Estímul i Processament Perceptiu: Anàlisi i Detecció

Estímul

Qualsevol forma d'energia del món extern o intern que proporciona informació del mig, a la qual podem respondre (com a mínim amb una resposta perceptiva) i que influeix en la nostra experiència conscient i en el nostre comportament. Intensitat o força i la seva qualitat, són dues propietats dels estímuls. Tant els receptors com les vies neurals que condueixen a el cervell han de codificar les dues propietats. Quan la intensitat d'un estímul és baixa, els impulsos nerviosos són més espaiats en el temps i l'interval entre impulsos és variable i hi ha menor quantitat de neurones actives; però a mesura que la intensitat augmenta, també ho fa la freqüència i la regularitat de l'impuls nerviós, a l'igual que el nombre de neurones actives, que també augmentaria.

Descripció Anatomofuncional dels Sistemes Sensorials Humans

Receptors: format per estructures cel·lulars diferenciades o per terminacions nervioses lliures. Capten els estímuls de l'entorn (codificació sensorial) i transformen l'energia física en energia elèctrica (transducció) que permet que la informació viatge a través de les vies nervioses específiques per a cada sistema sensorial fins al cervell.

Vies nervioses: compost per les ramificacions de les neurones que des dels receptors es projecten fins a l'escorça cerebral (amb diferents estacions intermèdies, com ara el tàlem). La seva funció és la transmissió d'informació gràcies a la sinapsis entre neurones.

Còrtex cerebral, consisteix en agrupacions neuronals altament interconnectades entre elles i amb la resta de l'encèfal i que estan connectades de manera més o menys directa amb les vies nervioses aferents de cadascuna de les modalitats sensorials. Prima capa de neurones que abasta la superfície cerebral i s'encarrega de les funcions cognitives superiors. En el còrtex cerebral és on es produeix el processament final i la integració de la informació de les diferents modalitats sensorials per ser dotada de significat (experiència perceptiva).

Procés Perceptiu

Un cop l’estímul arriba als òrgans sensorials es porta a terme la transducció d’energia física en energia elèctrica amb que opera el sistema nerviós, posteriorment la neurona receptora contacta amb les neurones veïnes i transmet la informació relativa a l’estímul, la qual viatjarà fins al còrtex cerebral a través de les vies nervioses.

Tipus de Processament

Bottom-up (de baix a dalt): Procés guiat per tats: Processament en què es construeix una percepció a partir de l'anàlisi de la informació entrant i que no implica expectatives o coneixements previs del subjecte.

Top-down (de dalt a baix): Procés guiat per conceptes: Processament que s'inicia a partir dels coneixements previs i les expectatives del subjecte.

La majoria de les vegades, percebre implica dos tipus de processaments, ja que la informació sensorial és modulada per processos cognitius superiors. Les condicions ambientals, quan siguin òptimes (claredat d'estímuls, temps prolongat de presentació, absència d'ambigüitats en l'estimulació ...) serà més probable que es posin en marxa processos guiats per les dades (baix a dalt bottom-up), quan les condicions no siguin adequades serà més factible que es desencadenin processos guiats per conceptes (a dalt -a baix top-down).

Nivells d'Anàlisi en l'Estudi del Procés Perceptiu

Nivell fisiològic: Vincle entre l'estímul i la fisiologia i entre la fisiologia i la percepció. Se centra en estudiar els mecanismes fisiològics interns dels sistemes perceptius. La manera en què la percepció de l'observador està relacionada amb els processos fisiològics que s'estan produint en el seu cos.

Nivell psicofísic: Relació entre l'estímul i la percepció d'ell mateix, sense tenir en compte la intervenció de processos fisiològics. Presentació d'estímuls i determinació de la resposta del subjecte.

Detecció d'Estímuls

Mètodes psicofísics clàssics, que s'utilitzen per mesurar la relació quantitativa entre un estímul i la percepció que genera. Mètodes psicofísics clàssics: per mesurar el llindar absolut.

Mètode dels límits: En aquest mètode es presenten estímuls amb intensitat ascendent o descendent i l'experimentador va registrant les respostes fins al moment en què aquest detecta l'estímul (quan la intensitat és creixent) o deixa de detectar-(en el cas que la intensitat sigui decreixent).

El punt en el qual l'observador informa que si percep l'estímul o de que l'ha deixat de percebre (punt d'encreuament) és el punt en el qual queda fixat el llindar absolut. Però perquè el mesurament sigui més precisa, es repeteix el procediment diverses vegades, començant les sèries en la meitat de les ocasions en ordre ascendent i en l'altra meitat en ordre descendent i es fixa el llindar absolut en la mitjana dels punts d'encreuament de cada un dels assajos.

Mètode d'ajust: (necessita menys temps però és el més imprecís). En aquest mètode l'experimentador, o el subjecte experimental, van modificant lentament la intensitat d'un estímul determinat presentat de manera contínua, fins que l'observador indiqui que comença a detectar l'estímul o que deixa de detectar-lo. Aquesta intensitat, fixada per l'observador, és presa com una primera aproximació de llindar absolut. El procediment, a l'igual que en el mètode dels límits, es repeteix diverses vegades i es fixa el llindar en la mitjana dels paràmetres de tots els assaigs (igual que el mètode dels límits però és el subjecte qui s'ajusta l'estímul).

Mètode dels estímuls constants: (el més precís, però el que més temps necessita). L'experimentat presenta un estímul amb 5, 6, 7, 8 o 9 intensitats estimulars diferents i la intensitat menor imperceptible. La presentació dels estímuls es realitza de manera aleatòria. Posteriorment, es calcula el percentatge de vegades que l'observador ha informat que detectava l'estímul en cada un dels nivells d'intensitat. En aquest mètode, el llindar queda fixat en la intensitat en què el subjecte ha detectat correctament l'estímul el 50% de les ocasions. El mètode dels estímuls constants difereix de el mètode dels límits en l'aleatorietat de la presentació, ja que en el primer les sèries estimulars no tenen per què ser de caràcter ascendent o descendent.

Llindar absolut: menor quantitat d'energia (magnitud o intensitat mínima) que permet detectar la presència d'un estímul de l'absència d'aquest.

Llindar diferencial o diferència mínima perceptible (Weber): diferència mínima entre dos estímuls que una persona és capaç d'apreciar. La relació entre l'estímul original o inicial i la variació de la intensitat (ja sigui augment o disminució) és coneguda com la llei de Weber (o llei de Weber-Fechner), primer a descobrir que com més gran és la magnitud de l'estímul original, major ha de ser la variació que es produeixi perquè el canvi pugui ser percebut.