Evolució de l'Arquitectura: Orígens, Conceptes i Influències

Etimologia de la paraula arquitecte

La paraula arquitectura no existia. Els primers indicis apareixen a l’edat mitjana fent referència a l’activitat dels arquitectes. De totes maneres, una paraula que avui és d’ús quotidià, fins a l’Edat Moderna era una paraula d’ús culte. A més, la paraula arquitectura no té etimologia; en els diccionaris no apareix cap definició i indica que es miri la paraula arquitecte per conèixer el significat d’arquitectura.

La paraula arquitecte té més antiguitat; ja a l’antic Egipte o la Grècia clàssica, l’arquitecte ja existia com a figura dins de la societat, i exercia un paper amb certes semblances a l’actual.

La paraula arquitecte prové del llatí ARCHITECTUS; a la vegada, aquesta prové del grec clàssic ?????????? (ARJITEKTON). Aquesta paraula està composta per dos verbs:

• ARJEIN: significa “ser el primer”
• TEKTEIN: significa “engendrar” (una criatura)

Gràcies al significat d’aquests dos verbs es pot deduir com era la figura de l’arquitecte a l’antiga Grècia.

Pel que fa a ARJEIN, l’arquitecte era el primer, el líder, el que dirigia el grup de persones que treballaven en la construcció d’algun edifici. Era la persona que d’entre el grup, destacava per tenir més perícia i habilitat per resoldre els problemes que apareixien durant la construcció, així com per tenir coneixements suficients com per saber com s’havia de construir. Per aquests dos motius, l’arquitecte era el que dirigia l’obra, i per tant el “primer” de tots.

Referent a TEKTEIN, en aquella època, els coneixements que tenia l’arquitecte no li havien sigut transmesos en una acadèmia. Els arquitectes eren força autodidactes, i tant les tècniques com els dissenys que utilitzaven en les seves edificacions havien estat inventades per ell moltes vegades; sortien d’ell mateix. Això provocava que moltes vegades la gent veiés els coneixements de l’arquitecte com una cosa intransmissible i obscura, uns coneixements que la gent no sabia d’on venien. En conseqüència, la gent va acabar relacionant els coneixements de l’arquitecte amb l’acció d’engendrar un fill: els dos conceptes són meravellosos, com miracles, no se sap ben bé des d'on provenen.

En conclusió, l’arquitecte era una figura que a l’antiga Grècia, era responsable de dirigir l’obra, a partir d’uns coneixements pràcticament innats, o si més no, desenvolupats i ideats per ell.

Avançant en el temps, la primera escola d’arquitectura apareix a França durant el segle XVIII: l’École des Beaux Arts. El fet que aparegui una escola d’arquitectura trenca amb la figura de l’arquitecte clàssic, per originar una nova figura d’arquitecte on els coneixements que té li han estat transmesos.

Quan Napoleó va assolir el poder i va començar a estendre el seu imperi, la necessitat de tenir ponts i infraestructures el va fer crear l’École des Ponts et Chaussés (Escola de Ponts i Camins). Napoleó va acabar suprimint l’École des Beaux Arts perquè en aquesta només es treballava amb pedra, i les infraestructures que necessitava el seu imperi es començaven a fer amb ferro, material que sabien treballar els de Ponts i Camins.

Al final però, Napoleó es va veure necessitat de restituir l’École des Beaux Arts perquè aquests tenien els coneixements en edificació en pedra, necessària per a l’ampliació de les ciutats.

En conclusió al tema d’avui, veiem a partir de l’etimologia d’una paraula, arribem a l’arrel d’aquesta mateixa. Avui en dia, l’ofici d’arquitecte ha canviat força, però l’essència acaba essent la mateixa. Això vol dir, que encara avui, la figura clàssica de l’arquitecte pot aparèixer en qualsevol moment. És cert que la llei de lliure mercat juga un paper molt important en el món de l’arquitectura actual, on l’arquitecte s’acaba regint en molts casos per raons econòmiques durant la construcció, però es podria arribar al cas que aparegués un arquitecte que fos invulnerable a aquesta llei i que en conseqüència, pogués aplicar uns coneixements no adquirits en una escola a les seves obres.

