Estudi Comparatiu d'Obres Mestres: De Sullivan a Goya

Magatzems Carson: Una Icona de l'Escola de Chicago

Catalogació: Nom: Magatzems Carson, Pirie i Scott. Autor: Louis Sullivan. Data: 1899-1904. Lloc: Chicago. Estil: Escola de Chicago. Tipologia: Civil. Materials: Ferro i vidre principalment.

Vida de l'autor: L. Sullivan és l'arquitecte més important de l'Escola de Chicago. Va estudiar arquitectura a l'Institut Tecnològic de Massachusetts i a l'Escola de Belles Arts de París, on va rebre influències del decorativisme modernista. La seva activitat progressista s'inicia a Boston i després a Chicago. Decideix investigar les possibilitats que ofereixen les estructures metàl·liques.

Context històric: Durant la segona meitat del segle XIX, París va ser el centre artístic europeu més important, convertint-se en el bressol de tendències com el realisme, el modernisme, l'impressionisme, el postimpressionisme i el simbolisme. Roma, en canvi, va anar decaient com a focus artístic.

Anàlisi formal dels Magatzems Carson

La façana dels magatzems Carson té dues parts ben diferenciades: la base de l'edifici, que ocupa l'entresòl i la primera planta, tancada amb amplis aparadors de vidre situats arran de la façana. En aquesta part podem destacar la gran ornamentació de ferro, de caràcter naturalista, feta amb fulles d'acant i bandes espirals que emmarquen els aparadors.

La segona part presenta una repetició d'un mateix model, seguint un ritme uniforme de finestres horitzontals. En el pla horitzontal, Louis resol el trencant de la cantonada aixecant un pavelló circular seguint les línies del primer tram.

En el seu conjunt, la façana està projectada per complir unes funcions indispensables, especialment deixar entrar la llum. Els seus elements fonamentals són les anomenades finestres de l'Escola de Chicago, que són allargades. Aquesta horitzontalitat fa que l'edifici doni poca sensació d'altura, tot i els 10 pisos, aconseguint així una major adaptació amb el seu entorn. Cal ressaltar els grans finestrals dels aparadors i les portes d'aquesta part circular, donant com a resultat un projecte d'interrelació de l'interior amb l'exterior, de tal manera que existeix una continuïtat entre el carrer i el vestíbul.

Entorn i integració urbanística: Estan situats dins del districte comercial de Chicago. Es van construir a causa del gran incendi que va devastar el centre de la ciutat l'any 1871. La reconstrucció va suposar un canvi d'usos respecte als que hi havia abans i la centralització de les activitats econòmiques i administratives. L'emplaçament dels negocis es va situar al centre de la ciutat. Aquesta part de la ciutat està associada als grans magatzems i al comerç, per la qual cosa cal tenir present la importància d'estar en una cantonada, on gràcies a la seva monumentalitat es pot dominar molt més el camp visual.

Interpretació de l'obra arquitectònica

Aquest edifici va funcionar fins l'any 2007 com els primers grans magatzems especialitzats en la venda de roba, calçat, joies, etc. Aquests magatzems estan considerats com una de les construccions més importants de Sullivan i com un dels edificis més significatius de l'Escola de Chicago. Cada part d'aquest edifici havia de reflectir clarament la funció per a la qual havia estat dissenyada, això es pot resumir com ell ho deia: "La forma segueix la funció".

Models i influències: Sullivan manté el decorativisme ornamental de l'arquitectura modernista, que va estudiar a París, però també recull l'essència de les innovacions constructives de l'Escola de Chicago. Treballa nous materials com el formigó, el ferro i el vidre. Fa una estructura interna de ferro per poder construir edificis més alts, i amb el vidre fa finestres molt grans per tal que entri la llum. A banda d'aquestes innovacions, Sullivan diu que la forma dels elements està condicionada a la seva funció i no a la inversa. A mitjans del segle XIX va aparèixer la tècnica innovadora d'utilització del ferro com a material constructiu en arquitectura.

El Pensador d'Auguste Rodin: Reflexió i Força

Catalogació: Títol: El Pensador. Autor: Auguste Rodin. Datació: 1880-1900. Estil: Impressionisme. Material: Bronze. Localització: Museu Rodin (París). Cromatisme: Monocrom.

