Empirisme i Contractualisme: Hobbes, Locke i Rousseau

Empirisme

El terme Empirisme prové del grec empeiria (experiència) i fa referència al coneixement obtingut a partir d'ella. En sentit estricte, es refereix a la filosofia desenvolupada principalment a Anglaterra durant el segle XVII. Defensa que el procés de coneixement no depèn únicament de la raó omnipotent, sinó que ha de partir de l'experiència sensorial. Es basa en l'observació i l'estudi de la natura, utilitzant el mètode inductiu.

Característiques principals:

• Supremacia de l'experiència: És la font fonamental i el límit del coneixement al qual pot accedir la raó.
• Negació de l'existència d'idees innates: La ment és una tabula rasa (pissarra en blanc) que s'omple a partir de la informació que proporcionen els sentits.
• Interès per l'estudi del coneixement humà: Es reflexiona sobre l'origen, els límits i la naturalesa del nostre coneixement.
• Rebuig de la metafísica: No es considera un coneixement vàlid.
• Ciències experimentals com a model: Es prenen com a model les ciències com la física, en detriment de les matemàtiques com a model únic de saber.

Precursors: Occam, Bacon.

Contractualisme Social

Sosté que l'origen de l'Estat i la societat no és natural ni diví, sinó una creació humana, un acord o contracte. Aquesta idea constituirà la base de les democràcies modernes. Anteriorment, en societats estamentals, cadascú tenia una funció assignada (servir, protegir, etc.), però la majoria realitzava les tasques més dures, mentre uns pocs gaudien de privilegis i poder polític per un suposat dret diví. L'ascens de la nova classe social, la burgesia, impulsà la cerca d'igualtat.

La teoria del contracte social argumenta que l'Estat i el poder són el resultat d'un pacte entre individus racionals i lliures. Mitjançant aquest pacte, s'estableixen drets, lleis i autoritats que cal respectar per garantir la convivència i la seguretat, superant un hipotètic estat de naturalesa. No es tracta necessàriament d'un pacte històric real, sinó d'una metàfora filosòfica per explicar la legitimitat del poder, que, per tant, no té un origen diví.

El contractualisme s'oposa al naturalisme social (que defensa la sociabilitat natural de l'ésser humà). Sosté la insociabilitat natural: ens associem per interès comú. Seria possible viure fora de la societat i continuar sent humà. La societat és un pacte artificial.

Hobbes

La por ens civilitza. Considera que 'l'home és un llop per a l'home' (homo homini lupus) i defensa l'absolutisme. Sostenia que som dolents per naturalesa. Abans de la societat, vivíem en un estat de naturalesa salvatge, on tots els individus són egoistes i actuen moguts pel seu propi interès. Això condueix a una guerra de tots contra tots (bellum omnium contra omnes) per aconseguir les necessitats bàsiques. L'estat de naturalesa és violent, insegur, un estat de guerra constant, amb individus agressius que tenen dret a tot.

Per evitar aquesta lluita constant i la inseguretat, els individus pacten cedir tot el seu poder a un sobirà absolut (Leviatan). Només per por als càstigs de l'autoritat, actuaran correctament. La societat és, doncs, una imposició que requereix un Estat autoritari.

Locke

Els éssers humans tenen, de manera natural, drets naturals (vida, llibertat, propietat), però en l'estat de naturalesa (que és relativament pacífic però insegur) no hi ha ningú que vetlli imparcialment pel seu compliment ni control. L'Estat ha de garantir aquests drets, sent la base de la fonamentació dels drets humans. La gent cedeix alguns dels seus drets (com el de fer justícia per compte propi) a uns governants, però de manera provisional i revocable.

Defensa la democràcia representativa. Proposa la doctrina de la divisió de poders (legislatiu, executiu i federatiu) com a base del liberalisme polític. Aquest contracte social no comporta la pèrdua dels drets personals fonamentals. Locke és considerat el pare de l'empirisme modern i un precursor de la Il·lustració.

Rousseau

Teoria del 'bon salvatge'. Sosté que la societat corromp l'home i defensa la democràcia. L'ésser humà és bo per naturalesa, però la societat el fa dolent. L'home en estat de naturalesa (pacífic) és lliure, autosuficient, sense les necessitats creades per la societat. En societat, perd la seva independència i llibertat originals. Amb la propietat privada i la vida social apareixen les desigualtats i la jerarquia social que corrompen l'home.

Per garantir els drets i la llibertat, tots els individus pacten posar en comú la seva voluntat individual, creant la voluntat general, que busca el bé comú per satisfer les necessitats col·lectives. La sobirania resideix en el poble. Proposa la democràcia directa.