Aproximació a les formes de l'antiguitat

Imhotep

Imhotep viu i treballa a la cort del faraó Zoser, i és considerat que forma part de l’elit de la cort. Concretament, Imhotep va arribar a ser el segon personatge després del faraó en ordre d’importància.

Imhotep va assolir aquest reconeixement gràcies al següent passatge que s’explica en diferents fonts històriques: el faraó Zoser va encarregar a Imhotep un monument funerari per quan arribés la seva mort.

Fins en aquell moment, les tombes havien estat túmuls d’argila anomenats Mastabes.

Aplicant el seu enginy, Imhotep va plantejar un monument funerari diferent als que s’havien fet fins aleshores, més resistent i segur (l’argila de les Mastabes s’acabava desfent, i el final acabava desapareixent el túmul sencer, amb tot el que hi havia a dins).

El disseny d’Imhotep va consistir en apilar vàries mastabes fetes de pedra, que eren més resistents, tot constituint un gran volum piramidal. La raó a la forma piramidal és per pura lògica constructiva. A més, Imhotep va dissenyar una base que servia per aguantar tota la piràmide de Mastabes, ja que les terres del Nil, les terres on es va edificar el monument funerari, resulten ser força inestables i insegures, ja que són molt fangoses.

Aquest fet va suposar l’invent de les piràmides i l’invent dels fonaments. Per tant, es pot dir que Imhotep és l’inventor de totes dues coses.

Amb la construcció del monument funerari, el faraó Zoser queda molt satisfet, i en conseqüència, el grau de protecció que rep Imhotep per part del faraó augmenta potencialment. I és en aquesta situació on es comença a entreveure la dinàmica de l’arquitecte antic: protecció (que rep) a canvi de prodigis (que inventa).

També diuen les fonts històriques, que Imhotep va arribar a crear tantes meravelles, que se li van arribar a atribuir certs poders curatius.

Però el reconeixement d’Imhotep per part del faraó i la societat en general no acabava aquí: quan a l’Antic Egipte tenien un problema tècnic o estètic durant una construcció, un sacerdot invocava els Déu de la Bellesa o el Déu de la Tècnica per tal que aquests els ajudessin a resoldre els problemes mencionats. Doncs bé, el sacerdot que havia d’invocar els Déus, era ni més ni menys que Imhotep.

En conclusió, Imhotep és reconegut a l’Antic Egipte per ser arquitecte, per ser metge, i per ser sacerdot, és a dir, per tenir coneixements d’estètica, de medicina i de religió.

Dèdal

Segons la mitologia grega, Dèdal és considerat el primer arquitecte.

De fet el nom de Dèdal significa artífex (l’arquitecte tenia perícia alhora de fer artefactes) i hàbil (l’arquitecte era el més hàbil resolent problemes).

El mite explica que un toro es va enamorar d’una dona anomenada Pasífae. El problema requeia que aquests no es podien acoblar. Dèdal, va ser capaç de resoldre aquest problema creant un artefacte que permetia l’acoblament de la parella. I d’aquesta unió en va sortir el Minotaure, criatura mitològica molt reconeguda.

Amb aquest mite, la mitologia ja indica el grau d’habilitat que tenia Dèdal, estereotip de l’arquitecte a l’antiga Grècia.

Però els mites que giren entorn de Dèdal no acaben aquí.

Durant un període de decadència i problemes a l’Antiga Grècia, Dèdal va caure en desgràcia i es va veure obligat a fugir del imperi, juntament amb el seu fill, Ícar. Per a la fugida, Dèdal inventà unes ales de cera que el permeteren escapar cap a Sicília. Malauradament, el seu fill, Ícar, no va ser capaç de fer anar les ales, i va acabar caient a l’illa anomenada Icària. Finalment, quan Dèdal arriba a Sicília, torna a la dinàmica de crear meravelles a canvi de la protecció, aquesta vegada procedent del rei de Sicília.

