Evolució de la Comunicació Científica: Escriptura, Impremta i Mètode Científic

Origen i Significat del Llenguatge Oral

No es pot saber l'origen del llenguatge oral, ja que no existeix cap registre que ho indiqui. Però sí que ho podem intuir basant-nos en les altres passes evolutives de l'home. Per saber si van parlar els neandertals, els científics formulen hipòtesis basades en les pistes que han deixat activitats com la caça, que requereix una llengua comuna, o el fet de discutir amb els membres del grup diferents aspectes. En un estudi paleontològic, es va trobar en ossos neandertals un os, anomenat hioide, que és la base de la fonació, on es formen els sons de la parla. Amb això també van concloure que l'espècie anterior, l'Homo ergaster, també el tenia. Per tant, queda descartada la teoria que l'Homo sapiens va ser el primer a parlar degut a la posició del seu canal vocal.

Diversos estudis han volgut trobar l'origen i les primeres passes que es van fer per arribar a construir un llenguatge com el que tenim avui dia. Alguns defineixen el llenguatge com una adaptació, la introducció de la paraula dins la comunicació amb gestos i entenen el llenguatge com un gest més. D'altres expliquen que la primera passa per produir el llenguatge és la capacitat de recrear un fet i, degut a la limitació dels gestos manuals, es recorre a fer ús de la paraula. A més de tot això, quan combinem idees i paraules es forma el que s'anomena sintaxi, que duu a terme un efecte embut que ens ajuda a expressar allò que realment volem expressar.

El Sistema de Transmissió Mitjançant Manuscrits

A causa de la forta autoritat de l'Església romana, la xarxa monacal es va escampar per tota Europa i, amb el llatí encara com a llengua franca culta, passada la inestabilitat de l'Alta Edat Mitjana i arribada l'època feudal, es va crear un interessant clima d'intercanvi d'idees de monestir en monestir utilitzant els manuscrits com a mitjà de comunicació. Llavors, amb Sant Agustí i el redescobriment de Plató i la seva obra i, més tard, Sant Tomàs d'Aquino i l'obra aristotèlica, els llibres i còdexs van adquirir més valor en el nou sistema filosòfic: ningú podia saber més que el que havien sabut aquests dos grans genis; per això, la ciència s'havia de limitar a reproduir, entendre i protegir les seves divagacions. Però com que no existia cap manera de reproducció barata de llibres, aquests havien de ser copiats a mà en un procés llarg i costós que va generar alguns dels còdexs més preciosos de la nostra història, probablement més pel treball estètic dels monjos copistes que pel contingut dels manuals.

L'escolasticisme està íntimament lligat al pensament de Bernat de Claravall, que insta els governants a mantenir el sistema d'analfabetisme, perquè el coneixement és completament inútil: tot el que es podia saber ja va ser descobert, queda penedir-se i prostrar-se per a major glòria de Déu. No cal dir que això, juntament amb les evidents dificultats materials del sistema, aquest pensament obscurantista no va afavorir en gran manera el lliure pensament. Però bé hi va haver escoles d'optimisme medieval. L'escola de Chartres, per exemple, en contraposició al ferri immobilisme claravalià, cultiva postures diametralment oposades a l'esmentat intel·lectual.

Significat de la Revolució Científica

La Revolució Científica del Segle XVII

El segle XVII va suposar una completa revolució científica. En primer lloc, al segle XVII ja és clar que alguna cosa ha anat tremendament malament. Tothom aixeca el dit en senyal acusadora i es culpa, perquè no és fàcil entendre que Aristòtil, que havia viscut feia gairebé dos mil anys a la vella Grècia, on tots havien estat genis, estigués equivocat. Però vaja, que l'havien espifiada. I aquest és l'origen d'un dels grans problemes filosòfics que encara s'arrossega: el problema del mètode epistemològic. Filòsofs de la talla de Hume, Descartes, Bacon... havien intentat arribar a la solució sense massa èxit, i ningú volia que d'aquí a mil, dos mil anys o així, algú aixequés la vista i s'adonés, una altra vegada, que tot havia estat mentida. Però enmig d'aquesta confusió hi va haver una revolució. I no va ser una revolució violenta, ni ansiosa de sang, ni va devorar els seus propis fills, sinó una revolució científica.

