Evolució del Nacionalisme a Catalunya: Renaixença i Catalanisme Polític

Evolució del Nacionalisme a Catalunya

Const. 1876:

• Sobirania compartida
• Poder legislatiu: rei i les corts
• La corona nomena l'executiu
• Sistema bicameral: el senat triat pel rei
• Estat confesional catòlic
• Sufragi universal
• Ajuntaments i diputacions sota control governamental
• Sistema electoral: ministre de governança; trampes electorals

1869: Aquest text feia d'Espanya una monarquia constitucional amb un sistema bicameral i establia clarament la divisió de poders: el poder legislatiu residia en les corts; l'executiu en el rei, però exercit pels ministres, i el judicial en els tribunals. Es van reconèixer els drets dels ciutadans.

Nacionalisme Basc: Reacció contra l'abolició dels furs després de la Tercera Guerra Carlina que va originar un moviment de defensa de les institucions suprimides i de recuperació de la llengua i la cultura basques. S'inicia una ràpida transformació socioeconòmica i cultural. Es veu afavorida per la creixent immigració en zones industrials i miners per l'alta burgesia. S'inicia un procés de conscienciació del basquisme identificat amb la llengua basca, les tradicions, furs, catolicisme i un cert ruralisme idealitzat com a contraposició a una societat industrialitzada i àmpliament castellanitzada. Fou Sabino de Arana qui va configurar el primer programa polític nacionalista, afirmant la raça, llengua, ultracatolicisme i tradicions com a elements diferenciadors de la nació basca, per a la qual reivindicava la sobirania. Va crear el 1895 el Partit Nacionalista Basc, conservador i oposat al liberalisme, industrialització i socialisme.

Nacionalisme Gallec: La situació d'endarreriment socioeconòmic de Galícia va dificultar la implantació del galleguisme. En els seus inicis, es va limitar a una minoria intel·lectual que actuava com a impulsora. El regionalisme gallec s'inicià com un moviment cultural i literari, el Rexurdimento, que buscava respostes i solucions al retard econòmic i cultural de Galícia, i les figures més destacades del qual foren Rosalía de Castro i Manuel Murguía. Es va desenvolupar un corrent conservador, tradicionalista i fortament catòlic, el teòric principal del qual va ser Alfredo Brañas, autor de l'obra El Regionalisme. Al segle XX, davant el fracàs dels regionalismes moderats, va sorgir una visió més progressista i combativa que va donar origen a un moviment polític representat sobretot per la figura d'Alfonso D. Rodríguez Castelao.

Anarquisme: Doctrina que va aconseguir una major acceptació social, tant al camp com en els centres industrials, sobretot a Catalunya. A diferència del socialisme, es negava a participar en l'acció política. Creia en l'acció directa organitzada a partir de les organitzacions obreres.

Socialisme: A l'estat espanyol, el socialisme defensava la participació política. El 1879, Pablo Iglesias funda el PSOE, que no va tenir significació política fins al 1910, quan va aconseguir un diputat a les corts. El moviment obrer només va començar a convertir-se en oposició política als partits dinàstics a partir de l'inici del segle XX, amb una facilitat per manipular eleccions.

El Desvetllament d'una Consciència Nacional: El català quedava apartat de l'administratiu i cultural, fet que afavoria la reducció de tots els aspectes de la cultura catalana a l'àmbit popular. Com a conseqüència de l'auge socioeconòmic de Catalunya, la burgesia comença a buscar uns signes distintius propis enfront de la resta de l'estat. Aquest intent de recuperar la identitat nacional es feia en castellà. La cultura estava fortament castellanitzada i no hi havia cap model cultural i lingüístic apropiat per a iniciar la recuperació del català com a llengua literària. La difusió del català culte va anar lligada a la poesia, i el model que s'utilitzava fou el d'una llengua medievalitzant i arcaica. El moviment que, utilitzant aquest llenguatge arcaic, impulsa el renaixement de la cultura catalana es coneix amb el nom de Renaixença.

Renaixença: Moviment cultural, lligat al romanticisme, que es desenvolupa a Catalunya entre els anys 30 i 80 del segle XIX. Aquest moviment reivindica el renaixement del català com a llengua literària i de prestigi, aporta els elements per a crear un sentiment d'identitat col·lectiva a partir de la recuperació de la pròpia història i de la identificació de Catalunya amb una realitat socioeconòmica concreta, lligada a la revolució industrial. El sorgiment de la Renaixença s'ha d'entendre en un context sociocultural fortament influït pel romanticisme, que s'havia originat a Alemanya i s'estengué ràpidament a Anglaterra, però a Espanya no s'introduí fins al 1833, després de la mort de Ferran VII, quan tornen els liberals de l'exili i amb ells, els nous corrents culturals. Les bases ideològiques del romanticisme són:

• La valoració de l'individualisme
• Exaltació de la llibertat política
• La valoració del patrimoni popular i folklòric, i sobretot de la llengua
• Recerca en el passat de les arrels nacionals que s'idealitzen

Fou l'esperit d'exaltació de la llibertat política i nacional dels pobles i la valoració de la llengua autòctona. L'oda La Patria, de Bonaventura Carles Aribau, publicada en el diari El Vapor el 1833, fou el primer poema a identificar patria i llengua seguint l'ideal romàntic i afirmant així l'existència d'una identitat col·lectiva diferenciada. Fins als anys 40 no es manifesta la voluntat de recuperar el català com a llengua literària i amb prestigi social. El 1859 es reinstauren els jocs florals, festa de caràcter trobadoresc que premiava textos poètics amb flors. Les crítiques a la Renaixença s'inicien als anys 60 i 70, lligades a importants canvis polítics i socioeconòmics a Catalunya. Es recriminava al moviment renaixentista de limitar les reivindicacions a l'àmbit literari, del català, i també s'criticava l'ús romàntic de temes i mites històrics. S'estava convertint en el vehicle que la burgesia industrial catalana, fortament castellanitzada, utilitzava per dotar-se d'uns símbols distintius i crear així la consciència de formar part d'una realitat diferenciada, per tal de defensar millor els seus interessos econòmics en un estat que no podia controlar políticament. Una nova generació d'intel·lectuals intenta que la cultura elitista de la Renaixença assimili la tradició popular.

