Europa al Segle XVIII: Antic Règim i Il·lustració

Europa al Segle XVIII

La societat europea a l'Antic Règim es basava en una economia agrària senyorial, l'absolutisme monàrquic i la societat estamental.

Agricultura

L'agricultura era l'activitat més important, però era una agricultura de subsistència. El conreu es basava en la rotació triennal amb guaret. Els rendiments eren baixos, i per tant, l'autoconsum i els intercanvis als mercats eren escassos. Hi havia crisis de subsistència, males collites, escassetat d'aliments i pujades dels preus, que provocaven revoltes populars. La terra estava en mans de la noblesa i el clergat, i els pagesos estaven sotmesos al règim senyorial, treballant les terres del senyor a canvi del pagament d'uns impostos.

Monarquia Absoluta

La monarquia era de caràcter diví. El rei concentrava tot el poder i no retia comptes a ningú. Els governats eren súbdits sense cap tipus de dret. El rei era auxiliat pel Consell d'Estat, i per a alguns afers consultava el Parlament.

Pensament Il·lustrat

La Il·lustració va ser un moviment de caràcter intel·lectual desenvolupat a l'Europa del segle XVIII que va qüestionar els principis de l'Antic Règim. Els seus precedents van ser John Locke, que va criticar l'absolutisme i va plantejar per primera vegada la divisió de poders, i Newton, amb el naixement del mètode científic basat en l'observació i la comprovació.

La Il·lustració defensava la raó (intel·ligència humana) com a únic mitjà per entendre el món. Els il·lustrats creien que la humanitat, conduïda per la seva intel·ligència, podia assolir el coneixement, que per a ells era la base de la felicitat. Per això eren partidaris de l'educació i el progrés. Defensaven la tolerància i criticaven la intolerància religiosa, considerant que totes les religions eren iguals.

Pensament Polític

La Il·lustració es va oposar a l'absolutisme i va configurar el liberalisme. Montesquieu va defensar la divisió de poders, posant un èmfasi especial en la independència del poder judicial. Rousseau va definir el contracte social com el resultat d'un pacte entre els ciutadans i va plantejar el principi de la sobirania nacional, segons el qual el poder emana del conjunt dels ciutadans mitjançant el vot.

Napoleó: de Cònsol a Emperador

El 1799, Napoleó va ser nomenat cònsol i el seu govern va consolidar els principis de la revolució burgesa, evitant el retorn a l'absolutisme i allunyant del poder els sectors més radicals. Va permetre el retorn dels exiliats i va signar un concordat amb l'Església per restablir la pau religiosa. Va crear els prefectes, que feien complir les ordres del govern a les províncies. Es va promulgar un Codi Civil que unificava totes les lleis anteriors, i es van reformar la hisenda i el sistema d'ensenyament.

El 1804, Napoleó es va autoproclamar emperador. Les tropes de Napoleó van conquerir gran part d'Europa, i el 1811 l'Imperi Napoleònic estava en el seu apogeu. S'estenia des d'Alemanya fins a Espanya, i, tot i que no incloïa la Gran Bretanya, dominava bona part de la resta d'Europa. A tots els països annexats o sota influència francesa es van imposar les idees revolucionàries: la supressió dels drets senyorials, dels delmes i dels privilegis nobiliaris, i la consagració de la llibertat i de la igualtat legal.

Caiguda de Napoleó

Els exèrcits napoleònics van actuar com a conqueridors, i això va desencadenar sentiments nacionals contra la França invasora als territoris ocupats. Els ideals liberals van fer que els patriotes de tots els països s'oposessin a la presència francesa.

Els espanyols es van aixecar el 1808 contra la invasió i el rei Josep Bonaparte, i aquesta va ser la primera derrota important de Napoleó. El 1814, vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va abdicar. Va tornar el 1815, però va ser derrotat definitivament a Waterloo i desterrat a l'illa de Santa Helena.

Fallida de l'Absolutisme

A finals del segle XVII, a Holanda i a Anglaterra hi va haver una sèrie de transformacions polítiques que van començar a limitar el poder de la monarquia absoluta. Al mateix temps, les idees il·lustrades van donar lloc, a molts països, a experiències reformistes conegudes com a despotisme il·lustrat.