Vida de l'autor: L'any 1875 Rodin va viatjar a Itàlia, on es va sentir atret pel tractament del moviment i dels músculs en les obres dels escultors del Renaixement com Donatello o Miquel Àngel. Quan torna a París, i amb els ensenyaments adquirits, arriba el reconeixement públic, on expressava les característiques del seu estil basat en una gran duresa en la forma i amb un modelatge laboriós de la textura.

Context històric: L'Impressionisme és un moviment pictòric nascut a França que es va manifestar, sobretot, de 1874 a 1886 i que va marcar la ruptura de l'art modern amb l'academicisme.

Anàlisi formal d'El Pensador

L'escultura està feta de bronze. És una escultura exempta i monocroma. Podem destacar que Rodin realitza l'escultura d'un home nu amb braços, mans i peus sobredimensionats, assegut en una roca. El tors, lleugerament inclinat cap endavant, fa que el seu cap descansi damunt la mà dreta, mentre que l'esquerra descansa relaxada sobre el genoll. Aquesta escultura té una actitud clarament reflexiva.

L'escultura presenta una clara composició centrípeta, és a dir, que el cap està cap a dins d'ell mateix i dóna una sensació de desvincular-se de l'exterior. Al marge de la desproporció d'alguns membres, ens sorprèn el modelat en tensió de tots els músculs del cos (no s'entén perquè està en tensió si està pensant), com si en lloc de fer un exercici mental estigués fent un gran esforç. Aquesta paradoxa s'ha d'entendre a partir de la voluntat de l'artista de voler donar vida i moviment a les escultures i, per tant, és un aspecte que ell fa a propòsit. Podem destacar que els dits de les mans estan molt treballats amb la finalitat de donar-li major vitalitat i d'incorporar jocs de llum. Aquesta escultura té un realisme sense precedents i un naturalisme rarament vist des de l'època clàssica.

Aquesta escultura poc polida provoca en la seva superfície fortes ombres que ens ajuden a transmetre el patiment del pensador. És una escultura tancada en si mateixa. Quant a la temàtica, el pensador s'ha convertit en la representació d'un personatge anònim immers en les seves preocupacions. En un primer moment, va realitzar aquesta escultura com la imatge de Dante (gran poeta florentí).

Interpretació de l'obra escultòrica

Tot i que, possiblement, aquesta escultura formava part del gran projecte que l'artista francès havia ideat per a una gran porta d'entrada al Museu de les Arts Decoratives de París, que tenia com a motiu central el famós llibre de Dante, aquest projecte, anomenat la Porta de l'Infern, mai es va acabar (de les 186 figures que s'havia pensat crear inicialment).

Models i influències: L'obra no es pot entendre sense les influències que va agafar de les escultures de Miquel Àngel, que es reflecteixen en el tractament anatòmic de la musculatura i els volums sobredimensionats d'algunes parts del cos. Rodin està considerat el gran renovador de l'escultura contemporània, tant pel seu tractament particular de la matèria com pel gust per les formes arrodonides, aspectes que van tenir un gran ressò en l'escultura modernista.

Funció: El Pensador forma part d'aquesta gran obra que havia de ser la Porta de l'Infern. Bona part d'aquestes obres també són considerades obres mestres per si mateixes, com per exemple Adam i Eva. Rodin creia que l'escultor havia de tenir una missió històrica, és a dir, donar a la ciutat moderna moviments moderns.

L'estil: Tot i ser considerat un escultor impressionista, també se l'ha catalogat de postimpressionista, expressionista i romàntic. Del que no hi ha dubte és que va ser un escultor renovador i diferent del moment, que agafa influències d'altres artistes com Miquel Àngel i Praxíteles amb la finalitat d'obtenir una obra mestra per a una ciutat moderna. El tractament de la rugositat de les diverses superfícies, juntament amb la imprecisió o l'inacabat de les formes, el que buscava era donar-li més vitalitat a l'escultura i més jocs de llum.

El Jurament dels Horacis: Neoclassicisme i Virtut

Catalogació: Títol: El Jurament dels Horacis. Autor: Jacques-Louis David. Cronologia: 1784. Estil: Neoclàssic. Tècnica: Oli sobre tela. Tema: Literari. Localització: Museu del Louvre.