Amb aquest passatge, es torna a demostrar l’habilitat de Dèdal, no només d’inventar unes ales per escapar-se, sinó de saber-les usar.

Vitruvi

Vitruvi és un personatge del segle V dC. Se’l reconeix per ser l’autor del primer teòric d’arquitectura, un manuscrit anomenat De architectura (en castellà, Los diez libros de la arquitectura).

Aquesta obra suposa un canvi molt important en la figura de l’arquitecte; Vitruvi humanitza aquesta figura i no la fa tant prodigiosa com ho havia estat anteriorment. A partir d’aquell moment, l’arquitecte continua essent una figura molt especial, però els coneixements que té ja no són intransmissibles i desclassificats.

En el primer capítol, Vitruvi exposa les onze ciències que considera vitals per al coneixement adequat de l’arquitectura. Per tant, segons Vitruvi, la bona arquitectura es composava de les següents 11 ciències: la Gramàtica, el Dibuix, la Geometria, l’Òptica, l’Aritmètica, la Història, la Filosofia, la Música, la Medicina, la Jurisprudència i l’Astrologia.

Tot seguit, s’exposen resumidament els arguments de Vitruvi per considerar les ciència mencionades anteriorment importants per a l’arquitecte:

• Gramàtica: l’arquitecte havia de llegir molt. Li serveix per exercitar la memòria, capacitat de gran ajuda en l’arquitectura.
• Dibuix: serveix per expressar les idees de l’arquitecte a tercers.
• Geometria: Vitruvi es refereix a saber usar el regle i el compàs.
• Òptica: l’arquitecte havia de conèixer com incideixen els raigs de la llum solar en els edificis, per tal de tenir control d’aquests en les seves creacions.
• Aritmètica: serveix per calcular adequadament els costos de construcció de l’edifici.
• Història: l’arquitecte havia de saber història perquè les seves obres han de ser decorades amb motius i fets històrics del passat.
• Filosofia: l’arquitecte havia de llegir filosofia per qüestions morals; ha de ser bondadós i honest, i tenir amplitud de mires, qualitats que s’aconsegueixen amb la lectura de filosofia.
• Música: l’arquitecte havia de conèixer la música perquè les lleis de la proporció resideixen en ella.
• Medicina: l’elecció de l’emplaçament de l’edifici és molt important. L’arquitecte havia de saber distingir els llocs salubres dels insalubres.
• Jurisprudència: l’arquitecte havia de conèixer el context legal de la pràctica de l’arquitectura.
• Astrologia: l’arquitecte havia de saber la posició dels 7 astres coneguts a l’antiga Grècia, i a partir d’aquestes dades, conèixer la col·locació dels temples.

En el segon capítol, Vitruvi s’atreveix a fixar quatre punts per fer bona arquitectura:

• Ordre: bona relació entre dimensions i ús.
• Proporció: bona relació entre les dimensions de l’espai: alçada, amplada i profunditat.
• Distribució: bona relació entre cada una de les estances i la totalitat de l’edifici.
• Disposició: bona relació entre l’edifici i l’entorn.

Arquitectura i antropologia

Al llarg de la història, l'arquitectura ha estat molt lligada a la manera de ser de l'home.

L'estudi antropològic de les tribus primitives permet analitzar l'arquitectura en si, de la mateixa manera que permet entendre i conèixer l'essència de l'home. En aquesta lliçó s'expliquen alguns principis que regeixen la manera de ser de les tribus primitives. Tots aquests conceptes són reunits en l'obra de Lucien Levy-Bruhl.

Principi de solidaritat

Totes les tribus primitives es basen en aquest principi (des d'un punt de vista antropològic).

