Ètica i Moral: Guia Completa dels Conceptes Clau

La Moral: Definició i Característiques

La moral fa referència a com l'ésser humà es fa a si mateix. Com a ésser responsable d'ell mateix i del que fa, és un ésser moral.

De l'Acció Lliure a l'Acció Moral

El caràcter lliure i obert de l'acció fa que l'ésser humà sigui responsable dels seus actes. Aquest caràcter lliure és la base del caràcter moral. Quan el subjecte actua d'acord amb les normes, actua correctament (és moral); quan decideix lliurement actuar incorrectament, és immoral. Però, en qualsevol cas, no pot deixar d'actuar en el marc d'aquest codi normatiu (acatant-lo o violant-lo), el que no pot ser és amoral. Per això, diem que l'ésser humà és un ésser moral.

Definició de Moral

Moral (moralis en llatí) deriva de mos, que significa "costum". És el codi de normes que regulen l'acció individual i col·lectiva que es considera correcta. Aranguren i Zubiri distingeixen entre moral com a contingut i moral com a estructura:

• Moral com a contingut: Contingut concret d'una moral, és a dir, normes i principis que regulen el comportament correcte.
• Moral com a estructura: La moral és un tret constitutiu de la naturalesa humana. La naturalesa de l'ésser humà el converteix en l'únic ésser moral que existeix i el determina inevitablement.

Acció, Hàbit i Caràcter

Els hàbits són certes tendències a actuar d'una manera determinada davant de situacions similars. El conjunt d'hàbits constitueix el caràcter. El nostre caràcter es forma per la repetició d'accions similars. El caràcter no es pot considerar una cosa que ens vingui definitivament donada, sinó que el construïm lentament però de forma constant al llarg de la vida. També pot ocórrer que una sola acció emblemàtica i decisiva provoqui un brusc canvi de caràcter (conversió). Un cop que el caràcter està format, influeix i condiciona fortament les nostres accions concretes. Com més assimilat està el caràcter, més difícil és fer accions de signe contrari a les que estem acostumats. Es pot dir que el caràcter és la base de la nostra naturalesa moral.

Les Normes Morals

Una norma és una regla que estableix com hem d'actuar per a adequar-nos al que pensem que és preferible en una situació determinada. La característica definitòria de qualsevol tipus de norma és l'obligatorietat. Aquest caràcter s'ha d'interpretar com que la norma ha de ser entesa com una ordre que ens obliga a fer el que postula. L'obligatorietat de la norma moral pressuposa la llibertat d'elecció de l'ésser humà. Podem afirmar que les normes morals posseeixen un doble caràcter: de llibertat i d'obligatorietat.

Les normes morals tenen dues dimensions:

• Dimensió social: Les comunitats posseeixen un codi de normes que regulen la forma en què els membres han d'actuar i relacionar-se. Aquestes normes poden ser explícites o implícites.
• Dimensió personal: Cal que el subjecte reconegui la norma com a seva i no com a imposada socialment.

Els Valors

Les normes morals són el que són perquè apel·len a uns valors. Característiques dels valors:

• Tenen polaritat: A qualsevol valor li correspon un valor negatiu o disvalor.
• Tenen caràcter ideal: Els valors assenyalen els nostres ideals, pertanyen a l'àmbit del que hauria de ser i no pas al que de fet és.

Diversitat i Universalitat dels Valors

Els valors són objectius o bé són apreciacions subjectives?

• Teoria objectivista dels valors: Considera que els valors són qualitats o propietats que són en les coses.
• Teoria subjectivista dels valors: No hi ha coses valuoses en elles mateixes ni valors objectius i universals. Que una cosa sigui considerada un valor depèn de l'apreciació subjectiva.

De la Moral a l'Ètica

L'ètica deriva d'ethos, que en grec significava "caràcter". S'acostuma a distingir la moral, o el codi de normes que regulen l'acció correcta, de l'ètica, és a dir, de la reflexió sobre aquests codis de normes. L'ètica és una mena de filosofia moral, que té com a objecte d'estudi els codis morals concrets: la seva validesa, fonamentació i legitimació. L'ètica és qualsevol reflexió crítica i seriosa sobre el comportament moral, també el que fem quan reflexionem sobre si una determinada norma és vàlida o quan discutim si un valor s'ha de supeditar a un altre.

Fonamentació de l'Ètica

Una teoria ètica és una teoria filosòfica que intenta justificar la validesa i la legitimitat. Com que tota moral consisteix en una sèrie de normes i una sèrie de valors, la teoria ètica haurà de justificar precisament aquestes normes i valors.

Els Sis Estadis del Procés de Maduresa Moral segons Kohlberg

Kohlberg va establir sis estadis en el procés de maduresa moral:

Nivell Preconvencional:

1. Les normes s'acaten per obediència i per por al càstig. Egocentrisme: Incapacitat per a relacionar diverses persones i punts de vista.
2. Les regles només s'assumeixen si afavoreixen els propis interessos. Individualisme: Consciència que els altres també tenen interessos. El bé és relatiu.