Vida de l'autor: J. L. David és un dels personatges més importants del Neoclassicisme, el qual admirava molt l'antiguitat clàssica i ho posava de manifest en les seves obres. Es va formar a París, on va pintar els seus millors quadres de temàtica històrica. Va participar de manera activa en la Revolució de 1789, de la qual va ser considerat l'artista oficial. Després de la mort de Robespierre, va recuperar el prestigi amb l'arribada de Napoleó, que el va anomenar pintor de cambra. Amb la caiguda i posterior desterrament de Napoleó, Jacques es va exiliar a Brussel·les, on es va dedicar a pintar teles de temàtica mitològica i retrats d'emigrants napoleònics.

Context històric: El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (grecoromà) i desenvolupat durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó. S'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat. A França, s'associaran els valors de l'antiga Roma amb els de la Il·lustració, fonamentats en la raó.

Anàlisi formal d'El Jurament dels Horacis

J. L. David organitza amb gran equilibri la composició, mostrant una perfecta integració de les figures pintades. En la pintura es veu clarament la seva influència de la pintura clàssica, que es mostra en la claredat expositiva, sempre adaptant-ho als gustos de l'època.

Mostra un estil depurat que es reflecteix amb els colors utilitzats. Totes les figures mostrades presenten un modelatge anatòmic perfecte, aconseguint una màxima puresa acadèmica. El pintor prioritza la línia recta en els personatges masculins i l'ondulada en els femenins, aconseguint així reforçar visualment l'actitud més agressiva dels homes i la més sentimental de les dones.

Pel que fa al cromatisme, en aquesta escena predominen les tonalitats grises, ocres i vermelles. Les tonalitats fosques s'utilitzen per al fons i les clares per a les figures. Cal destacar l'ús del color vermell en diverses parts de la vestimenta dels personatges. Amb l'ús d'aquest color vermell, aconsegueix l'equilibri cromàtic de l'escena. El vermell, tot i ser un color cridaner, l'autor el converteix en un color fred subordinat a la línia, que és un nou gust de l'època del moment. Tota aquesta escena està banyada per una llum tènue que entra des de l'esquerra i no hi ha cap focus lumínic visible, fet que copia de Caravaggio. El color vermell de la túnica és un símbol de la passió i de la sang.

Quant a la temàtica, podem dir que aquesta obra s'inspira en la tragèdia literària d'Horaci, realitzada pel dramaturg francès del segle XVII Pierre Corneille. David representa en la seva obra el moment en què els tres germans Horacis (fills de Roma) juren davant del seu pare que combatran fins a la mort contra els guerrers de la ciutat veïna (els Curiacis), decidint així qui tindria el control de la Itàlia central. En un segon pla, a la dreta, apareixen tres dones que ploren els esdeveniments: la de blanc és una de les germanes d'Horaci casada amb un Curiaci; al seu costat, una germana Curiàcia casada amb un Horaci; i al fons, la mare dels germans Horacis que cuida els fills de la dona anterior.

Quant a la llum, aquesta provoca ombres dels germans cap al pare, i del pare cap als germans. L'enrajolat del terra i les parets ens donen una perspectiva lineal on predominen les línies rectes. També cal destacar les formes geomètriques: els tres germans i el pare delimiten un rectangle, mentre que les cames obertes de tots quatre formen un triangle. L'energia i la vitalitat dels personatges centrals contrasta amb la tranquil·litat i la desesperació que mostren les dones. El recinte no té elements decoratius i les columnes del fons són d'ordre toscà d'origen romà, molt més seriós que el dòric grec. El pintor francès no va voler reproduir el fet històric, sinó reflectir el culte a les virtuts cíviques més estrictes de l'autosacrifici estoic. L'honor i la lleialtat personificada es veuen clarament en l'actitud dels Horacis.

Interpretació de l'obra pictòrica

Models i influències: L'art clàssic de Grècia i Roma van ser, sens dubte, el punt de referència de l'obra neoclàssica de David, tant des del punt de vista formal com temàtic. També és evident la influència de Rafael, Poussin i Caravaggio. De Rafael i Poussin va agafar la perfecció de la línia i l'ús de composicions equilibrades sobre estructures geomètriques, mentre que de Caravaggio recull el tractament de la llum. Les pintures de J. L. David van ser un punt de referència obligat per a molts altres pintors neoclàssics.