Aquest principi afirma que els individus que componen aquestes tribus són incapaços de distingir diferències entre ells i l'entorn que els envolta; tenen la creença que ells estan formats pel mateix que la resta de les coses. Per tant, els salvatges no tenen desenvolupada una identitat pròpia, tenen una visió ontològica molt unitària, ja que es creuen pertànyer a la mateixa substància que la que composa la resta de les coses (animals, plantes, rius, muntanyes...).

Aquesta unitat ve resumida per la paraula Imunu, paraula que designa la substància que composa totes les coses.

Quan els antropòlegs preguntaven als primitius què eren, ells responien que eren Imunu, i que Imunu era ells, era les plantes, era els rius. Dit d'una altra manera, segons els primitius tot tenia una vida, a l'igual que ells en tenien.

Clans totèmics

La unitat bàsica familiar en les tribus primitives és el clan totèmic. Els primitius no tenen com a unitat bàsica la família.

Per entendre el significat de clan totèmic, ens hem de fixar amb les mitologies de les respectives tribus primitives. Totes elles tenen un conjunt de mites que formen una mitologia, que és l'encarregada d'explicar els seus orígens, els orígens de la tribu. La majoria d'aquestes mitologies tenen com a protagonistes homes i animals.

Precisament, els clans totèmics s'organitzen a partir d'aquestes mitologies.

Un clan totèmic és un grup d'individus que tenen en comú un avantpassat llegendari, un avantpassat que apareix en la seva mitologia. Els clans acostumen a ser molt tancats i s'hi entra en el moment de néixer. Per tant, els enllaços familiars no existeixen en el món primitiu, la relació mare - fill per exemple, no és entesa com l'entenem nosaltres, el món actual.

Per exemple, el clan totèmic de la pantera reuneix a tots els que són considerats descendents de la pantera.

La majoria de clans totèmics tenen un objecte que els representa, el tòtem. Aquest objecte no té una morfologia específica, tot i que sempre té algunes representacions del seu avantpassat. És a dir, que en el cas del clan de la pantera, el seu tòtem tindria motius on apareixeria la pantera.

Principi d'Exogàmia

L'exogàmia estableix unes regles inviolables per la tribu en el qual es prohibeix tenir relacions sexuals entre dos membres del mateix clan totèmic.

Sigmund Freud va estudiar l'exogàmia, i va arribar a la conclusió que aquesta regla social i moral era semblant a l'incest en el nostre món.

Freud anomenà a aquest tipus d'aspectes que la moral prohibeix amb el nom de tabú.

Un tabú és una cosa intrínseca la naturalesa humana, que tothom respecte i ningú l'anomena.

Per tant, l'exogàmia és un tabú en el món primitiu.

Molta part de la feina dels antropòlegs es centra en buscar aquests tabús dintre d'una societat primitiva.

L'estètica, la medicina i la religió en el món primitiu

Havíem vist a les anteriors lliçons que alguns arquitectes de l'antiguitat havien estat considerats uns prodigis perquè es creia que tenien coneixements d'estètica, medicina i religió.

En el món primitiu, la persona que té habilitats estètiques tenen un paper rellevant dintre de la seva tribu. Aquesta persona no és un arquitecte. És en tot cas un artesà. Hi ha dos personatges més que són rellevants en una tribu: el bruixot, que té poders medicinals i és el que cura a les persones. Finalment, hi ha l'asceta, que té poders místics. Aquestes dues últimes figures són identificades en el món primitiu per portar una vestimenta diferent a la de la resta d'homes.

Tècnica i civilització

L'Era de la màquina

Al llarg del segle XX, la màquina es converteix en un objecte d'admiració pels arquitectes. La màquina revoluciona el món de l'arquitectura, ja que fa possible el que fins aquell moment era una utopia: aconseguir que tothom disposés d'un habitatge digne.

La màquina revoluciona el món completament; no només en arquitectura. Precisament, a causa de la gran repercussió en el món que té la màquina, l'arquitectura també s'adapta a la nova situació.