Les Revolucions Angleses

A Anglaterra, el poder reial estava limitat per les dues cambres del Parlament: la dels nobles i els clergues (Lords) i la dels burgesos representants de les ciutats (Comuns). Els monarques necessitaven l'autorització del Parlament per declarar la guerra o per recaptar impostos. Al segle XVII, la dinastia Stuart va voler governar sense el control del Parlament i va detenir o ajusticiar els qui s'hi van oposar. Això va provocar una guerra civil entre els defensors del Parlament i els de la monarquia absoluta. El 1649, el rei Carles I va ser ajusticiat i es va proclamar la república.

Oliver Cromwell, el principal impulsor del canvi polític, va acabar transformant la república en una dictadura militar. El 1660, després de la seva mort, el Parlament va restablir la monarquia.

Carles II, el nou rei d'Anglaterra, va acceptar el control del Parlament, que el 1679 va votar a favor de l'Habeas Corpus, un text que garantia les llibertats individuals i impedia al rei qualsevol detenció arbitrària.

El 1689, una segona revolució va destronar els Stuart. El Parlament va oferir la corona a Guillem d'Orange, que va jurar la Declaració de Drets (Bill of Rights), que limitava els poders del monarca i sotmetia algunes de les seves decisions al Parlament. Anglaterra va ser el primer país que va tenir una monarquia de poder limitat.

Creixement Econòmic i Reformisme Il·lustrat

Al segle XVIII, Catalunya va experimentar un augment econòmic i demogràfic considerable, doblant la seva població fins a arribar al milió de persones. Mentre que a la resta d'Espanya predominava una agricultura de rendiments baixos, Catalunya va iniciar una important recuperació econòmica per diverses raons:

• Havent estat marginada durant l'època dels Àustria, la crisi del segle XVII no la va afectar tant.
• Les mesures establertes pels Borbons com a càstig (com la reforma del cadastre o única contribució) van acabar beneficiant Catalunya, ja que era un impost més equitatiu per a la població.
• La causa essencial va ser la vitalitat dels diversos grups socials del Principat. Durant el segle XVIII hi va haver millores en l'agricultura, com la modernització de les explotacions agràries, la introducció de nous conreus i l'especialització vitivinícola, que van permetre augmentar la producció i destinar els excedents al mercat. Aquestes millores van ser estimulades per l'existència dels censos emfitèutics, un contracte agrari estable i a llarg termini que permetia al pagès quedar-se amb una bona part dels rendiments agraris.

L'expansió agrícola va contribuir al creixement de les manufactures cotoneres, conegudes com a indianes, i, finalment, amb la liberalització del comerç, Catalunya va poder comerciar directament amb els ports americans.

Restauració, Liberalisme i Nacionalisme

Els estats vencedors de Napoleó es van reunir el 1814 i el 1815 al Congrés de Viena amb l'objectiu de restaurar l'absolutisme monàrquic. França va tornar a les seves fronteres de 1792, i les quatre grans potències europees (Rússia, el Regne Unit, Prússia i Àustria) es van repartir els territoris conquerits per Napoleó. El Congrés de Viena va donar pas a la Santa Aliança, un tractat d'ajuda mútua entre els monarques europeus davant de qualsevol amenaça de revolució liberal. No obstant això, gràcies a les llavors de la Revolució Francesa, a molts països, a partir del 1815, el liberalisme i el nacionalisme es van convertir en dues forces d'oposició a la Restauració.

Liberalisme

El liberalisme és un sistema polític que fonamenta la societat en l'individu. L'individu lliure és un ciutadà, i el conjunt de ciutadans constitueix la nació, que té la sobirania. Defensa la necessitat d'una constitució que asseguri la divisió de poders i els drets dels ciutadans. El dret de propietat és una llibertat fonamental, i l'economia es basa en el mercat, per la qual cosa l'Estat no hi ha d'intervenir.

Nacionalisme

El nacionalisme defensa que la nació és un conjunt d'individus que tenen una sèrie de lligams culturals propis (religió, llengua, tradicions, passat...) i que volen viure en comunitat.