Nivell Convencional:

3. Es consideren normes allò que les persones properes esperen de nosaltres. Gregarisme: Capacitat per a relacionar diferents perspectives i per a posar-se en el lloc de l'altre.
4. Cal acatar les normes que estan establertes socialment per a proporcionar un bé general. Comunitarisme: Consciència dels interessos generals del sistema, que són per damunt dels individuals i personals.

Nivell Postconvencional:

5. Només són legítimes les normes que són fruit d'un acord que afavoreix la majoria. Relativisme: Consciència de la pluralitat de les normes i valors. Només són legítimes les normes que sorgeixen del consens. S'està obert a la possibilitat de canviar les normes socials.
6. Les normes són escollides lliurement i racionalment, però responen a principis i valors universals. Universalisme: Consciència que hi ha valors universals, com la igualtat i la dignitat de les persones, encara que les normes socials puguin no coincidir-hi.

Principals Teories Ètiques

Intel·lectualisme Moral

Conèixer el bé comporta fer-lo: només actua immoralment qui desconeix en què consisteix el bé. Aquesta teoria és doblement cognitivista, no tan sols afirma que és possible conèixer el bé, sinó que, a més, defensa que aquest coneixement és l'únic requisit necessari per a complir-lo. Sòcrates concep la moral com un saber. No hi ha persones dolentes, sinó ignorants; en conseqüència, no hi ha persones bones si no són sàvies.

Eudemonisme

Les ètiques que consideren la felicitat com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual hom pot aspirar són eudemonistes. Aristòtil va ser un dels principals defensors de l'eudemonisme. Segons ell, la màxima felicitat de l'ésser humà residirà en el que li és essencial per naturalesa: la vida contemplativa, l'exercici teòric de la raó en el coneixement de la natura i de Déu, i en el comportament moral prudent.

Hedonisme

L'hedonisme prové del terme grec hedoné, que significa 'plaer'. És hedonista qualsevol doctrina que identifica el plaer amb el bé, i que concep la felicitat en el marc d'una vida plaent. Els cirenaics van formar una escola iniciada per Aristip de Cirene (435 a.C.). Segons aquest filòsof, la finalitat de la nostra vida és el plaer, entès en sentit positiu com a gaudi sensorial. Els seguidors de l'epicureisme identifiquen plaer i felicitat, entenent el plaer com la simple absència de dolor.

Estoïcisme

Es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se.

Jusnaturalisme Ètic

El jusnaturalisme és qualsevol teoria ètica que defensa l'existència d'una llei moral, natural i universal, que determina el que està bé i el que està malament. Aquesta llei és objectiva, ja que, encara que l'ésser humà la pot conèixer i interioritzar, no és creació seva, sinó que la rep d'una instància externa. Sant Tomàs d'Aquino és un dels principals defensors d'aquesta teoria.

Formalisme

Són formals tots aquells sistemes que consideren que la moral no ha d'oferir normes concretes de conducta, sinó limitar-se a establir quina és la forma característica i més adequada de qualsevol norma moral. Kant és el principal representant del formalisme ètic. Segons aquest autor, només una ètica d'aquestes característiques podria ser universal i garantir l'autonomia moral pròpia d'un ésser lliure i racional com és l'ésser humà. La norma moral no pot venir imposada des de fora, sinó que ha de ser la raó humana la que s'ha de donar a ella mateixa una llei. Si la raó legisla sobre ella mateixa, la llei serà universal, ja que serà vàlida per a tot ésser racional. Aquesta llei tan sols és expressable mitjançant imperatius categòrics. L'imperatiu categòric que formula Kant serveix de criteri per a saber quines normes són morals i quines no. L'imperatiu categòric estableix quina és la forma que ha de tenir una norma per a ser moral: només aquelles normes que siguin universalitzables seran realment normes morals.

Emotivisme

L'emotivisme és qualsevol teoria que consideri que els judicis morals sorgeixen d'emocions. Segons aquest corrent de pensament, la moral no pertany a l'àmbit racional, és a dir, no pot ser objecte de discussió o argumentació i, per tant, no existeix el que s'ha anomenat coneixement ètic. David Hume és un dels principals representants de l'emotivisme.

Utilitarisme

L'utilitarisme és una teoria ètica molt propera a l'eudemonisme i a l'hedonisme. Defensa que la finalitat humana és la felicitat o plaer. Per això, les accions i normes han de ser jutjades d'acord amb el principi d'utilitat. L'utilitarisme, com l'hedonisme i l'eudemonisme, constitueix una teoria ètica teleològica, ja que valora les accions com a mitjans per a assolir una finalitat. John Stuart Mill va ser un dels principals defensors de l'utilitarisme. Va distingir entre dues versions d'aquesta filosofia:

• Utilitarisme de l'acte: Creu que és necessari jutjar la moralitat de cada acció.
• Utilitarisme de la regla: Recomana ajustar les accions a les regles habituals, considerades morals per la utilitat i la bondat de les seves conseqüències.

Ètica Discursiva

L'ètica discursiva és hereva de l'ètica kantiana. L'ètica del discurs és formal i procedimental, no estableix normes concretes d'acció, sinó el procediment o criteri per a determinar quines normes tenen validesa ètica. Jürgen Habermas és un dels principals representants de l'ètica discursiva.