En definitiva, la màquina acaba presidint la cultura occidental, i en conseqüència, l'arquitectura s'adapta a aquest canvi, acceptant-la i celebrant-la.

Hi ha una dita cèlebre que defineix molt bé el somni de que tothom tingui un habitatge en condicions:

por las masas

para las masas

con las masas

Exemples que ens mostren fins a quin punt es van desenvolupar aquest ideals socialistes els trobem en alguns barris de Frankfurt o Amsterdam.

Després de la II Guerra Mundial, els Estats Units es converteixen en la potència mundial que veu la possibilitat d'enfortir-se a partir de la reconstrucció de l'Europa devastada per la guerra. Per aquest motiu, potencia la seva tecnologia, donant-la a conèixer al nostre continent. La tecnologia, les màquines arriben a les llars, arriben a la societat, que es va orientant cap a un societat de consum. Aquesta dèria pel maquinisme es conclou en què la vida de les persones del món occidental queda marcada per les màquines. Aquesta intromissió provoca una crisi existencial en la societat. Les persones tenen menys preocupacions que abans, ja que les màquines fan bona part de la feina. Això fa que més d'un s'acabi preguntant sobre el sentit de la seva existència. Aquest és un dels exemples de fins on arriba el poder de la màquina. Per aquest motiu, el segle XX és definit com l'Era de la màquina.

Mumford, l'autor del llibre Tècnica i Civilització (1934), ens demostra que aquest afany per construir màquines és anterior al segle XX. Segons ell, ja des del segle XII l'home mostrava interès per la creació de màquines. Ara bé, la diferència recau en els mitjans de propulsió: electricitat, benzina i vapor d'aigua substitueixen els mitjans de propulsió habituals. La massificació d'aquests mitjans mencionats, permet el predomini de la màquina durant el segle passat. A més a més, l'afany per fer màquines en el segle XX té unes raons totalment diferents a les dels segles XII. La forma de la màquina al segle XX prové d'unes condicions econòmiques i de producció en sèrie. És la base de la societat de consum.

Tornant als inicis de la màquina, Mumford situa la pre-màquina al segle XI. Segons ell, és la pistola per pólvora inventada per la cultura xinesa. Ell considera que és el primer intent de mecanitzar l'acció de disparar.

De totes maneres, Mumford considera que la primera màquina va ser feta per Gerbert d'Aurillac (segle XII). Aurillac va dissenyar un sistema mecànic per fer tocar les campanes a mode d'avís de l'inici de les oracions del convent benedictí on es trobava. Ara bé, la gràcia estava en com Aurillac mesurava el temps per fer sonar les campanes en el moment adequat sense haver-les d'accionar manualment. Doncs bé, Aurillac dissenya un sistema d'engranatges i pesos que per la força de la gravetat acaben accionant el toc de campanes. En definitiva, la màquina va ser dissenyada per tenir un control del temps.

La diferència entre l'artefacte que s'acaba d'exposar i la pistola de pólvora xinesa recau en una característica present en totes les màquines, que la pistola no té: l'automatisme.

L'essència de qualsevol màquina és el seu automatisme, la seva capacitat per funcionar per ella mateixa.

I tota la revolució perceptiva de l'automatisme prové d'aquest moviment per si sol. El canvi de percepció està en què les màquines permeten executar una acció pressionant un botó.

A més de l'automatisme les màquines acostumen a estar formades per unes parts estàtiques i unes parts mòbils. A més a més, en moltes màquines s'hi incorpora una o més peces que protegeixen la màquina i acaben amagant el mecanisme: la carrosseria.

Le Corbusier i la màquina de viure

La relació que té la màquina amb l'arquitectura és ben concreta. Estem parlant del plantejament de l'arquitectura de Le Corbusier, arquitecte que es planteja la casa com si fos una màquina. Estant als anys 10, Le Corbusier se n'adona que malgrat que la màquina predomina en el món, l'arquitectura no ha canviat; es continuen seguint les rígides lleis marcades per l'estètica clàssica. Le Corbusier creu que l'arquitectura ha de canviar i adaptar-se a les noves maneres de viure, i acaba donant una concepció de la casa com si es tractés d'una màquina (concepte que l'anomena machine à habiter).

