Evolució de Catalunya: Comtat a Corona d'Aragó (S. XI-XIV)

L’hegemonia del comtat de Barcelona al segle XI

El comte Ramon Berenguer I va imposar la seva autoritat sobre els altres comtats catalans i va sotmetre la noblesa feudal a la seva autoritat.

El sotmetiment de la noblesa feudal

Entre 1041 i 1059 Ramon Berenguer I va derrotar els nobles rebels dels seus comtats. Després els va oferir un pacte: els nobles es van convertir en vassalls seus i, a canvi, ell va acceptar la submissió dels pagesos a l’autoritat dels senyors feudals. Catalunya es va convertir en un país plenament feudal. Els únics comtats que no foren vassalls del comte de Barcelona van ser el Pallars i el Rosselló.

Les relacions amb Al-Andalus

L’any 1031 el califat de Còrdova es va dividir en petits regnes de taifes. Com que aquests regnes eren febles, els comtes de Barcelona i d’Urgell els exigiren el pagament d’un tribut anual en or, anomenat paria, a canvi de no ser atacats. L’or obtingut de les paries reforçà l’autoritat dels comtes de Barcelona, que van poder contractar soldats per poder controlar la noblesa feudal. La violència dels senyors feudals es va limitar de dues maneres:

• Mitjançant el dret de la sagrera, que va prohibir qualsevol violència en l’espai situat al voltant de les esglésies, que es convertiren en refugi dels pagesos.
• Amb les assemblees de pau i treva que va establir l’abat Oliba. En aquestes assemblees s’acordava la prohibició de cometre actes violents determinats dies de la setmana.

La conquesta i repoblació de la Catalunya Nova

La conquesta de la Catalunya Nova

La conquesta de la Catalunya Nova va suposar el trencament de la frontera que s’havia marcat al segle X. Va ser ràpida; es va fer entre el 1118 i el 1153. Es van ocupar Tarragona, Tortosa, Lleida i la serra de Prades. La nova frontera es fixà als ports de Beseit i el riu de la Sénia. L’expansió va fer que el comtat de Barcelona i el d’Urgell augmentessin molt el seu territori.

La repoblació de la Catalunya Nova

Tots els grups socials van sortir beneficiats de l’expansió. Els nobles van ser recompensats amb grans extensions de terres. Es van fundar nous monestirs, com ara el de Poblet i el de Santes Creus, que també van rebre moltes terres.

Per repoblar el territori conquerit, els comtes van concedir cartes de poblament a moltes viles i ciutats. Així van néixer les viles noves o viles franques, que van ser repoblades per pagesos de la Catalunya Vella que fugien dels seus senyors feudals.

La presència musulmana es va mantenir després de la conquesta de la Catalunya Nova. Va ser particularment intensa a les zones del baix Segre i al voltant de l’Ebre, en poblacions com Tortosa, Móra d’Ebre, Flix, etc.

La unió amb Aragó i l’expansió a Occitània

L’any 1137 Catalunya i el regne d’Aragó es van unir. A continuació es va iniciar un procés d’expansió territorial cap a Occitània.

La unió amb Aragó

L’any 1134 morí sense descendència el rei d’Aragó Alfons I el Bataller. El seu successor va ser el seu germà, Ramir II, que va deixar el sacerdoci, es va casar i va tenir una filla: Peronella. El 1137 es va pactar el matrimoni de Peronella, hereva d’Aragó, amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV.

Amb aquest matrimoni va néixer la Corona catalanoaragonesa o Corona d’Aragó. Tant el regne d’Aragó com el comtat de Barcelona van mantenir les seves pròpies lleis i institucions, si bé compartien el monarca: el comte de Barcelona i el rei d’Aragó eren la mateixa persona. El primer monarca va ser Alfons I de Catalunya i II d’Aragó, anomenat el Cast.

El somni d’Occitània

Des del segle XII, els comtes de Barcelona van ampliar els seus dominis cap a Occitània i cap a Provença. Cap a l’any 1200, bona part d’Occitània estava integrada dins de la Corona d’Aragó, que s’havia convertit en un Estat poderós. Aquesta força provocà el recel dels reis francesos. Aprofitant la propagació de l’heretgia càtara o catarisme per terres occitanes, el rei de França, aliat amb el papa, va envair aquests territoris amb el pretext de lluitar contra els heretges. Davant l’agressió als seus vassalls, Pere I, rei de la Corona d’Aragó, els va defensar, però el 1213 va ser derrotat i morí en la batalla de Muret. La derrota catalana va significar la pèrdua d’Occitània. Al nord dels Pirineus els catalans només van mantenir el domini sobre els territoris del Rosselló i la Cerdanya.

L’expansió de la Corona d’Aragó

El fill de Pere I, Jaume I, va començar l’expansió de la Corona d’Aragó cap als regnes musulmans del sud de Catalunya i Aragó i els territoris situats a la Mediterrània.