Renaixença i Cultura Popular: Els caps populars de la població van ser els que continuaran utilitzant el català tant a nivell quotidià com en publicacions. Les classes altes i cultes es van castellanitzar. L'ús del català o del castellà tenia una forta connotació; quan la burgesia culta comença a utilitzar el català ho fa en el camp de la poesia, amb un llenguatge arcaic que pretenia ser culte i diferenciat del que parlava la major part de la població. El moviment de la Renaixença va ser refusat per la massa popular i pel sector progressista de la vida cultural i literària. A la segona meitat del segle XIX, alguns intel·lectuals contraris a l'elitisme del moviment renaixentista intentaren que aquest assimili la tradició popular, més rica i més propera a la major part de la població. Creació d'una cultura autònoma en català. (Foto llibre periòdic) En aquest context s'inventa el nom de Renaixença i es recupera l'obra d'Aribau com a origen del moviment. Es crearen societats patriòtiques-literàries. Apareixen altres literatures. L'acostament de la cultura elitista de la Renaixença i la cultura popular es produeix mitjançant el cant coral, teatre i premsa. Serà a partir d'aquest mitjans que es començaran a difondre els elements que simbolitzaran la catalanitat.

La Configuració del Catalanisme Polític: Moment en què la Renaixença començava a bastir les bases culturals del catalanisme. Fins als anys de la restauració borbònica no s'articula un moviment polític pròpiament catalanista. Es configuraren des d'un federalisme republicà de base popular fins a un catalanisme conservador lligat a la burgesia industrial i a l'església.

Les Primeres Reivindicacions: Federalistes i Carlins: Als anys 30 i 40 del segle XIX, esclataren les primeres manifestacions anticentralistes. La major part es van produir en l'àmbit urbà, a Barcelona, vinculades a les reivindicacions obreres de caràcter democràtic que propugnava el republicanisme federal. També cal tenir en compte la incidència del carlisme en el món rural. Aquest moviment polític era el cohesionador de bona part de la pagesia, que reivindicava la reinstauració dels furs i el manteniment de les lleis tradicionals catalanes. Després dels fracassos del carlisme, molts carlins van evolucionar cap a un catalanisme conservador. Les reivindicacions dels anys van tenir un denominador comú: el rebuig d'una idea centralista de l'estat i la defensa dels drets de Catalunya, davant la ineficàcia del govern central per a solucionar la crisi econòmica i la situació de malestar social. El federalisme va ser el corrent polític que adquirí més força a partir del Sexenni Democràtic, va tenir un paper decisiu en la configuració del catalanisme polític. A Catalunya, els republicans federals s'organitzaren com a força política el 1868 amb el Partit Republicà Democràtic Federal, en el qual destacaren Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall. Defensaven un ideari pro-socialista i anticentralista enfront del liberalisme centralista dels republicans democràtics. Durant el Sexenni Democràtic, els federals van dur a terme insurreccions frustrades per tal de proclamar l'estat català dins d'una república federal espanyola. Aquesta posició s'allunyava cada vegada més de l'ideal de Pi i Margall de destructurar el sistema federal per mitjà de la discussió parlamentària. Això va dur a una separació definitiva dels dos blocs el 1881.

El Regionalisme de Valentí Almirall: Després dels fracassos polítics del Sexenni Democràtic i la Primera República, Almirall va començar a difondre una concepció regionalista del federalisme, tot criticant el centralisme i el sistema polític corrupte de la restauració. No va ser fins al 1886 que va plasmar el seu pensament polític en l'obra Lo Catalanisme. Almirall manifesta la voluntat d'integrar totes les forces polítiques catalanes, tant conservadores com progressistes, en un sol bloc. Es va aconseguir polititzar el catalanisme, que fins aleshores s'havia mogut majoritàriament en l'àmbit cultural. Els intents integradors es van manifestar en la convocatòria del Primer Congrés Catalanista, amb els objectius de fer una crida a la defensa del Dret Civil català, en perill a causa d'un projecte legislatiu estatal, i de crear un centre cultural i científic que promogués la normalització lingüística del grup de la Renaixença. Objectiu patriòtic. En el Segon Congrés Catalanista, es critica la posició centralista de la burgesia catalana i es condemna la seva actuació en els partits espanyols. Es va reivindicar la cooficialitat del català i el castellà, la conservació del dret civil català, i el reconeixement de Catalunya com una entitat global al marge de les divisions provincials. Aquest malestar de la societat catalana es reflectí en un manifest, impulsat per Valentí Almirall, titulat Memòria en defensa dels interessos materials i morals de Catalunya, conegut com a Memorial de Greuges. Va significar la primera actuació conjunta de la burgesia catalana en el marc d'una política catalanista. Aquest grup social no va acceptar les tesis d'Almirall. Els sectors més conservadors secessionaren del centre català i s'inicià un període d'hegemonia dels corrents catalanistes vinculats a la burgesia i a l'església catòlica.