Espanya al segle XX: Reformes, Conflictes i Canvis Polítics

Les reformes de Maura i Canalejas

El 1902 va pujar al tron el monarca Alfons XIII. El 1903 una nova generació de polítics va arribar al capdavant dels partits: Antoni Maura al Partit Conservador, i José Canalejas al Partit Liberal. Tots dos volien dur a terme projectes de reforma.

Maura

El 1904, Maura es va convertir en el cap del govern i va impulsar un projecte polític anomenat "revolució des de dalt", on defensava reformar el sistema polític des del govern. Va intentar donar al sistema una nova base social, les "masses neutres", i pretenia formar un Estat fort capaç de governar de manera eficaç. Es va promulgar una nova Llei electoral i es van signar acords amb la Lliga Regionalista per donar més autonomia als ajuntaments. El govern de Maura va aprovar algunes lleis socials, com la Llei del descans dominical, i va donar suport per reactivar la indústria. La Setmana Tràgica va fer caure el govern conservador.

Canalejas

El 1910, Canalejas va formar un nou govern liberal. Intentava apropar-se als sectors populars i limitar els poders de l'Església, però la Santa Seu s'hi va negar. La "Ley del candado" limitava l'establiment de nous ordres religiosos a Espanya. Va reformar la Llei de lleves, que feia obligatori el servei militar, i va aprovar lleis per millorar les condicions de treball. L'assassinat de Canalejas va acabar amb el seu projecte renovador.

Impacte de la Setmana Tràgica

El record de la guerra de Cuba va fer que esclatés el 1909 una violenta protesta popular a diferents indrets de Catalunya.

• El conflicte del Marroc: A partir del 1900, Espanya va consolidar la penetració al nord d'Àfrica. La Conferència d'Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van establir un protectorat al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, per administrar-lo. L'interès espanyol es basava en els beneficis econòmics i en el desig de restaurar el prestigi de l'exèrcit i aconseguir que Espanya tornés a ser una potència colonial. La seva presència es va veure afectada pels atacs dels rifenys, organitzats en cabiles. El 1909, al Barranc del Llop, els rifenys van derrotar les tropes espanyoles i es va augmentar el nombre de soldats.
• La mobilització popular i les seves conseqüències: La mobilització contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona durant l'embarcament de tropes cap al Marroc. La revolta popular va adquirir un component antimilitarista i de rebuig a l'Església. Es van produir enfrontaments, i les autoritats van respondre declarant l'estat de guerra i reprimint les manifestacions. El nombre de morts i ferits va fer augmentar el moviment, però la falta de direcció i coordinació va derivar en l'acció incontrolada dels grups. La repressió fou molt dura i es van dictar penes de mort.

L'actuació del govern va aixecar una onada de protestes que va fer caure el govern conservador de Maura. Els lerrouxistes van perdre influència i es va arrelar l'anarquisme. La Solidaritat Catalana es va desintegrar i la Lliga Regionalista va patir un retrocés.

La Mancomunitat de Catalunya

El procés

El procés de la Mancomunitat va ser llarg i difícil. Els polítics catalanistes eren conscients que Catalunya necessitava un programa de millora de les seves infraestructures i una modernització del sistema informatiu, la llengua i la cultura. El 1917, aquests objectius es van assolir en el programa de la Diputació de Barcelona quan Prat de la Riba en fou president. Per impulsar i difondre la cultura catalana es va crear l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya. El 1911, la Diputació de Barcelona va promoure la iniciativa de mancomunar les diputacions catalanes. El 1912, Canalejas es va comprometre a tirar endavant un projecte de Mancomunitats. L'any següent a l'assassinat de Canalejas, el Senat, dominat per forces anticatalanistes, va bloquejar el projecte. Finalment, el nou govern conservador va aprovar un decret que autoritzava les diputacions a mancomunar-se per a fins administratius.