En aquest programa la casa és entesa com una màquina formada per peces fixes, peces mòbils i peces que recobreixen el mecanisme. És a dir, que Le Corbusier analitza les característiques de la màquina, mencionades anteriorment, i acaba concebent una tipologia de vivenda, que pot ser analitzada com si fos una màquina. Per exemple, les finestres, els envans, són considerades peces mòbils; l'estructura de la casa és considerada la part fixa de la màquina, i les parets, les parts que recobreixen la màquina.

Queda clar doncs, que Le Corbusier fa un canvi radical en la manera de concebre l'arquitectura. Per aquest motiu, el seu programa acaba essent considerat com un dels més influents en el segle XX.

Le Corbusier

Charles Edouard Jeanneret, més conegut amb el nom de Le Corbusier va néixer l'any 1887 a La Chaux de Fonds, lloc on també va créixer i va estudiar. Le Corbusier estudià disseny i ornamentació.

L'any 1910 arriba a París, amb grans ambicions estètiques i personals. És en aquelles èpoques quan París viu una gran revolució pictòrica amb l'entrada de les noves avantguardes.

La primera de les noves avantguardes és l'impressionisme, que intenta captar la impressió que es té d'un lloc concret en un determinat moment. Els artistes d'aquest moviment són els primers en descriure la vida nocturna que es vivia a la ciutat, un aspecte que abans de la Industrialització era inexistent. En efecte, l'aparició de la vida nocturna forma part d'una transformació de la societat: les ciutats creixen exponencialment, apareixen màquines etc.

Quan Le Corbusier arriba a la ciutat, es troba amb un panorama artístic i especialment pictòric dominat pel Cubisme.

El pintor cubista és un pintor que elabora una idea teòrica del que veu, dels objectes que observa.

Picasso, possiblement el pintor cubista més reconegut, desenvolupa una teoria que es basa en la forma del cub.

El procediment consisteix en plasmar a la làmina totes les parts de l'objecte, encara que quedin amagades des del punt d'observació del pintor, en aquest cas, Picasso.

Com es deia, Le Corbusier arriba a París, arriba amb la il·lusió d'irrompre l'art pictòric, de carregar contra el cubisme amb l'argument que aquesta tècnica acabava donant com a resultats unes pintures molt fosques i molt poc clares i entenedores.

La teoria de Le Corbusier busca precisament la claredat visual. El Purisme. El Purisme es basa en un procediment consistent en fer una abstracció de l'objecte a representar a partir de tres formes elementals: el cercle, el triangle i el quadrat.

A més, s'ajuda de les ombres per acabar de definir els volums que configuren una obra que intenta representar el que es veu de la manera més entenedora possible.

A la pràctica, el Purisme acaba fracassant. No obstant, és una peça clau per entendre l'arquitectura que desenvoluparà posteriorment.

L'arquitectura de Le Corbusier parteix de la combinació d'aquestes figures bàsiques. Per tant, l'obra que desenvolupa Le Corbusier en el camp de l'arquitectura es resumeix formalment en les tres figures que proposava en el Purisme.

L'altra component que trobem a l'arquitectura de Le Corbusier és la passió per les màquines, la qual va ser tractada a la lliçó anterior.

Per tant, l'arquitectura de Le Corbusier es resumeix formalment amb el Purisme, mentre que el maquinisme explica la part conceptual de les seves obres.

