L'Estructura del Nou Estat Franquista: Lleis i Autarquia

L'Estructura del Nou Estat

Les Lleis Fonamentals

L'establiment d'unes lleis polítiques que organitzaren jurídicament l'estat franquista va començar en la guerra civil i va concloure el 1966 amb la Llei Orgànica de l'Estat. El 1938, quan el caudillo va concentrar els poders, fet que va mantenir fins a la seva mort. Franco era cap de l'estat, partit i generalíssim dels tres exèrcits. També era cap de govern i gaudia de poders excepcionals per a promulgar lleis.

Fuero del Trabajo: inspiració feixista i basada en la carta del lavoro italiana. El 1945, la Llei de Successió va permetre a Franco designar el seu successor a títol de rei. Creava també dos nous òrgans: el Consell de Regència i el Consell del Regne, ambdós designats pel caudillo. El 1958, la Llei de Principis del Movimiento Nacional va enfortir el moviment nacional com a partit únic.

La Democràcia Orgànica

El franquisme rebutjava el sistema democràtic, basat en la voluntat popular, en el sufragi i en la separació de poders. Per a la construcció del nou estat, es va inspirar en l'estat corporativista italià, que organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques: família, municipi i sindicat. El sistema va ser anomenat democràcia orgànica.

La representació popular en les institucions de l'estat es va regular a partir de la Llei Constitutiva de les Corts el 1942, una llei fonamental que definia les Corts com a òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'estat. Tots els seus representants, anomenats procuradors, eren designats pel poder.

• Els procuradors eren els alcaldes, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica.
• Es tractava d'una representació corporativa per terços: el sindical, el d'entitats i el de l'administració local.

Aquestes Corts franquistes no eren elegides democràticament i no tenien un poder legislatiu autèntic, perquè era el govern l'organisme que decidia quins projectes de llei podien passar a les Corts i quins n'aprovava directament. Es tractava només d'un òrgan col·laborador amb el cap de l'estat.

En el pla territorial, el poder del govern es transmetia per mitjà de la vella institució dels governadors civils de cada província, que eren caps provincials del movimiento. En cada província es va instituir també un governador militar. També es va restablir l'estructura militar de les capitanies generals que havia estat suprimida durant la república. En els ajuntaments, els alcaldes, que eren caps locals del movimiento, eren elegits directament pel governador civil.

Un altre poder de l'estat van ser els sindicats verticals. La Llei d'Unitat Sindical del 1940 estava inspirada en el model corporatiu de la Itàlia feixista, establint quins empresaris i treballadors s'integrarien en un mateix sindicat per branques de producció. L'estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals, sense cap possibilitat de negociació col·lectiva ni tampoc de vaga, que era il·legal. El resultat d'aquest control estricte van ser unes condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos i van permetre uns beneficis empresarials amplis.

Autarquia i Racionament

L'Autarquia i els Seus Efectes (1939-1959)

Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser aconseguir l'autosuficiència econòmica (autarquia). Per això, es va fomentar una política econòmica que va propugnar l'aïllament exterior i la substitució del lliure mercat per la intervenció de l'estat en l'economia, justificant aquesta política amb un discurs feixista i patriòtic.

La política autàrquica va tenir tres grans àmbits d'actuació:

1. Reglamentació del comerç exterior: les importacions i les exportacions van passar a ser completament controlades per l'estat i calia una autorització administrativa per a realitzar-ne.
2. Foment de la indústria: l'any 1941 es van nacionalitzar totes les companyies de ferrocarrils i es va crear la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles. L'any 1945 es va procedir a la nacionalització de la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE). Es va fundar l'Instituto Nacional de Industria (INI), amb l'objectiu de la producció de béns que el sector privat no fabricava. L'estat va prioritzar les inversions en sectors vinculats als interessos de la defensa militar, creant les principals empreses del grup: Iberia, Banco Exterior de España, Endesa, Enher, Ensidesa i Seat.
3. Intervencionalisme estatal en el sector agrari: l'estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció, minvant la productivitat per hectàrea, que va arribar a situar-se en la dècada del 1940 a nivells del començament del segle XX.

El resultat va ser un profund estancament econòmic caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, pel descens dels nivells de vida de la població, una frenada de les tendències modernitzadores de l'economia espanyola i va portar a una ampliació de les diferències amb els nivells de benestar dels països de l'Europa occidental.

Racionament i Mercat Negre

Els productors agrícoles estaven obligats a lliurar tota la producció a un preu de taxa, i era l'administració mateixa l'encarregada de vendre els productes al consumidor a un preu també regulat. El resultat va ser la manca d'abastament d'aliments generalitzada i el racionament dels productes considerats de primera necessitat, que es distribuïen per mitjà d'una cartilla de racionament.

La taxació dels preus dels aliments per davall del seu valor va comportar que molts productors preferissin amagar la producció per vendre-la al mercat negre, del qual treien uns guanys més elevats. El frau del mercat negre afectava els aliments, les matèries primeres i els productes industrials. Els preus del mercat negre solien ser tres o quatre vegades superiors als oficials.

Unes Duress Condicions de Vida

Salaris baixos, escassetat de productes i preus alts són el trist record popular de la dècada del 1940, dels anys de la misèria i de la fam. A grans trets, es pot afirmar que l'increment del cost de la vida durant aquesta dècada va superar el 550% respecte als preus anteriors a la guerra, i en relació amb els preus dels aliments bàsics, la pujada va superar el 700%.

Tot això va provocar un augment del barranquisme, la utilització de coves com a habitatge i el desenvolupament del fenomen dels rellogats. A causa de la fam, el fred i la insalubritat dels habitatges, es van estendre malalties com la tuberculosi, i la taxa de mortalitat va assolir un 18.7 x mil, i la mortalitat infantil el 143 per mil. El creixement vegetatiu va baixar i l'esperança de vida es va situar l'any 1945 a 47 anys per als homes i 53 anys per a les dones.