Energia Geotèrmica i Tectònica de Plaques

Ús domèstic: Consisteix a canalitzar l'aigua calenta i fer-la servir directament en els circuits de calefacció i aigua calenta dels habitatges. Només és possible en llocs amb una activitat geotèrmica elevada, com Islàndia.

Ús terapèutic: Consisteix en aigües termals amb finalitats terapèutiques o fins i tot lúdiques, com el cas dels balnearis. S'aprofita una gran quantitat de fonts d'aigua calenta en molts llocs, en condicions geològiques no tan favorables per al seu aprofitament energètic.

És alternativa: Perquè és un recurs que pot substituir aquelles fonts d'energia que produeixen més efectes negatius sobre el medi ambient, com el carbó o el petroli, anomenades energies convencionals, que produeixen quantitat i diversitat de contaminants responsables de l'escalfament global o la pluja àcida.

És renovable: Perquè l'ús d'aquest recurs no implica la seva disminució en la natura, a diferència del carbó o el petroli, que s'extrauen i es cremen a una velocitat extremadament superior a la de la seva formació.

Les vuit plaques principals són: la Pacífica, la Nord-americana, la Sud-americana, la de Nazca, l'Euroasiàtica, l'Africana, la Indo-australiana i l'Antàrtica.

Litosfera oceànica: Més prima i més densa, i damunt seu s'instaura l'aigua dels oceans.

Litosfera continental: Més gruixuda i més lleugera, i coincideix amb les zones emergides.

La placa Pacífica, composta només per litosfera oceànica, constitueix una excepció.

Alfred Wegener va enunciar a la seva teoria de la deriva continental que els continents es desplaçaven lentament i la Terra es trobava en forma d'un sol continent anomenat Pangea, envoltat d'un únic oceà anomenat Pantalassa.

Proves geogràfiques: La coincidència de les costes d'alguns continents, com les costes atlàntiques de l'Amèrica del Sud i l'Àfrica, indica que aquests estaven units i s'han separat posteriorment. Un altre exemple es troba en els marges del Mar Roig, que separa la península d'Aràbia del continent africà.

Proves paleontològiques: La presència de fòssils dels mateixos organismes en diferents continents també indica que aquests havien d'estar units en el passat.

Proves geològiques: Existeixen estructures geològiques antigues en diferents regions separades pel mar, com les restes de grans serralades formades fa 300 milions d'anys que es troben tant a la Gran Bretanya com al nord d'Europa, que van estar unides anteriorment.

Paleomagnetisme de les roques del fons oceànic: Les roques que les constitueixen són d'origen magmàtic. Durant la seva formació, alguns dels seus minerals adquireixen i fixen la polaritat del camp magnètic de la Terra. La polaritat s'ha invertit diverses vegades. Es manifesta en les roques oceàniques disposades en forma de bandes simètriques a tots dos costats de les dorsals. S'ha anat formant a partir d'un eix central, les dorsals, i ha anat adquirint la polaritat magnètica del moment de la seva creació.

L'edat de les roques del fons oceànic: Mètodes de datació absoluta han permès conèixer l'edat de les roques del fons oceànic. Es tracta de roques d'edats molt recents en les zones centrals dels oceans i d'edats molt més antigues en el fons de les proximitats dels continents. S'interpreta com a l'expansió dels fons a partir d'un eix central, ja que a mesura que es formen es desplacen i s'allunyen del centre.

Distribució dels volcans i terratrèmols: Es disposen alineats i es concentren en determinades regions que coincideixen amb els límits proposats per les plaques tectòniques.

L'anàlisi de la paleoclimatologia: Han demostrat que en tots els continents del sud i a l'Índia va tenir lloc un clima glacial i que va existir un únic continent, el qual va fracturar i va originar altres continents fins a la ubicació actual. De la mateixa manera, existeixen regions de la Terra que antigament van tenir un clima tropical, com testifiquen nombrosos dipòsits de carbó en latituds més boreals.

L'estudi de les estructures submarines: Gràcies a submarins s'han pogut cartografiar les dorsals oceàniques. En el centre de les dorsals també s'han trobat molts senyals del magmatisme que han originat les roques, de l'existència d'erupcions volcàniques i de brolladors. Les dorsals apareixen per fractures perpendiculars i no es produeix de forma uniforme.

Lava: Pot tenir diferents graus de viscositat en funció del tipus d'erupció.

Gasos: Emesos poden ser molt diversos, tot i que són molt freqüents el diòxid de carboni i el diòxid de sofre.

Piroclasts: Expulsats pels volcans es classifiquen, en funció de la seva mida, entre aquestes categories:

• Cendra: Partícules de menys de 2 mm de diàmetre.
• Lapil·li: Entre 2 i 64 mm de diàmetre.
• Bombes volcàniques: A partir de 64 mm de diàmetre.

Formació del rift: Davant l'embranzida dels materials calents, la litosfera es bomba i s'aprima. La tensió creada en la part superior de la volta originarà fractures, que enfonsaran la zona central, i es formarà així una cresta amb la vall central (Rift africà oriental).

