Evolució del Teatre Català: Anys 40 fins a l'Actualitat

Renovació Teatral: Postguerra fins als Anys 70

Després de la Guerra Civil (1936-1939), durant els anys de la immediata postguerra, el teatre en català fou completament bandejat dels escenaris. A partir d'aleshores la represa fou lenta, i més encara a les comarques valencianes. A mitjans dels quaranta es permeteren representacions del sainet tradicional i, a Catalunya, muntatges sobre obres romàntiques o realistes d'autors de preguerra (Soler, Guimerà) però no obres noves (només peces realistes de Pitarra) ni traduccions, que no foren permeses fins deu anys més tard.

L'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB)

A la segona meitat dels anys cinquanta es creà l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que estrenà obres d'autors clàssics i contemporanis. Entre altres cal destacar:

• Salvador Espriu, que en Antígona reflexionava sobre els problemes morals que suposen les guerres.
• Joan Brossa i el seu teatre avantguardista i poètic, la Poesia escènica.
• Manuel de Pedrolo (Homes i no) que fa un teatre existencialista, relacionat sovint amb l'absurd.

L'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual

Quan l'ADB desaparegué a principis dels seixanta, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany) seguí la seua tasca i aconseguí connectar la nostra dramatúrgia amb els moderns corrents europeus. Fou especialment important la influència de l'alemany Bertolt Brecht, del seu teatre èpic, polític i contrari al sentimentalisme. Es caracteritzava per usar recursos destinats a trencar la il·lusió de realitat de la representació i així provocar la reflexió sobre els enganys de la societat burgesa.

Nous Grups Teatrals

Sota aquesta influència, aparegueren molts grups de teatre. Alguns directors escrivien els textos que escenificaven. Molts, com Els Joglars, van seguir la tendència de posar en primer pla l'espectacle en detriment del text, i van cercar nous recursos escènics, sempre amb una finalitat social i política.

Característiques del Teatre Català Actual

El teatre actual és hereu directe de la renovació teatral iniciada a Barcelona en els anys seixanta, que incorporava els corrents europeus contemporanis, com el teatre de l'absurd o el teatre èpic de Bertolt Brecht. Molts dels autors i de les companyies teatrals independents que sorgiren d'aquell context estan en plena producció actualment, com és el cas de Benet i Jornet o Rodolf Sirera, i companyies com Els Joglars, Els Comediants o Dagoll Dagom. La tendència d'aquells primers anys va ser posar en primer pla l'espectacle en detriment del text, i provar nous recursos escènics per aconseguir sempre una finalitat social i política.

Tendències a Partir dels Anys Setanta

A partir dels setanta la tendència a buscar nous llenguatges escènics encara s'accentuà més i les transformacions es concretaren en els punts següents:

• Investigació de nous espais escènics, que poden incloure fàbriques, places, carrers (La Cubana) o estadis olímpics (La Fura dels Baus, Els Comediants).
• Rebuig del teatre escrit a priori. Moltes companyies escriuen com un equip l'obra que volen representar.
• Creixent importància del director escènic com a creador de l'obra, com ha ocorregut en la Companyia del Teatre Lliure.
• Incorporació de tot tipus de recursos expressius, des dels més antics com mim (Tricicle), circ (Comediants) o cine (La Cubana), fins als proporcionats per les noves tecnologies.

El Teatre Valencià

Quant al teatre valencià, destaca Albena Teatre, que té com a característiques l'humor i la paròdia, i s'ha diversificat a la televisió (Autoindefinits). L'autor valencià més important, Rodolf Sirera, en solitari o en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís, ha creat obres que segueixen una línia reflexiva. Hi destaca El verí del teatre, que parla sobre la moral del poder i sobre els límits entre realitat i ficció en la representació. Sirera també ha fet de guionista per a la TV3.

L'Assaig de Joan Fuster: Repercussió en el Context de l'Època

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és la figura culminant de l'assaig en la història de la literatura catalana. Ha cultivat totes les variants del gènere, com l'article periodístic, el diari íntim, el diccionari, l'aforisme o l'assaig llarg. Quant als temes, hi cal distingir els assaigs humanístics, de temàtica intemporal, els estudis d'art i literatura i els assaigs sociopolítics.

El Descrèdit de la Realitat

Aconseguí fer-se un lloc entre els assagistes de l'època amb El descrèdit de la realitat (1955), una reflexió sobre la funció de l'art. De fet, l'estudi sobre la capacitat creadora és central en la seua obra.

Nosaltres, els Valencians

Entre els escrits sociopolítics destaca Nosaltres, els valencians (1962), reflexió sobre el passat i el present dels valencians. Segons la seva tesi, el futur només es pot construir des d'una presa de consciència nacional, i aquesta només es pot realitzar dins del marc dels Països Catalans i des d'una posició ideològica d'esquerres. Aleshores, des de la resta de l'espectre polític que hi quedava exclòs, va sorgir una reacció en contra d'extraordinària agressivitat, coneguda com blaverisme o anticatalanisme, que va arribar a atemptar contra la vida de l'autor.

La Tercera Via i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Així, el debat honest que l'obra proposava es va veure impossibilitat per uns interessos polítics que van saber manipular la manca de formació de la població. Llavors va sorgir l'anomenada tercera via, per conciliar postures, que més tard va donar lloc a la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la qual en el seu model lingüístic s'allunya de les solucions del català general, i per tant del que fan servir la immensa majoria dels escriptors valencians.