Estructura interna de la geosfera i tectònica de plaques

• Observació directa de les capes externes: l’atmosfera, la hidrosfera i la part superficial de la geosfera.

• Algunes parts de la Terra no són accessibles i han de ser deduïdes a partir de dades obtingudes amb mètodes d’estudi indirectes.

DIRECTE DE LA GEOSFERA: L’observació de les roques superficials, els sondeigs, les fotografies aèries i de satèl·lits, el radar i el sonar.

El relleu dels continents: Presenten zones més o menys planes i serralades, on s’alternen muntanyes i valls, també presenta les línies de costa.

El relleu dels fons oceànics: En general són plans, dorsals i fosses.

EL MÈTODE SÍSMIC: Estudi indirecte que utilitza les variacions en la velocitat de propagació que experimenten les ones sísmiques quan travessen els diferents materials de l’interior de la geosfera.

Ondes sísmiques: Vibracions que es propaguen en totes direccions i més ràpidament com més rígid és el medi que travessen.

Ondes P: Es compremeixen i es dilaten alternativament. Es propaguen en medis sòlids com líquids.

Ondes S: Òscil·len perpendicularment a la direcció de propagació. Lentes que les ones P i no poden travessar líquids.

Ones superficials: No s’usen en el mètode sísmic.

LES DISCONTINUÏTATS SÍSMIQUES: En els terratrèmols, les ones sísmiques que es generen es propaguen en totes direccions a través de la geosfera. En arribar a la superfície terrestre, els sismògrafs les detecten i les registren en gràfics.

Les ones canvien direcció i velocitat a unes profunditats molt concretes. Les variacions són discontinues, límits entre capes de diferent composició, estat físic o comportament mecànic.

EL MODEL GEOQUÍMIC: La geosfera té una estructura interna formada per capes i subcapes de diferent composició.

• L’escorça: És la capa més superficial (des de la superfície fins a 20 km).

L’escorça continental: Forma els continents i les plataformes continentals submergides (varia entre 30 i 40 km).

L’escorça oceànica forma la resta de les zones cobertes pels oceans (varia entre 5 i 15 km).

• El mantell: La zona externa: Entre 30 i 100 km i la zona interna: Entre 30-100 i 2900 km.

• El nucli: Estén des de 2900 km fins al centre del planeta. El nucli extern: Entre 2900 i 5100 km i el nucli intern: 5100 km fins al centre terrestre, és metall sòlid.

EL MODEL GEODINÀMIC: Proporciona informació sobre si són fluids, plàstics o rígids, si poden moure's o no.

• La litosfera i les plaques: És la capa més superficial de la geosfera. S'estén de la superfície fins a 100 km (zones continentals) i 30 km (zones oceàniques) de profunditat. Té un comportament rígid. Està dividida en plaques amb límits ben definits, no és continua.

• La mesosfera: Les altes pressions i temperatures fan que les roques del mantell siguin plàstiques. A les zones més profundes hi ha masses de roques molt calentes que es troben menys denses que les del voltant i que ascendeixen pel mantell fins a la litosfera.

• L’endosfera: L’externa és líquida, l’intern, coincident amb el nucli, és una esfera de metall sòlid.

WEGENER I LA DERIVA CONTINENTAL: La primera hipòtesi mobilista dels processos tectònics va ser «la deriva dels continents» de Wegener.

En el passat, hi va haver un supercontinent (Pangea) que es va fragmentar en els continents actuals. Això va provocar moviments que van empènyer, plegar i elevar els sediments dels llits marins, i va provocar l’aparició de serralades.

LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES: La litosfera està dividida en plaques tectòniques.

Les plaques són dinàmiques: Es desplacen, augmenten o redueixen la mida i canvien de forma. Les plaques interactuen, sobretot a les vores o límits, on té lloc una intensa activitat geològica.

• La dinàmica de les plaques litosfèriques permet explicar la totalitat dels processos geològics.

LES VORES DIVERGENTS: Dues plaques que es separen. La separació fa que entre ambdues es formin escletxes, a través de les quals sol sortir material fos del mantell, que es solidifica a l’exterior, omple el buit i forma la litosfera nova.

• Els rifts intercontinentals. Així es va formar la zona d’Àfrica oriental.

• Les dorsals. Recorre de nord a sud el centre de l'Atlàntic.

LES VORES TRANSFORMANTS: Dues plaques que freguen en créixer o desplaçar-se en la mateixa direcció, en sentit contrari. La litosfera ni es crea ni es destrueix.

Solen aparèixer a les dorsals, encara que algunes estan a la litosfera continental.

LES VORES CONVERGENTS: Límits de dues plaques que es mouen una cap a l’altra. Produeix una reducció de les plaques implicades (destrucció de litosfera).

• Convergència entre placa continental i oceànica. Es produeix la subducció, una introducció de la oceànica (+ densa) davall la continental. Empremta entre les plaques es pleguen i s’eleven les roques de la continental (serralada dels Andes).

• Convergència entre dues plaques oceàniques. La més densa s'esubmergeix sota l'altra amb un angle pronunciat i a més velocitat. Això fon les roques del mantell i origina magmes que pugen, els quals donen lloc a conjunts d’illes volcàniques agrupades en forma d’arc (illes Aleutianes).

• Convergència entre dues plaques continentals: No s'enfonsen les plaques. Els dos blocs s'empènyen i les roques es pleguen, s'eleven i es forma una serralada (Himalaia).

L'ACTIVITAT INTRAPLACA: Manifestacions volcàniques i sísmiques que es produeixen en zones allunyades de les vores actives. El principal exemple són els punts calents. Ex: La cadena hawaiana, es disposen en fila i ordenades segons l'edat.