La constitució de la Mancomunitat

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 1914, amb Prat de la Riba com a president. Va ser una delegació de les funcions de les diputacions i, en qualsevol moment, el govern la podia suspendre. La Lliga Regionalista va tenir-hi una presència majoritària, orientada a estimular el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya. La Mancomunitat va tenir dues direccions: crear una infraestructura de serveis públics i administratius que potenciessin el desenvolupament econòmic, i fomentar la llengua i la cultura catalanes a partir d'un projecte cultural i educatiu. La Mancomunitat va invertir part dels seus recursos en un pla de millora de la xarxa viària i en un pla d'acció agrària per modernitzar les formes de producció. També va iniciar un projecte de reafirmació de la llengua i la cultura catalanes. L'Institut d'Estudis Catalans va iniciar una tasca d'unificació ortogràfica, encarregada a Pompeu Fabra. Es va impulsar una renovació pedagògica amb la missió de potenciar la preparació de tècnics per a la indústria i el comerç.

Primo de Rivera i el Desastre d'Annual

Primo de Rivera i els seus partidaris van justificar la seva acció com una solució a la crisi del país. Causes que es van utilitzar: inestabilitat política, por a una revolució social i perill de trencament d'Espanya. El dictador va anunciar la fi del caciquisme i la corrupció política. L'objectiu era evitar que el règim polític acabés democratitzant-se.

El Desastre d'Annual

A la dècada del 1920, al protectorat del Marroc, les tribus rifenyes atacaven l'exèrcit espanyol. El 1921 es van intentar operacions per controlar els rebels amb el general Silvestre, que va iniciar una ofensiva que va acabar en desastre. L'exèrcit va ser derrotat a Annual i es va perdre tot el territori. Amb governs inestables i la discussió al Parlament pel cas d'Annual, l'exèrcit va veure la solució de la crisi en una dictadura militar.

La Segona República

El 12 d'abril hi va haver eleccions municipals, i els partits republicans, socialistes i nacionalistes es van imposar a les grans ciutats. El 14 d'abril es va proclamar la República. Alfons XIII va renunciar a la corona i va abandonar el país. A Madrid, es va constituir un govern provisional i es va proclamar la Segona República Espanyola. A Catalunya, el triomf republicà havia estat aclaparador. El vencedor va ser Esquerra Republicana de Catalunya, i Lluís Companys, que n'era el cap, va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament. Després, Francesc Macià, màxim dirigent d'aquest partit, va proclamar la República a Catalunya.

L'Estatut de Núria

Les negociacions amb el govern provisional de la República van donar lloc a un govern autonòmic: la Generalitat de Catalunya. La seva tasca era elaborar un Estatut d'Autonomia que definís un marc institucional i les competències que assumiria. Es va convocar una assemblea que es va reunir al Santuari de Núria, on van redactar l'Estatut. L'Estatut de Núria definia que la República havia de ser federal i que la sobirania residia a Catalunya. Definia Catalunya com un estat autònom dins de la República espanyola, declarava el català llengua oficial a Catalunya i establia el poder de la Generalitat. L'Estatut de Núria va ser aprovat. El 1931, Francesc Macià va presentar l'Estatut a les Corts de Madrid, on es van alçar indignats contra el poble català i van elaborar campanyes en contra. La Constitució va prohibir la federació de regions i va imposar el castellà com a llengua oficial. El 1932 fou aprovat l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Cop d'Estat i Guerra Civil

El 1936, el coronel Yagüe, cap de la Legió, es va aixecar en contra de la República i la insurrecció ("Alzamiento Nacional") es va estendre ràpidament. El govern de la República va tardar a reaccionar. El cap del govern va decidir lliurar armes als sindicats i al Front Popular. La insurrecció va triomfar a gairebé tot el territori, però va fracassar on les forces obreres i d'esquerres tenien més presència: País Basc, Catalunya, Madrid, València... Els insurrectes havien previst un pronunciament militar on poder apoderar-se dels òrgans de govern, declarar l'estat de guerra i sufocar l'oposició. Havia de ser una operació ràpida, però el cop militar no va triomfar i el país va quedar dividit en dos bàndols.

