Educació Infantil: Principis i Models Pedagògics

-Educació: Acte de conduir, de guiar l’infant –o una persona adulta.

•Educare: Criar, nodrir, alimentar, és a dir, l’educació entesa com una activitat que consisteix a guiar o proporcionar des de fora allò necessari.

•Educere: Treure, portar, extreure des de dins cap a fora, és a dir, canalitzar les potencialitats ja existents de la persona, extraient alguna cosa que, d’una manera o una altra, ja estava potencialment donada.

-Intervenció: Actuació que es realitza per evitar o corregir circumstàncies individuals i/o col·lectives insatisfactòries.

-L’educació en l’etapa infantil:

Intervenció en els nens i les nenes dirigida a:

• La consecució del desenvolupament global de les capacitats.
• La satisfacció de les seves necessitats.

CARÀCTER DE L’INTERVENCIÓ

-Intervenció educativa: Aquella en què la intervenció estigui encaminada a aconseguir que els nens i les nenes vagin incorporant progressivament noves habilitats, hàbits i continguts en general que contribueixin a l’adquisició de la seva pròpia autonomia i coneixement.

- Atenció assistencial: Es limita a proporcionar les ajudes necessàries i suplir les necessitats que els infants no poden fer per si mateixos.

ASPECTES DE LA INTERVENCIÓ

-La integració: Disposicions, processos i mesures aplicats als diferents àmbits de població amb la finalitat d’eliminar tot vestigi de segregació.

-La inclusió: Diversifica el procés d’ensenyament i aprenentatge perquè arribi a tothom, independentment de si té necessitats específiques o no.

MODALITATS D’INTERVENCIÓ

•L’educació formal: Comprèn accions educatives intencionades des de fora de l’escola. Està planificada i es pot impartir a diversos llocs.
•L’educació no formal: Comprèn accions educatives intencionades des de fora de l’escola. Està planificada i es pot impartir a diversos llocs.

•L’educació informal: És no institucionalitzada i es rep de manera espontània. Es basa en l’adquisició de coneixement a través de les experiències quotidianes al llarg de tota la vida.

-PEC (projectes educatius de ciutat): És un projecte que busca el compromís de la ciutadania amb l’educació i va més enllà de l’escola. Objectius:

• Definir quines són les prioritats educatives del municipi.
• Conèixer quines són les deficiències educatives del municipi.
• Identificar les possibilitats educatives del municipi.
• Identificar objectius, línies d’actuació, metodologies i programes per portar a terme l’acció educativa.
• Implicar en aquest procés als agents educatius, les famílies i tota la ciutadania.

INTERVENCIÓ EDUCATIVA DE TIPUS FORMAL

La que es realitza dins del sistema educatiu, sigui obligatòria o no. Està regulada per:

•La legislació estatal: Concep l’educació infantil com una etapa educativa amb identitat pròpia que atén nenes i nens des del naixement fins als sis anys, en dues etapes: la primera (0-3) i la segona (3-6).

•La legislació catalana: El primer cicle es denomina llar d’infants o escola bressol i parvulari s’anomena al segon cicle.

L’INTERVENCIÓ SOCIOEDUCATIVA O NO FORMAL

Intervenció que, a més dels aspectes educatius, atén les necessitats socials. Àmbits més importants:

•Ludoteques: Institucions socioeducatives dissenyades per facilitar el desenvolupament dels nens i les nenes a través dels jocs i les joguines.
•Casals o esplais: Centres dedicats a la realització d’activitats socioeducatives en el temps lliure fora de l’horari escolar. Jocs cooperatius, preesportius, tallers...

•Espais familiars: Serveis socioeducatius dirigits a les famílies i als seus infants petits, amb l’objectiu de reforçar el context familiar i el desenvolupament de l’infant a través de la relació i el joc.
•Aules hospitalàries: Unitats educatives situades dins de l’hospital, amb l’objectiu d’atendre l’educació dels nens i les nenes internats per un període de temps més o menys llarg.

•Serveis d’atenció primerenca: Estan destinats a l’atenció d’infants amb trastorns o disfuncions en el seu desenvolupament o amb risc de patir-los i a les seves famílies.

•Casals de colònies o granges escolars o aules de natura: Són centres socioeducatius que proporcionen allotjament i estada als visitants i ofereixen propostes d’activitats no reglades d’oci, generalment relacionades amb la natura i la vida rural.
•Centres d’activitats extraescolars: Centres, clubs o organitzacions de tipologia molt variada que ofereixen activitats educatives fora de l’horari escolar.

INTERVENCIÓ SOCIOEDUCATIVA DE CARÀCTER ASSISTENCIAL: La intervenció que es desenvolupa i dirigeix de manera especial a nens i nenes en situació de risc d’exclusió o desavantatge social. Modalitats:

•Centres d’acollida: Serveis residencials d’estada limitada destinats a donar resposta a situacions que requereixen l’adopció de mesures urgents de separació immediata del menor del nucli familiar.

•Centres residencials: Recursos residencials que substitueixen la funció que exerceix el medi familiar, molt deteriorat, incapaç d’atendre les necessitats bàsiques de l’infant.

•Centres Oberts: Serveis diürns d’atenció a la infància que realitzen una tasca educativa i preventiva des de la vessant de l’educació social especialitzada.

