Ètica Occidental: De Homer a l'Hedonisme

Poemes Homèrics: Virtut i Comunitat

L'ètica occidental neix a Grècia amb els poemes homèrics (s. VIII-VII aC). No constitueixen una forma de pensar filosòfica, sinó literària. Presenten un món moral sobre el qual reflexionarà la filosofia:

• Bé: Fer quelcom que serveix a la comunitat.
• Virtut: Capacitat de sobresortir.
• L'home bo intenta sobresortir prestant els millors serveis a la comunitat.

Actitud Socràtica

Sòcrates és considerat el creador de l'ètica occidental. Els filòsofs es van ocupar d'investigar el principi de l'univers, però Sòcrates va centrar el seu interès en la realització de l'home en la societat.

Possibilitats per a reflexionar:

• L'actitud de buscar la veritat sense descans.
• Buscar la veritat s'oposa al dogmatisme.
• Per descobrir la veritat és necessària la reflexió i el diàleg.
• Mètode maièutica: art de donar llum a la veritat.
• Els conceptes morals valen per a tots els homes.
• Per ser feliç és necessària saviesa, virtut i felicitat.
• Intel·lectualisme moral.

Tres models de felicitat

Aristòtil diu: "Tots volem ser feliços". Ser feliç és autorealitzar-se, assolir les metes pròpies (eudemonisme).

• Feliç = autosuficient, valer-se per si mateix i no dependre de ningú.
• Ser feliç = experimentar plaer, aconseguir evitar el dolor (hedonisme).

Aristòtil: "Ser feliç és ser home". Epicur (què és el que mou els homes a obrar?): El plaer és el que els mou. Els hedonistes creuen que la felicitat és el plaer i els eudemonistes que consisteix en l'autorealització, que proporciona plaer.

Felicitat com a autorealització: Eudemonisme

La felicitat és la fi últim natural. Aristòtil: totes les activitats es realitzen per una fi. La fi últim és la felicitat. La felicitat serà:

• Un bé perfecte (es busca per si mateix).
• Un bé suficient per si mateix (qui el posseeix ja no desitja una altra cosa).
• El bé s'aconsegueix amb l'exercici de l'activitat més pròpia de l'ésser humà (virtut excel·lent).
• El bé s'aconsegueix amb una activitat contínua.

Vida teòrica i saviesa pràctica

Les accions que tenen la fi en si mateixes són més perfectes que les quals són diferents, els efectes són més importants que les accions. Exemple: passejar amb els amics, acció es realitza per si mateixa, mentre que anar a un lloc determinat es fa per arribar-hi. Es troben en l'exercici de l'activitat teòrica. Aristòtil conclou que la felicitat consisteix en l'exercici d'aquesta activitat.

Qui visqui segons el seu intel·lecte pràctic dominant les seves passions per arribar a la felicitat, l'ajudaran dues virtuts:

• Virtut dianoètica (prudència que constitueix la saviesa pràctica, ens ajuda a deliberar bé, proposant-nos el que ens convé en el conjunt de la nostra vida).
• Virtuts ètiques: per prendre decisions individuals i per viure en societat, l'ètica exigeix la política.

La felicitat com a autosuficiència: els cínics

Significa 'caní'. L'adjectiu que la gent aplicava a un grup de filòsofs que formaven un corrent que es distingia per una actitud: considerar que la felicitat consisteix en la llibertat radical de l'individu davant totes les normes i les institucions socials. L'home, segons els cínics, és savi aquell que viu segons la naturalesa.

Estoics

Hom distingeix tres períodes dins l'estoïcisme: l'estoïcisme primitiu (s. III aC), l'estoïcisme mitjà (s. II-I aC) i l'estoïcisme nou (s. I dC). Els estoics divideixen la filosofia en lògica, física i ètica. L'ideal de l'estoic és l'exercici de la virtut, que hom aconsegueix mitjançant l'acceptació del destí i la lluita contra les passions.

La felicitat com a plaer: Hedonisme

Doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer. Segons l'hedonisme, els preceptes ètics són únicament regles empíriques mitjançant les quals l'home es defensa dels sentiments de disgust i resta obert plenament a les alegries de la vida.

Epicureisme

Doctrina filosòfica d'Epicur de Samos. Segueix l'escola cirenaica i centra el fi humà suprem en el plaer que hom pot aconseguir a través de l'autarquia i l'ataràxia. L'home savi ha de conrear tot allò que contribueix a augmentar la felicitat i suprimir tot el que s'hi oposa: essencialment, la por dels déus i de la mort. El sistema epicuri comprèn la canònica, la física i l'ètica. L'epicureisme ressorgí al s. XVII amb Gassendi i, posteriorment, amb el materialisme modern.

Doctrina filosòfica que fonamenta el sistema moral en el principi de la utilitat. Convé restringir l'aplicació del terme al corrent aparegut a Anglaterra a la darreria del s. XVIII i desenvolupat al s. XIX, amb representants com J. Bentham, J. Mill, J. Stuart Mill i H. Spencer. Bentham fonamentà la seva moral en una aritmètica dels plaers: l'objecte de tota moral és la felicitat, entesa com a augment de plaer i disminució de dolor. Stuart Mill, en el seu llibre Utilitarism (1861), distingí qualitativament els plaers. H. Spencer assenyalà que la mateixa llei de l'evolució resulta una harmonia progressiva que serà finalment complerta, la plenitud de la qual serà assolida com a summa de la felicitat de cadascun i de la de tots.