L'ajuda exterior

El Comitè de No-intervenció no va impedir que els dos bàndols rebessin ajuda exterior. Alemanya va enviar a Espanya la seva aviació (la Legió Còndor) i va fer servir la Guerra Civil com a camp de proves per a algunes armes noves. Itàlia va enviar una gran unitat (el Corpo Truppe Volontarie) i armament. La República va haver de comprar armes on va poder i com va poder. Els militars soviètics van tenir un paper destacat, sobretot el Partit Comunista. El bàndol republicà va comptar amb les tropes de voluntaris de les Brigades Internacionals, procedents d'Europa i Amèrica i d'ideologia d'esquerres.

Els Fets de Maig

El 1937 es va revifar l'enfrontament entre les forces republicanes. Un sector (republicans, comunistes i part dels socialistes) volia organitzar un exèrcit, controlar les col·lectivitzacions i reconstruir l'Estat. Un altre sector (anarquistes, POUM) es resistia a integrar les seves milícies a l'exèrcit. El 3 de maig de 1937, a Barcelona, les forces de la Generalitat van desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la Telefònica. El govern republicà hi va haver d'intervenir. El govern republicà tenia dos grans problemes: tensions entre les forces antifeixistes i diferències entre el govern republicà i l'autonòmic.

L'ocupació del nord

Davant les dificultats per prendre Madrid, Franco va decidir abandonar l'atac a la capital i concentrar els esforços a la zona nord, que el 1937 es mantenia en mans de la República. Els insurrectes, comandats pel general Mola, van atacar Biscaia. La ciutat de Gernika va ser arrasada per l'aviació nazi. Es va produir per primera vegada a la història un bombardeig aeri sobre la població civil, que va ser immortalitzat per Picasso com a símbol de l'agressió contra una població indefensa. Bilbao també va ser ocupada.

Desplaçats i refugiats

La població civil va fugir del territori per por de patir persecució a causa de les seves idees polítiques. La zona republicana va haver d'acollir milers de refugiats que fugien de l'ocupació franquista. Els problemes d'alimentació, allotjament, etc. van representar una gran tasca organitzativa per acollir i atendre tanta gent. La població de la zona del nord va poder fugir per mar cap a altres països. Al final de la guerra, persones d'arreu d'Espanya es van concentrar a Catalunya per passar la frontera francesa. Una gran part van ser portats a camps de concentració, molts van tornar a Espanya i altres van iniciar un exili llarg.

El fracàs del govern regeneracionista

El 1899, la reina regent Maria Cristina va formar govern amb un nou líder conservador, Silvela. Va impulsar una política reformista amb l'entrada del general Polavieja i el líder conservador català Manuel Duran i Bas. Van fer un projecte de descentralització administrativa on s'augmentaven els preus dels productes bàsics i es creaven impostos nous. Els comerciants es van negar a pagar, en una protesta coneguda com a Tancament de Caixes, que va iniciar el trencament de les elits econòmiques a Catalunya i els partits dinàstics. L'alcalde de Barcelona va dimitir. El moviment va donar lloc a una vaga general de comerciants i el govern els va empresonar. Es va declarar l'estat de guerra i Duran i Bas i Polavieja van dimitir dels seus càrrecs.

Republicanisme i lerrouxisme

El 1903 es va crear la Unió Republicana, dirigida per Salmerón. A Barcelona, el republicanisme liderat per Lerroux va tenir molta influència i va aconseguir èxits electorals. Tenia un caràcter anticatalà i anticlerical. El 1907, la Unió Republicana es va apropar al catalanisme en la coalició Solidaritat Catalana, que va ser rebutjada per una part de la Unió Republicana. El 1908, Lerroux va fundar el Partit Radical. Després de la Setmana Tràgica, va perdre suport i es va traslladar a Madrid.

Carlisme i tradicionalisme

El 1909, la mort de Carles de Borbó va convertir el seu fill Jaume de Borbó en el pretendent de la corona. Arran de la Primera Guerra Mundial, un sector del carlisme es va manifestar i, el 1919, es va fundar el Partit Catòlic Tradicionalista. El 1907 es va fundar el Requetè, organització de caràcter paramilitar en contra del republicanisme i l'obrerisme. El 1931, amb l'arribada de la República, els carlins tradicionalistes es van reunificar en l'anomenada Comunió Tradicionalista.