La conquesta de Mallorca

Els mercaders de Barcelona, la noblesa i l’Església catalanes van pagar la conquesta de Mallorca, que es va fer l’any 1229. Eivissa i Formentera van ser ocupades l’any 1235 i Menorca, el 1287. Els musulmans mallorquins van ser expulsats de l’illa, i les seves propietats van ser repartides entre el rei, la noblesa i l’Església catalanes. L’illa va ser repoblada amb catalans procedents de zones costaneres de la Catalunya Vella. Amb la conquesta de les illes Balears, la Corona d’Aragó va poder iniciar l’expansió Mediterrània enllà.

La conquesta de València

La conquesta de València va ser una iniciativa de la noblesa aragonesa, que volia ampliar els seus dominis feudals, si bé també hi van participar catalans. La conquesta la va iniciar Jaume I l’any 1232 i no va finalitzar fins al 1245. El País Valencià es va incorporar a la Corona d’Aragó com un nou regne i disposà de les seves pròpies lleis i institucions.

Gràcies a pactes o capitulacions dels musulmans amb els conqueridors, aquells es van poder quedar a les seves terres després de la conquesta cristiana. Els musulmans van continuar sent majoritaris al regne de València. Així, l’any 1272 hi vivien uns 200.000 musulmans i només uns 30.000 cristians. La repoblació cristiana del territori va ser lenta i no va començar a ser important fins a finals del segle XIII. El litoral va ser repoblat amb catalans i l’interior, amb aragonesos.

Sicília, Sardenya i la Companyia Catalana d'Orient

Per tal d’assegurar-se el control del comerç per la Mediterrània, els successors de Jaume I van conquerir les illes de Sicília i Sardenya.

La conquesta de Sicília

L’illa de Sicília interessava molt als catalans per dues raons:

• Perquè era un gran centre de producció de cereals.
• Perquè els permetia controlar les rutes que unien la Mediterrània occidental amb l’oriental.

El control de l’illa va portar a una guerra entre la Corona d’Aragó i França, que amb l’ajuda del papa envaí el territori català. La guerra va finalitzar amb la victòria catalanoaragonesa (1285) i amb l’autorització papal perquè la Corona d’Aragó ocupés Sardenya i Còrsega.

La conquesta de Sardenya

L’illa de Sardenya resultava atractiva per al comerç dels mercaders catalans. Va ser conquerida l’any 1323, durant el regnat de Jaume II. La invasió catalanoaragonesa va topar amb la resistència dels sards, sobretot dels habitants de la ciutat de l’Alguer, que van ser expulsats de la ciutat, que fou repoblada amb catalans. És per això que a l’Alguer es parla, encara avui, un dialecte del català.

Els almogàvers i la Companyia d’Orient

A començament del segle XIV es van conquerir dos territoris situats a l’actual Grècia: els ducats d’Atenes (1311) i de Neopàtria (1319). La conquesta va ser una iniciativa privada dels almogàvers, guerrers que havien participat en campanyes militars pagats pels reis catalans. Alguns cabdills almogàvers, com Roger de Flor, van ser els organitzadors de la Companyia Catalana d’Orient, nom que va rebre l’expedició que va conquerir els dos ducats. Amb la conquesta dels territoris del Mediterrani, Barcelona esdevingué el centre d’un gran imperi comercial.

Les institucions de govern de la Catalunya medieval

Des del segle XIII es van forjar dues institucions de govern: les Corts (precedent del Parlament) i la Diputació del General o Generalitat.

Les Corts

L’origen de les Corts són les petites assemblees formades per nobles, bisbes, abats i jutges que els comtes catalans van crear al segle X. Aquestes assemblees rebien el nom de cúria reial o cort i la seva funció era assessorar-los. Durant el segle XIII, aquestes assemblees es van conèixer amb el nom de Cort general o, simplement, Corts. Les Corts eren assemblees de caràcter legislatiu. Eren convocades pel rei i integrades per tres braços, que representaven els tres estaments. Les lleis elaborades les havia de complir tothom, fins i tot el rei. Aquest equilibri entre els representants dels estaments i el rei es coneix amb el nom de pactisme.

El regne d’Aragó i el regne de València tenien Corts pròpies. Només excepcionalment es convocaven unes úniques Corts per a tota la Corona d’Aragó.

La Diputació del General

Des del 1289 les Corts van delegar les seves funcions a una comissió de sis persones que s’encarregava de cobrar els impostos que s’havien pactat a les Corts; era la Diputació del General. Més tard, s’anomenà Generalitat. Des del 1362, la Generalitat passà a ser una institució permanent, que fins i tot va arribar a tenir un palau a Barcelona. La Generalitat representava els tres estaments i estava presidida per un membre de l’estament eclesiàstic. Amb el temps, la Generalitat va tendir a ampliar les seves funcions. A la pràctica, va ser un veritable contrapoder del rei i una institució des d’on es defensava permanentment el pactisme.