Empúries, Atenes i la Grècia Clàssica: Història i Cultura

Empúries: Una Ciutat Grega a Catalunya

La ciutat d'Empúries està situada al nord-est de Catalunya, a l'Alt Empordà, entre l'Escala i Sant Pere Pescador, al bell mig del Golf de Roses. Va ser fundada cap a l'any 580 aC per colons grecs de Focea que procedien de Massàlia, on van trobar un port natural adequat a les seves rutes comercials marítimes. En un primer moment, la ciutat va ser emplaçada sobre el petit turó on avui es situa Sant Martí d'Empúries. Aquesta ciutat, anomenada pels arqueòlegs “palaiàpolis”, és a dir, “ciutat antiga”, va ser ampliada vers el 500 aC cap al sud, a la zona que es coneix avui en dia com a “neàpolis”, o “ciutat nova”.

Tot i que els romans van ampliar el segle I aC la ciutat cap a l'oest, creant un nou traçat d'acord amb l'urbanisme tradicional romà, la ciutat grega va mantenir en línies generals la distribució originària. Aquesta consistia en:

• Una part sud, on es trobaven els temples més importants de la ciutat, el del déu Serapis i el d'Asclepi, on es va trobar l'estàtua d'aquest déu, ara emblema del lloc.
• Una part nord on hi havia el port i l'àgora de la ciutat, amb un gran pòrtic.
• Una part central on es trobaven les residències, algunes indústries i el mercat.

Precisament l'activitat comercial era l'activitat econòmica principal de la ciutat, com es pot comprovar en el propi nom de la ciutat, ja que la paraula “Empòrion” vol dir “comerç”, “colònia comercial”. Els colons que establien comerç amb els indiquetes, el poble autòcton, i els soldats romans que van establir el campament que es convertiria en la ciutat romana van ser les bases poblacionals d'una ciutat que, gràcies al seu creixement, es va convertir en el nucli urbà més important de la zona.

Alcibíades, Pèricles i Sòcrates: Tres Figures d'Atenes

Tots tres personatges coincideixen a Atenes, al segle V aC. Pèricles fou un polític que va governar com a strategós la ciutat durant trenta anys, que es consideren el moment més esplendorós de la història d'Atenes. La polis d'Atenes es regia per un sistema democràtic que ell mateix va consolidar. Les institucions més importants d'aquesta constitució eren:

• L'assemblea popular (ekklesía), a la qual podien assistir tots els ciutadans -homes majors d'edat, fills de mare i pare atenesos-.
• El consell (boulé), format per cinc-cents membres de l'assemblea, amb funció legislativa i executiva.
• Els magistrats com els arconts, estrategs i pritanis.
• Els tribunals: l'Areòpag, per a delictes de sang, i la Heliea, el tribunal popular.

En aquesta ciutat i en aquest context polític va viure també Sòcrates, el filòsof més important d'Atenes, mestre de Plató i també d'Alcibíades. Tots tres van viure les Guerres del Peloponès, que van enfrontar Atenes i Esparta per l'hegemonia de Grècia. Pèricles en va ser un protagonista actiu, igual que Alcibíades, només que el primer va ser general al principi de la guerra mentre que Alcibíades ho va ser al final, quan va dirigir la flota atenesa a l'expedició de Sicília, que va acabar amb la seva derrota i fugida a Esparta per salvar-se de les acusacions de traïció formulades contra ell a Atenes. Feia anys que Pèricles havia mort quan es van produir aquests fets que van significar la derrota dels atenesos a la guerra. Una de les conseqüències en va ser la mort de Sòcrates, condemnat pels atenesos a prendre la cicuta després d'haver estat declarat culpable de corrompre els joves.

Príam: El Rei de Troia a la Ilíada

Príam és el rei de Troia, pare d'Hèctor i Paris, entre d'altres. En el moment que fa aquesta visita a la tenda d'Aquil·les encara li queda viu Paris, que no morirà fins al final de la guerra de Troia, després d'haver matat Aquil·les; això per no parlar de Cassandra, una de les filles, que sabem per l'Orestea d'Èsquil que va sobreviure a la guerra i va anar a Micenes com a esclava d'Agamèmnon. Per tant, sembla una incongruència la seva afirmació que ja no li queden fills.

En qualsevol cas, el que sí que és mort en aquest moment de la Ilíada és Hèctor, les despulles del qual va a demanar-li a Aquil·les. En efecte, aquest l'ha matat en combat singular per venjar la mort de Pàtrocle, i ha lligat el seu cos al carro, amb el qual ha fet tres voltes a les muralles de Troia, impedint que els seus puguin retre-li els honors deguts a un mort.

Aquil·les, commogut pel valor de Príam en gosar anar sol de nit a la seva tenda, i per les paraules que aquest li adreça sobre el seu propi pare Peleu, li atorga al rei troià el favor que li demana i li torna el cos mutilat d'Hèctor per tal que pugui honorar-lo com cal. A més, li concedeix una treva perquè a Troia es puguin celebrar els funerals. La Ilíada s'acaba amb el relat d'aquests funerals.

Tirèsies: L'Endeví de Tebes a Èdip Rei

El personatge que parla, Tirèsies, és un endeví al qual fa cridar Èdip per descobrir el culpable de la mort de Laios. Les paraules que hem llegit les dirigeix al propi Èdip, al qual anomena tirà perquè és qui regna a Tebes després de la mort de Laios, i després que hagi alliberat la ciutat de l'Esfinx.

Tirèsies li diu que és esclau de Febus perquè és endeví, i per tant, sacerdot d'Apol·lo, l'altre nom amb què és anomenat el déu de l'endevinació. Això ho afirma en contra de l'acusació que sigui seguidor de Creont, el cunyat d'Èdip, i presumpte usurpador del poder segons la malfiança d'Èdip.