Socialisme i anarquisme

Al primer terç del segle XX, socialistes i anarquistes eren les forces predominants de l'obrerisme. Defensaven unes millors condicions laborals. Els socialistes tenien la seva majoria a Madrid i els anarquistes a la classe obrera catalana.

Partit i sindicat socialistes

El PSOE defensava l'acció política i era partidari d'aprofitar les oportunitats que donava el sistema parlamentari. Va participar en les eleccions i Pablo Iglesias va aconseguir ser diputat republicanosocialista. El sindicat socialista (UGT) era partidari de l'acció política per aconseguir reformes socials i laborals, i defensava els representants obrers. Un dels seus líders era Caballero.

Anarcosindicalisme

La vaga de Barcelona de 1902 va destacar per la reducció de la jornada laboral i l'augment salarial. El 1907 es va crear la Solidaritat Obrera, una federació d'associacions de treballadors, reivindicativa i favorable a la lluita revolucionària, que va impulsar la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta era revolucionària, amb una ideologia basada en la independència del proletariat respecte de la burgesia i l'Estat. Va tenir un paper important en el Congrés de Sants, en el qual es van crear els sindicats únics d'indústria.

Consolidació de la Lliga Regionalista

Durant les primeres dècades del segle XX, la Lliga es va consolidar a Catalunya. El 1906, Enric Prat de la Riva reclamava el dret de Catalunya a l'autonomia política. Els seus dirigents principals eren Prat de la Riva ("Catalunya endins") i Francesc Cambó ("Catalunya enfora"). Els primers anys, es va haver d'enfrontar al republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. El 1904, la crisi va esclatar amb la visita d'Alfons XIII a Barcelona, on un grup de regidors de la Lliga, dirigits per Cambó, van boicotejar la visita reial.

Coalició Solidaritat Catalana

El moviment solidari

El rebuig a la Llei de jurisdiccions va crear un moviment de la personalitat catalana i del compromís en la lluita pels drets de Catalunya, que en va ser l'origen. El 1906, es va formar una coalició que aplegava totes les forces catalanes, menys els partits dinàstics (conservador i liberal) i els lerrouxistes. El 1907, els partits de Solidaritat van decidir presentar una candidatura i un programa comú (Programa del Tívoli) que defensava l'abolició de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d'òrgans d'autogovern. Van tenir un gran triomf.

La crisi de Solidaritat

La presència dels solidaris al Congrés va obligar el govern de Maura a negociar les lleis amb la minoria catalana. Les diferències entre els diferents partits solidaris van ser l'element del seu trencament. El 1908, un segon problema va sorgir quan la Lliga es va oposar a un projecte de l'Ajuntament de Barcelona. El 1909, els fets de la Setmana Tràgica van acabar amb el moviment solidari.

El moviment del catalanisme d'esquerres

El 1904, la Lliga va fundar el Centre Nacionalista Republicà. Els seus inicis electorals van ser escassos, perquè Lerroux detenia bona part del vot republicà. També va promoure el sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), vinculat a l'obrerisme. La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), que va fer una aliança amb el Partit Radical de Lerroux, anomenada Pacte de Sant Gervasi. La crisi electoral va provocar que la UFNR desaparegués.

L'impacte de la Primera Guerra Mundial

L'estiu del 1914, el govern conservador de Dato va declarar la Primera Guerra Mundial, que va enfrontar Alemanya i Àustria amb les potències aliades (França, Gran Bretanya i Rússia). El govern va declarar la neutralitat d'Espanya. L'exportació de la producció va comportar una pujada dels preus interiors que no anava acompanyada d'un augment dels sous. Això es va convertir en un problema per a les classes populars fins que va esclatar en una vaga.

La crisi del 1917

Les dificultats del sistema de la Restauració, el descontentament militar i els conflictes socials van provocar una protesta generalitzada.