Entre els anys 23 i 25, Jeanneret fa una proposta definitiva del que hauria de ser segons ell l'arquitectura de la seva època. Totes les seves idees i les seves propostes les agrupa en tres llibres:

• L'art decoratif d'aujourd'hui
• Urbanisme
• Vers une architecture

Amb aquests tres volums estableix les pautes teòriques que serviran per a la resta de l'arquitectura que es desenvoluparà fins a la primera meitat del segle passat. A més a més, cada llibre es correspon a una escala dimensional diferents (L'art decoratif d'aujourd'hui tracta l'escala petita, a nivell de mobiliari; Urbanisme tracta l'escala gran, a nivell de ciutat i Vers une architecture tracta l'escala mitjana, a nivell de vivenda o edifici).

Possiblement Vers une architecture sigui la seva obra més reconeguda. És allà on tracta el maquinisme en profunditat, mostrant-nos diverses imatges de vehicles, els quals les seves formes són aplicables als edifici. Dit d'una altra manera, Le Corbusier proposa aplicar la morfologia de les màquines a l'arquitectura, entenent que la vivenda és una machine à habiter.

Per aquest motiu, Le Corbusier projecta La Maison Dom-ino, per demostrar que la casa pot ser una màquina no només conceptualment, sinó també en el seu procés constructiu a partir d'una estructura feta de formigó (material innovador a l'època) i una estructura reticulada a base de pilars. De fet, aquesta nova manera d'edificar li permet obtenir una de les màximes del Purisme: la claredat espacial.

Tòquio

La ciutat de Tòquio contrasta urbanísticament amb Barcelona ja que la primera ha crescut sense cap planificació urbanística; la majoria de plans urbanístics per estructurar la ciutat mai es van arribar a dur a terme.

Context històric i polític

Antigament, Tòquio es deia Edo, i no era la capital de Japó, si no que era Kyoto.

A Kyoto residia l'emperador, figura purament simbòlica i que tenia poc poder. El poder realment residia en el màxim dirigent militar, que pertanyia al clan dels Tokugawa. Aquest clan residia a Edo, per tant, Edo era considerada la “capital militar” del imperi.

Més endavant es veurà quina importància té aquesta descripció del sistema polític de Japó.

Si seguim avançant al llarg de la història, no és fins al segle XVII que els europeus arriben a Japó, amb la voluntat de colonitzar el territori. A diferència d'altres territoris conquerits pels europeus, Japó s'oposa rotundament a la colonització, fet pel qual acaba rebutjant a tota la religió cristiana.

A partir d'aleshores, Japó no torna a tenir pràcticament cap contacte amb occident fins a mitjan de segle XIX, època en què els Estats Units arriben a l'illa i obliguen a l'imperi (al Tokugawa) a obrir-se a la resta del món per tal d'establir negocis.

Durant aquells tres segles, compresos entre l'arribada dels colons europeus i l'arribada dels Estats Units, el món havia anat avançant, i Japó s'havia quedat estancat en el seu sistema medieval.

Per tant, quan Japó es veu obligat a obrir-se a la resta del món, el país està totalment subdesenvolupat.

Aquestes diferències acabarien generant tractes desiguals entre la població autòctona i la població d'occident (els colons tenien més drets que la població nativa), motiu que acaba obrint un guerra civil, coneguda com la revolta dels Samurais (els samurais van aprofitar la debilitació del clan dels Tokugawa amb l'arribada dels Estats Units per tal d'acabar amb el seu règim). Amb el canvi de govern, es restaura la figura de l'emperador, que durant segles havia quedat en un segon pla degut al poder dels Tokugawa.

És en aquest precís moment quan Edo canvia de nom, i es converteix en Tòquio.

converteix en Tòquio.

La ciutat d'Edo

Tal i com s'ha dit, Edo era la ciutat on residia el govern militar, per tant, era una ciutat-castell: la ciutat estava rodejada per tres santuaris que indicaven que la ciutat era sagrada. El mig de la ciutat, situat en una elevació, hi havia la residència dels Tokugawa.