La maledicció a què fa referència Tirèsies és aquella segons la qual Èdip havia de matar el seu pare i casar-se amb la seva mare, oracle que havia rebut Laios quan va néixer el seu fill, i que efectivament s'ha acomplert.

Com a conseqüència, també s'acomplirà la maledicció feta per Èdip al culpable de la mort de Laios, el qual haurà de morir o ser exiliat.

Efectivament, és el destí que espera a l'heroi quan s'aclareixi tota la veritat. La tragèdia de Sòfocles deixa ben palès que l'heroi tràgic és víctima del destí, i que poc té a fer per canviar-lo. Malgrat els esforços propis i els d'altres personatges per evitar-ho, els oracles es realitzen, de manera que difícilment es pot responsabilitzar Èdip de la seva dissort.

Tucídides: L'Historiador de la Guerra del Peloponès

Tucídides és un historiador atenès del segle V aC, que va escriure la Història de la guerra del Peloponès, relat de la guerra lliurada per Atenes i Esparta entre el 431 aC i el 401 aC, en la qual va participar ell mateix. La seva obra és molt important perquè representa l'inici del mètode històric.

Després de les Guerres Mèdiques, Atenes va fer una política d'expansió aprofitant-se de la seva recentment adquirida posició de salvadora de Grècia. Així va començar a exigir tributs a totes les poleis que havien gaudit de la seva protecció i a instal·lar-hi governs democràtics com el seu, a canvi d'aliances militars. Amb aquesta política, Atenes es va construir un imperi basat en la flota que li assegurava les principals vies comercials del Joni i de l'Egeu.

Va ser per aquesta prepotència que Corint, amb els mateixos interessos que els atenesos, va demanar ajut a Esparta, amb el pretext que Atenes s'havia apropiat de Corcira, una colònia seva. Esparta, que feia temps que veia amb mals ulls la política atenesa i que representava el model de polis oligàrquica, radicalment oposada a l'Atenes democràtica de Pèricles, li va declarar la guerra com a capdavantera de les ciutats peloponèsies.

La guerra es va estendre per tot el món grec, des de la Jònia fins a la Magna Grècia, essent Sicília un dels punts més decisius de la victòria final dels espartans, que van rebre ajut fins i tot dels perses. Com a conseqüència de la derrota d'Atenes, el sistema democràtic entra en decadència, afectant també les poleis que no l'havien incorporat, de manera que la mateixa Esparta, malgrat haver vençut la guerra, no en treu cap més benefici que veure's sotmesa, al cap de mig segle, al poder macedoni, com la resta de Grècia. La Guerra del Peloponès suposa, per tant, el final de la independència política de les poleis gregues, ja que a partir de la dominació macedònia, ja sempre estaran sota el poder d'alguna potència estrangera. Tanmateix i paradoxalment, Atenes, la perdedora de la guerra, es mantindrà encara molts segles com la capital de la cultura, l'art i el saber.

Les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès

El segle V, considerat època clàssica, va ser protagonista de dos importants esdeveniments bèl·lics: les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès. Les Guerres Mèdiques van tenir lloc en la primera part del segle V, aproximadament entre el 492 i el 449, entre perses (també anomenats medes, d'aquí el nom) i grecs. Feia temps que Pèrsia volia envair Grècia. La confrontació va esclatar amb la rebel·lió de Milet, colònia grega que es va negar a sotmetre's als perses. Va demanar ajut a Atenes. La intromissió d'Atenes va provocar Darios que, volent castigar-la, va preparar una gran expedició cap a la Grècia europea. Les principals batalles d'aquest enfrontament van ser Marató, Termòpiles, Salamina i Platea.

• A Marató es va dirigir Darios amb un exèrcit de 25.000 homes i van ser vençuts pels grecs comandats per Milcíades l'any 490.
• Cap al 480 és Xerxes qui, amb un gran exèrcit, s'aproxima al cap Artemísion i a les Termòpiles. A la batalla naval els perses van patir moltes baixes però a terra, amb l'ajut d'un traïdor, Efialtes, derroten i aniquilen la guarnició anomenada dels tres-cents, encapçalada per l'espartà Leònidas.
• La tercera batalla es lliura entre l'illa de Salamina i la costa. Els grecs van encerclar la flota dels perses quan van introduir-se, enganyats, en aquest estret de mar. Una descripció magnífica d'aquesta batalla la trobem a la tragèdia d'Èsquil anomenada Els Perses.

Els testimonis històrics de les Guerres Mèdiques es troben a la Història d'Heròdot d'Halicarnàs. Van guanyar els grecs, que es van organitzar en una confederació aticodèlica que tenia com a objectiu estar preparat per a noves incursions dels perses.

Els trenta últims anys del segle V aC, del 431 al 404, estan ocupats per l'enfrontament civil anomenat Guerra del Peloponès. Els contendents van ser Atenes i Esparta. La causa fou l'hegemonia d'Atenes, que va causar enveja i odi entre els espartans. Les baralles entre Corint i Corfú van ser les causants de l'inici del conflicte. Podem parlar de tres fases:

1. En una primera, Atenes pateix la pesta durant la qual mor Pèricles. Finalitza amb la pau de Nícies.
2. En una segona, Atenes obre un altre front ajudant la seva aliada Segesta a Sicília, atacant Siracusa. Acaba en desastre cap al 413.
3. En la tercera fase, l'espartà Lisandre triomfa a la batalla d'Egospòtam i assetja Atenes, que acaba capitulant.

Tucídides a la Història de la guerra del Peloponès i Xenofont a les Hel·lèniques deixen constància d'aquest fet històric.