• La protesta militar: A l'exèrcit espanyol, els baixos salaris i el descontentament militar dels oficials van provocar la formació de juntes de defensa, associacions de militars que reclamaven un augment salarial i s'oposaven als ascensos per mèrits de guerra. El 1917, van llençar un manifest on culpaven el govern dels mals de l'exèrcit i del país.
• La crisi política: El 1916, el govern liberal presidit per Romanones va decidir clausurar les Corts. El 1917, Dato va tornar a ser cap del govern i una representació de diputats va reclamar la reobertura de la cambra. El govern s'hi va negar i es va declarar l'estat d'excepció, amb la censura de la premsa. La Lliga Regionalista va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans que exigia la formació d'un govern provisional que convoqués unes Corts per reformar el sistema polític i l'Estat. Es va convocar una reunió dels diputats i senadors espanyols, però va ser dissolta per la Guàrdia Civil. Una segona reunió a Madrid va fer desaparèixer el moviment parlamentari.

La vaga general revolucionària del 1917

El 1917, la CNT i la UGT van acordar signar un manifest per intervenir en aturar la pujada dels preus. La UGT va fer una crida a la vaga general. Les forces obreres reclamaven la fi de la monarquia i la formació d'un govern provisional republicà. El govern va declarar la llei marcial i va ordenar a l'exèrcit calmar l'ambient. La vaga general va fracassar, però l'oposició obrera es va fer més radical.

La fi del sistema del torn pacífic

El 1917, per resoldre la crisi, es va recórrer a la formació d'un govern de concentració amb els partits dinàstics i els catalanistes, però va ser impossible i es va tornar al sistema del torn. El 1921, la greu situació política va crear un nou govern de concentració que es va caracteritzar per integrar líders de diferents fraccions dinàstiques i un representant de la Lliga i del Partit Reformista. El govern va suspendre les garanties constitucionals i va clausurar el Parlament.

La internacionalització de la Guerra Civil

A Espanya, la Guerra Civil va ser vista com un enfrontament entre les forces obreres democràtiques i els règims feixistes. Va ser coneguda internacionalment com "La Guerra d'Espanya", que va dividir els governants. Els governants feixistes van manifestar la seva simpatia pels rebels i van enviar ajuda militar. El papat també es va pronunciar a favor de Franco. L'opinió democràtica mundial es va manifestar a favor de la República. L'URSS va donar suport a la República, mentre que França i Gran Bretanya van ser més neutrals. La República va demanar suport militar a França, però el 1936 es va impulsar un Comitè de No-intervenció. Aquesta va ser una de les causes que la República acabés derrotada.

Largo Caballero

El 1936, Largo Caballero va formar a Madrid un govern amb republicans, socialistes i comunistes. Després, s'hi van incorporar ministres anarcosindicalistes. Largo Caballero pretenia crear una aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra gràcies a la reorganització de l'Estat. A Catalunya, es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas. Es va crear l'Exèrcit Popular de Catalunya i la Generalitat va augmentar la seva intervenció en l'economia.

Negrín

Manuel Azaña va encarregar la formació d'un nou govern socialista a Juan Negrín. L'objectiu era guanyar la guerra. El 1937, Negrín va decidir traslladar el govern de València a Barcelona. El govern republicà va assolir l'ordre públic i va deixar de banda l'administració autonòmica, fet que va provocar tensions amb la Generalitat. El 1938, al territori republicà hi faltaven aliments i la gent es començava a cansar de la guerra. El cap del govern va publicar el Programa dels Tretze Punts, que proposava les condicions per al cessament de la lluita armada, però van ser rebutjades per Franco. La República va rebre un cop dur quan es va signar l'acord amb Munic, en el qual Gran Bretanya i França reconeixien l'ocupació dels Sudets per Hitler. La pèrdua de Catalunya va significar l'exili per als governs de la República i de Catalunya. Manuel Azaña va dimitir. La República ja tenia els dies comptats.

La repressió sistemàtica

La construcció de l'Estat franquista va estar acompanyada d'una violència extrema. També va fer executar tots els polítics del bàndol republicà. La repressió va ser duta a terme per l'exèrcit i per militars de la Falange contra qualsevol sospitós d'esquerres. La intenció era imposar un clima de terror.