Les falles són fractures del terreny: quan es produeix una distensió del terreny es generen falles normals, mentre que quan hi ha compressió apareixen falles inverses.

Dorsal oceànica: A través de les fractures eixirà magma que solidificarà al rift. La vall s'eixampla, els blocs continentals se separen i comença a formar-se litosfera oceànica a partir dels materials magmàtics. Es forma així un mar estret. Si continua el procés de formació de nova litosfera, acabarà originant-se un oceà (Mar Roig).

Perquè la superfície es mantingui en equilibri, també s'ha de destruir la litosfera. El procés de destrucció té lloc a les zones de subducció. En aquestes zones, la litosfera oceànica es fractura i origina l'anomenada vora convergent entre plaques, en la qual una de les plaques s'enfonsa sota l'altra i penetra en l'astenosfera. El pla de contacte entre les dues plaques implicades en la subducció rep el nom de pla de Benioff.

Serralades perioceàniques o de tipus andí: S'originen en les zones de subducció de litosfera oceànica sota la litosfera continental. Els Andes, formats per la placa de Nazca sota la placa Sud-americana, estan formats per materials magmàtics i comprenen molts volcans d'erupcions plinianes.

Arc d'illes: Es tracta de cadenes d'illes d'origen volcànic que es formen a les zones de subducció de litosfera oceànica sota litosfera oceànica. Alguns exemples característics són les illes del Japó i les Filipines, situades al voltant de l'oceà Pacífic.

Serralades intercontinentals (obducció): Es formen a causa del xoc entre plaques de litosfera continental. Així, els sediments que es troben entre les dues plaques queden atrapats, es pleguen i es generen aquests relleus. La serralada més alta del món, l'Himàlaia, es va formar per la col·lisió entre la placa Indo-australiana i la placa Euroasiàtica.

Magmatisme: Es produeix a causa de la fusió de les roques del fons oceànic durant la subducció. Es pot manifestar en forma de vulcanisme o en forma de plutonisme quan el magma solidifica lentament dins l'escorça continental.

Metamorfisme: Consisteix en la transformació d'algunes roques a causa dels elevats valors de pressió i temperatura existents en aquestes regions. Es generen les roques metamòrfiques.

Serralades: Es formen com a conseqüència de la subducció de tipus andí i de la col·lisió continental.

Plataforma continental: Es troba en les zones de transició entre la litosfera continental i l'oceànica, dins d'una mateixa placa. Es tracta de la zona on la litosfera continental es comença a estrènyer i, per tant, coberta pel mar.

Talús continental: És la zona que constitueix el límit entre la litosfera continental i l'oceànica. Es caracteritza per tenir un pendent elevat.

Dorsals oceàniques: Són serralades submarines que es poden elevar més de 2 km sobre el nivell del fons oceànic. Es troben en les vores divergents.

Fosses abissals: Són les zones més profundes dels oceans. Poden arribar als 11 km de profunditat i es troben en les zones de subducció.

Perillositat: Depèn exclusivament del tipus d'erupció volcànica i dels processos que pot portar associats.

Vulnerabilitat: Està relacionada amb la qualitat de les construccions i les infraestructures, que poden estar millor o pitjor adaptades al risc volcànic existent a la zona.

Exposició: Depèn del grau de presència humana en les zones d'influència de volcans.

El focus d'un terratrèmol, del qual parteixen les ones sísmiques, s'anomena hipocentre, mentre que el punt de la superfície més pròxim s'anomena epicentre.

La magnitud: Depèn de l'energia alliberada en un terratrèmol i es pot mesurar amb el sismògraf. S'expressa amb l'escala de Richter, en la qual un grau d'augment implica una energia 32 vegades major. Els terratrèmols considerablement greus oscil·len normalment entre 6 i 8 graus. La magnitud és de valor únic.

La intensitat: Està relacionada amb els efectes dels terratrèmols i es mesura segons l'escala de Mercalli o MSK, dividida en 12 graus que s'expressen en nombres romans. Cada grau es defineix a partir d'alguns efectes concrets. Actualment, l'escala rep el nom d'escala d'intensitat modificada de Mercalli.

En el cas dels terratrèmols amb epicentre en el mar, la sacsejada podria desencadenar grans onades, anomenades tsunamis.

Ones sísmiques:

• Ones internes:
  • P: Primàries i longitudinals, i són les primeres que es detecten. Es transmeten per tot tipus de material. Es transmeten de forma longitudinal.
  • S: Secundàries i transversals. Són les que es detecten en segon lloc. Sols es transmeten per materials sòlids. Es transmeten de forma perpendicular al centre del moviment.
• Ones superficials:
  • L: Love
  • R: Rayleigh

Cinturó de foc: Les zones de subducció es concentren en els límits de l'oceà Pacífic, en els quals es produeix tant sismicitat com vulcanisme, uns dels tipus més perillosos de la Terra. Per això s'ha batejat el perímetre del Pacífic com el cinturó de foc.