Un aspecte a destacar d'Edo és la seva relació amb el paisatge. La ciutat intenta integrar-se al paisatge, no l'intenta destruir. Aquesta voluntat de preservar l'entorn parteix d'una màxima de la fe sintoista, que considera que totes les coses tenen la seva pròpia ànima; per tant, destruir un territori significa està aniquilant les ànimes corresponents a tot allò que hi ha en aquell territori.

Una altre característica d'Edo és la seva regularitat en el traçat dels carrers en una part de la ciutat, traçat ortogonal per cert. De fet, a Edo no hi havia places; tota la vida pública es feia als carrers.

Aquests carrers tenien la particularitat d'estar dividits, de tenir límits. Dit d'una altre manera, el carrer (si es volia), es podia compartimentar per mitjà d'un sistema de comportes; elements que dotaven de molta seguretat a les cases, i que podien servir per fortificar-se en cas de possibles invasions.

A més a més, Edo també tenia els seus rius. Precisament a les ribes dels rius no s'edificava, i es deixava el terreny com a espai d'emmagatzematge.

Posteriorment, els espais d'emmagatzematge són edificats seguint el mateix propòsit. A més, s'hi instal·len noves botigues, contigües als magatzems edificats.

Un element molt important a la ciutat d'Edo era el pont que travessava el riu principal, ja que en una banda s'ajusticiava als que havien infringit la llei, mentre que a l'altre, s'anunciava a la població les notificacions del govern. D'alguna manera, el pont actuava de centre urbà on la població s'assabentava de l'actualitat.

L'illa de vivendes prototípica de la ciutat d'Edo és la següent (la part ataronjada correspon a agrupaments de vivendes):

Cada illa disposava d'un pou, una latrina i uns safareigs. Els carrers secundàris tenien dos metres d'amplada. Partint d'aquesta base, la vida que feia la població d'Edo era pràcticament al carrer 8es cuinava al carrer etc.).

El procés de transformació de la ciutat: de Edo a Tòquio

Aquesta transformació s'inscriu en el període Meiji, el període en què es produeix el destronament dels Tokugawa i s'instaura el poder de l'emperador.

A efectes pràctics, el període Meiji es podria dir que és el període de l'il3lustració a Europa.

Aprofitant la destrucció del a ciutat per part d'un incendi (provocat per un terratrèmol), s'intenta reconstruir Tòquio seguint el model de ciutat europea. D'alguna manera, el nou govern intenta fer de Tòquio una de les grans ciutats del món, intentant-la equiparar ambParís o Londres, amb l'objectiu d'atreure a les potències mundials i fer créixer econòmicament Japó tal i com ho feien la resta de països occidentals.

Amb la reconstrucció de Tòquio, la ciutat s'acaba convertint en una mescla (mal feta) de la vida tradicional japonesa) i la vida occidental: són prohibits els espectacles al carrer, els japonesos adopten les modes de vestir europees... I l'arquitectura s'acaba convertint en una barreja d'elements tradicionals japonesos, i recursos occidentals, com és el cas del maó vist etc.

Malgrat tot, l'intent de fer de Tòquio una ciutat europea va ser fallit, i actualment només es conserven alguns edificis de maó d'aquella època.

Amb l temps la ciutat continua canviant: apareix un sistema de torres que imiten a la torre Eiffel de Paris, les ribes dels rius són ocupades per edificis representatius... la ciutat jan o mira al paisatge; mira a sí mateixa.

Passant els anys, es comencen a edificar els primers blocs de pisos, la societat s'enriqueix per les guerres dels anys 30, la ciutat pateix els bombardeigs de la II GM... Fins a l'actualitat. Avui en dia Tòquio és una de les ciutats més grans del món, un centre financer importantíssim, amb carrers i avingudes que són idèntiques a les ciutats occidentals.

Malgrat tot, la vida de carrer en zones més residencials es continua conservant. Alguns dels carrers estrets de la ciutat d'Edo que han sobreviscut als terratrèmols i als bombardeigs, avui en dia són carrers peatonals, on hi ha vida, on la gent es mou, carrers que conviuen amb grans avingudes comercials.