La Royal Society i l'Empirisme

Concretant més: Anglaterra, la Restauració Estuard. Carles II, el nou rei, no tenia cap pressa a intentar ser el tirà que havia estat el seu pare abans de perdre el cap, per la qual cosa va confiar el govern del seu regnat a mètodes populistes, i el govern de la seva persona a qualsevol persona de bon veure que pogués trobar. Però una cosa bé sí que va fer, i és que a París, durant l'exili, s'havia imbuït dels capricis científics d'algun saló de l'aristocràcia francesa d'època. Així que va donar gran part de la seva fortuna a la ciència, es podria dir, creant la Royal Society i donant llibertat als seus fundadors, Hooke, Boyle i tots aquests, per a, gairebé literalment, fer el que volguessin. El resultat va ser un empirisme absurd, en un inici, amb experiments que no seguien cap mena de metodologia. Però a poc a poc, arran de la gran afluència de membres, va caldre trobar una manera de discernir qui, si el tirà anglès o el cavaller francès, tenia raó. D'aquesta manera, d'alguna manera, es va establir el sa costum de dubtar, i no parlem d'un dubte cartesià, sinó d'un dubte empíric: trobar la manera en què una hipòtesi podria ser contrastada. El que ens interessa especialment, perquè tota la literatura científica seriosa després d'aquest moment ha de facilitar al lector les claus de la contrastació de la informació, ja sigui bibliogràficament amb referències, o amb alguns arguments senzillament lògics.

Tipus de Documents Científics

La necessitat de poder intervenir en el procés de creació del coneixement amb altres membres de la comunitat científica, i la necessitat d'uns tribunals no escolàstics que validessin les conclusions extretes, va esdevenir la proliferació de diverses societats científiques, que publicaven cada vegada de forma més periòdica, revistes que continguessin articles científics. Aquestes reunions de savis que parlaven sobre la naturalesa, fent intercanvi d'idees noves i opinions, van esdevenir l'origen de la comunitat científica.

Amb l'aparició del mètode científic, precursat per Descartes i construït socialment per aquesta comunitat científica, els articles n'havien de seguir les seves pautes.

Les pautes que s'havia de seguir per a construir el text científic eren:

1. Traslladar el món real a un laboratori, reproduir-lo.
2. Allisar, aplanar la realitat, per tal de manejar-la.
3. Canviar l'escala i mesura de les observacions.
4. Solapar-les, és a dir, relacionar observacions i/o idees.

Les exigències sobre les proves també eren altes. Havien de ser objectives, i repetibles, reproduïbles. I per tant s'havia d'ajustar el format d'aquestes al mitjà de comunicació.

Arribat a aquest punt, la societat apressa l'aportació de novetats. Neix la necessitat de la pressa per trobar nous resultats i comunicar les noves idees, esdevenint una carrera a contrarellotge. Aquesta es duia a terme, tant en els articles de revistes, així com a llibres, capítols de llibres, comunicacions a congressos i tota mena de textos.

Anàlisi dels Elements d'una Cita Bibliogràfica

Existeixen diverses formes de realitzar cites bibliogràfiques, i com tractar-les. L'estructura en si no ve imposada per una autoritat, sinó per acords d'ús i praxi segons les seves finalitats.

Una cita en si persegueix l'objectiu de facilitar al lector l'origen del document, mitjançant el qual, l'escriptor reforça o amplia les seves afirmacions.

Per a fer aquestes referències existeixen, actualment, tota una sèrie de normes com ara ISBN, ISSN, FID, etc. Aquest sistema de cites permet fer referència a llibres, capítols, articles de revista, comunicacions a congressos o recursos electrònics. Pretenen fer el sistema de cites curt, econòmic, i alhora unificar criteris.

Les pautes generals per a crear una cita bibliogràfica són proporcionar els camps de:

• Autoria i responsabilitat de la publicació (figura segons la fórmula"NOM, Cogno". Els noms es poden abreujar a la seva inicial).
• Títol (en cursiva, tal com apareix a la font. Es pot posar una traducció entre claudàtors).
• Edició.
• Dades de la publicació (lloc geogràfic, editor i data).
• Extensió (per a documents impresos es fa constar el nombre de pàgines o volums).

En el cas de fer una referència a una revista, es procedeix de la següent forma:

NOM, Cognom, títol de l'article, Nom de la revista, Volum, any, pàgina inicial-pàgina final.

Catàleg d'una Biblioteca o Hemeroteca i una Base de Dades Bibliogràfiques

Una biblioteca és una col·lecció organitzada de publicacions, ja sigui en forma de llibres, revistes o altres, per a un ús concret. Segons aquest ús, la biblioteca pot ser classificada segons diversos criteris. Però totes tenen en comú la necessitat d'un servei per a satisfer les necessitats dels seus usuaris o consumidors.

La gestió d'aquesta comporta el manteniment físic, dels mitjans que emmagatzema, però també, de proporcionar un suport per a la cerca dins d'ella. Aquest fet, es duu a terme mitjançant un catàleg. Un catàleg té registrats tots els articles bibliogràfics de què disposa una biblioteca, o fins i tot diverses. El seu propòsit és mostrar el contingut de la biblioteca i alhora servir de mitjà d'ajuda per a trobar un suport en concret.