La pintura neoclàssica es centra a Roma. A diferència de les típiques composicions de frescos del Barroc o del Rococó, la seva composició és simple: solament unes poques figures, en total calma, en posicions similars a les de les estàtues antigues. Els pintors neoclàssics no disposaven de models de pintura antics amb la facilitat que oferien l'arquitectura i l'escultura, de la qual es conservaven tantes mostres a Itàlia. Podien recórrer als relleus, però no era fàcil superar la pobresa cromàtica que oferien. Les decoracions dels gots de ceràmica i els baixos relleus van ser gairebé les úniques referències a l'abast dels artistes.

El 3 de Maig de 1808 a Madrid: Denúncia i Heroisme

Catalogació: Títol: El 3 de Maig de 1808. Autor: Francisco de Goya. Data: 1814. Tècnica: Oli sobre tela. Estil: Neoclàssic/Romàntic. Tema: Històric i al·legòric. Localització: Museu del Prado, Madrid.

Vida de l'autor: F. Goya és un dels pintors més destacats de tots els temps. Va aprendre l'ofici a Saragossa i l'any 1770 va viatjar a Itàlia, on va estudiar els principals mestres italians i va adquirir l'estètica neoclàssica i el gust per les figures al·legòriques i mitològiques.

Context històric: El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (grecoromà) i desenvolupat durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó.

Anàlisi formal d'El 3 de Maig de 1808

Aquesta pintura s'articula en tres grups i amb un paisatge de cases al fons. Els tres grups són: els soldats que apunten, els personatges amb rostre de veure venir la mort i els personatges del fons que es tapen les cares per no veure les morts. A l'esquerra hi ha uns personatges morts a terra i a la dreta tenim l'escamot de soldats arrenglerats en diagonal, amb els fusells apuntant als personatges del davant. Podem destacar la llum, que serveix per il·luminar la zona més immediata dels personatges més pròxims a l'execució, i també podem destacar unes fortes ombres a la part dels soldats.

Quant a la composició, s'articula amb la figura central que té els braços oberts. Aquesta posició s'interpreta com el fet d'encarar-se i plantar cara als soldats. Podem destacar una gran expressivitat dels personatges, uns en actituds violentes, altres de patiment, por, etc. Aquests soldats representen els francesos i representen, en definitiva, la repressió. El fet que al fons hi hagi unes cases ens situa en un lloc concret i, en definitiva, dóna al retrat un gran realisme (possiblement és Madrid).

El cromatisme és força reduït. L'ocre, el negre, el blanc, el groc i el vermell són els colors que donen dramatisme a l'escena. Gràcies a la llum i als colors, s'aconsegueix una sensació de profunditat: els foscos al fons, els ocres i vermells més a prop. Quant a les línies compositives, els personatges s'organitzen en línia diagonal.

Tema i significat: Hem de dir que El 3 de Maig forma parella indiscutible amb un altre quadre, El 2 de Maig. L'acció ens situa a la muntanya del Príncep Pío. Podem destacar que en l'escena hi ha una dona i un graner, fet que dóna més versemblança. A nivell iconogràfic, l'home amb els braços en creu es relaciona amb la crucifixió de Jesús i la utilització dels colors groc i blau, símbols heràldics del Papa, simbolitzen l'Església. La llum que desprèn aquest personatge és una metàfora de la presència de Déu. El caràcter heroic d'aquest quadre (igual que El Jurament dels Horacis) ens mostra una clara funció de denúncia a la guerra i a l'invasor francès, a la qual aquí s'afegeix la representació d'aquells que lluiten per la llibertat: és una idea principal del Romanticisme.

Interpretació de l'obra pictòrica

No se sap, un cop fets els quadres, quina va ser la seva funció: si com a element decoratiu en record de Ferran VII o per a la celebració commemorativa del 2 de maig. Quant a models i influències, segueix el model de la plàstica barroca en la manera de veure els màrtirs afusellats. El mateix Goya, en quadres cronològicament posteriors, utilitzava la mateixa expressió. La influència d'aquest quadre és evident en d'altres com L'Execució de Maximilià de Manet i en La Matança de Corea de Picasso. I a nivell conceptual, l'horror de la guerra es relaciona amb el Guernica de Picasso.

En el Neoclassicisme s'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat. A França, s'associaran els valors de l'antiga Roma amb els de la Il·lustració, fonamentats en la raó.