet, la creació d'obres modernes i crítiques amb la situació social i política, la captació d'un públic jove, l'us d'una llengua normalitzada sense vulgarismes ni castellanismes, i la formació dels actors.
A pesar del entrebancs administratius, dels problemes amb la censura i de la falta d'un públic estable, els grups del teatre independent van propiciar un circuit teatral alternatiu en alguns llocs. Les característiques d'aquest teatre independent dels anys 70 són: la innovació superant la censura franquista, el teatre no convencional, la incorporació a la representació de cançons, balls... I aquest teatre denuncià els abusos del poder

13.- en lescriptura teatral actual podem observar les característiques següents:
a) Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de
recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat, tendència capitanejada per Sergi Belbel, el qual encapçala una prolífica generació de nous dramaturgs. Belbel és un escriptor de grans èxits, estretament vinculat a la pràctica escènica, bon coneixedor dels mecanismes de l'escenificació, inclinat a una estètica deliberadament deslligada de la tradició autòctona.
b) Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat poc interessada en els problemes de lactualitat, centrada en els conflictes individuals més que en els col·lectius, amb personatges innominats. És la teatralitat opaca, que es forjà en els Tallers de Dramatúrgia del valencíà Sanchos Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. L'exponent màxim d'aquesta tendència de "poètica de la sostracció", són Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso.
c) Pel contrari, hi ha autors dramàtics que saproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial: Toni Cabré, Manel Dueso.
d) També tenim la via comercial, derivada de la cultura mediàtica de les telesèries, que es decanta per una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, i que revisa els gèneres tradicionals amb la finalitatque el producte escènic arribe a un major nombre d'espectadors: Carles Alberola.
e) Finalment, tenim el teatre de la irritació, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció.

14.-
El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa en tècniques d'origen literari. Benet i Jornet tracta la problemàtica daquella generació d la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia lactitud daquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició soblidaren de les penúries que havien passat. Entre les seves obres cal destacar: Berénàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R, Testament. Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran Audíència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i El cor de la ciutat. Poble Nou fou la primera telenovel·la en català i tot un fenòmen social digne destudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. Lacció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'argument tractava d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com la sida. Era un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. La història, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie sintentaven transmetre valors tolerants,