Les dades bibliogràfiques són bases de dades dissenyades per a les necessitats dels estudiants o recerca en una matèria, i proporcionen dades sobre la bibliografia existent referent a un tema.

Les bases de dades bibliogràfiques solen tenir associat diversos catàlegs de biblioteques per tal de, a més de proporcionar la dada bibliogràfica, poder-ne trobar la ubicació.

Aquí s'hauria de posar que l'SCI és la"poll", i et soluciona tot això, tal com fa també Google Scholar, el qual es troba connectat a la xarxa de biblioteques de les universitats espanyoles.

Construcció de l'SCI i Utilitats de la seva Consulta

El 1955 Eugene Garfield va crear l'Institut for Scientific Information (ISI) per a dur a terme tècniques bibliomètriques sobre els articles i documents científics, generant una base de dades sobre aquests, esdevenint un Índex de Cites. Aquest a més, incorporava la novetat de ser electrònic, amb la qual cosa no es depenia d'un mitjà físic voluminós que haver de consultar. ISI va generar diverses indexacions, primàriament el Science Citation Index, el qual conté el conjunt d'enllaços de referències creuades de tot un conjunt de revistes.

L'SCI es troba restringit a subscripcions per pagament, que solen contractar les diverses entitats que n'han de fer ús. Les universitats espanyoles es troben subscrites a aquestes publicacions.

Dins d'aquest sistema es poden fer cerques del mateix tipus que es pot fer a qualsevol altra base de dades bibliomètrica, tant en sentit directe, com en sentit creuat, a més de proporcionar les diferents mesures bibliomètriques de la cerca.

És a dir, es pot cercar cites per a articles per matèria, autor, any, etc., així com quan i quant es cita un determinat text també per autor, matèria, any, etc.

Escriptura i els Avantatges per a la Humanitat

La invenció de l'escriptura no es pot considerar un efecte espontani. Ja en el IV mil·lenni abans de l'era cristiana existeixen certs sistemes de notació que són hereus de la tradició simbòlica precedent. Aquests sistemes, englobats en la denominació de protoescriptura, no són pròpiament alguna cosa que poguéssim identificar com un mètode de registre, sinó que més aviat expressen idees concretes que no tenen per què estar relacionades de manera directa. El sedentarisme (Neolític) va afavorir el comerç entre diferents enclavaments humans, i aquest va portar la necessitat de crear registres escrits sobre la comptabilitat dels béns i els intercanvis d'aquests. Aquest seria l'origen de l'escriptura cuneïforme, el suport material de la qual eren les tauletes.

L'aparició dels primers alfabets semítics, dels quals es derivarien l'alfabet grec, va ser un gran avenç en la capacitat d'abstracció humana.

Suposo que aquí podríem fer una llarga dissertació sobre com l'abstracció dels conceptes per anar formant sons va ajudar a la nostra capacitat expressiva. És a dir: si ja era abstracte crear un ideograma que representés un concepte, el fet de crear petits ideogrames dedicats a cada so per anar formant un nombre virtualment infinit de conceptes ja és la repera.

La Invenció de la Impremta i les seves Conseqüències

Gutenberg i els Tipus Mòbils

El llibre era considerat un objecte únic de valor inqüestionable per a l'Edat Mitjana; ells, que no sabien escriure ni llegir, no li donaven tanta importància. Els llibres es confeccionaven als monestirs, on els monjos trigaven anys a fer-ne les còpies. El 1450 el mètode d'impressió de Gutenberg canvia tot aquest món. Amb l'aparició de les universitats va aparèixer la demanda de llibres, de biblioteques. Es cerquen còpies idèntiques, cosa que duu a cercar un nou mètode de còpia, i això és el que cerca Gutenberg, i decideix obrir una empresa de llibres. Confecciona un nou mètode de còpia que, mitjançant una premsa creada per ell, realitzava la còpia. El primer llibre complet que confecciona fou la Bíblia llatina. L'alfabetització de la societat va permetre que el nombre de lectors augmentés més. Disfruta poc del seu invent, ja que tenia deutes i es va quedar sense ell i sense les seves còpies de la Bíblia. Amb la creació de la impremta, Johannes Gutenberg aconsegueix canviar el món per sempre. Els tipus mòbils són unes peces habitualment metàl·liques en forma de prisma. Creades d'una aliatge anomenada"tipogràfic" (plom, antimoni i estany). Cada una d'aquestes peces conté un caràcter o símbol en relleu i invertit especularment. La invenció dels tipus mòbils s'atribueix a Johannes Gutenberg.