COMPETÈNCIES I ACTITUDS DE L’EDUCADOR INFANTIL

Capacitats, habilitats o destreses de les quals una persona disposa o hauria de disposar per dur a terme la seva feina. Poden ser:

•Competències personals: Aptituds de què disposa una persona per a la realització de certes activitats o el seu aprenentatge. Més importants:

• Responsabilitat per exercir els seus drets i complir amb les seves obligacions.
• Capacitat d’implicació i participació.
• Autonomia i iniciativa en la proposta.

•Competències professionals: S’adquireixen a través de la formació i l’experiència. Competències:

• Programació i elaboració d’activitats.
• Desenvolupament de les activitats.
• Avaluació del procés d’intervenció i els seus resultats.
• Coneixement i aplicació de la normativa i els protocols.
• Maneig de les entrevistes i reunions amb les famílies dels nens/es.
• Coneixement dels processos de creixement i desenvolupament infantil.

•Competències socials: Habilitats en la comunicació i relació amb les altres persones (equip de treball, amb els nens i les nenes als quals atén o amb les seves famílies):

• Habilitats socials per garantir una comunicació fluida, bidireccional i eficaç.
• Capacitat d’empatia amb els nens/es.
• Habilitats de resolució de conflictes.

-Actituds: Es poden considerar com a predisposicions de la persona, o tendències a comportar-se davant determinades situacions, que influeixen en el seu grau d’implicació. Algunes actituds desitjables:

• Respecte a tots els nens que atén.
• Tracte afectuós.
• Actitud entusiasta.
• Actitud tolerant i no autoritària.
• Comportament estable i previsible.
• Actitud inquieta.
• Actitud oberta.

-El comportament ètic: Principis bàsics que han de complir:

• Intimitat i confidencialitat.
• Responsabilitat i competència.
• No utilització de les relacions professionals.
• Respecte als drets humans.
• Contribució a l’estudi, reflexió, anàlisi i investigació.
• Respecte pel camp professional.
• Cooperació en la prevenció de les desigualtats.
• Respecte pels principis d’identitat de la institució.

-Treball en equip: Principis:

• Estar compromesos en la consecució d’un objectiu comú.
• Cada component ha d’aportar les seves habilitats, aptituds i experiències per a la consecució d’aquest objectiu.
• Cada component haurà de fer les diferents feines i aplicar-les segons uns procediments o mètodes preestablerts. Requereix la intervenció de dos components (planificació i comunicació).

APORTACIONS DE LA PEDAGOGIA:

La pedagogia és la ciència que s’ocupa de l’educació i l’ensenyament. La didàctica és la branca de la pedagogia centrada en els mètodes i tècniques afavoridores de l'aprenentatge. La didàctica de l'educació infantil és la disciplina dedicada a estudiar els mètodes i tècniques afavoridores de l'aprenentatge en la primera infància. Va ser a finals del segle XIX i començaments del XX quan eclosiona un moviment anomenat Escola Nova, que substituiria la pedagogia tradicional i posaria els fonaments pel desenvolupament dels moviments de renovació pedagògica, que van emergir la segona meitat del segle XX i que es troben en la base de les concepcions pedagògiques actuals.

-De l’escola tradicional a l’escola nova:

Fins al segle XVII imperava una escola de tipus eclesiàstic. La llengua que utilitzaven era el llatí i estava dirigida a sectors molt concrets de la societat. Alguns pensadors van postular en contra d’aquest tipus d’educació tan estricta i van assentar les bases del que es coneixeria com a Escola Tradicional. Aquesta plantejava l’escolarització de tots els infants, independentment de quina fos la seva condició, per educar-los en els valors de la comunitat i utilitzant la llengua materna com a vehicle.

Principis:

• El mestre com a centre d’ensenyament (com a organitzador i transmissor de coneixements). Aprenentatge utilitzat: habilitats de memòria (repetició – memorització). L’alumne com a ésser passiu i només receptor de coneixements. La disciplina i el càstig com a mètodes necessaris.
• L’organització de l’activitat escolar totalment organitzada i programada.

-El moviment de l’escola nova (principis de l’escola nova):

La crítica a l’Escola Tradicional s’orientava al nucli dels seus postulats.

En contraposició, es van articular unes propostes molt innovadores:

• L’infant com a subjecte actiu de l’aprenentatge.
• El canvi de rol de l’alumnat suposa una modificació en el paper del mestre que ara adquireix una funció d’observador.
• En aquest context, l’escola ha d’obrir-se a l’exterior i situar-se com a avantsala de la inserció del subjecte a la vida social.
• El sistema haurà de ser flexible i haurà d’adaptar-se a l’especificitat de cada nen/a, atès que no tots tenen les mateixes capacitats, necessitats o interessos. L’intervenció s’enfoca: Individualitzat; L’aprenentatge cal construir-lo a partir de les peculiaritats i capacitats de cadascú. Socialitzat: Cada infant haurà d’educar-se per a la societat i desenvolupar hàbits positius de convivència.
• Els mètodes educatius prioritzen la imaginació, el pensament i afavoreixen l’actitud crítica.

FIGURES MÉS IMPORTANTS DE L’ESCOLA NOVA

ROSA AGAZZI (1866‐1951) I CAROLINA AGAZZI (1870‐1945)

•Van crear la Casa dels nens, on van desenvolupar un model educatiu –Agazzi o Mompià– per a la primera infància.

•Es basa en l’esquema de la llar familiar, on es pretén reproduir un ambient de la manera més natural possible.

•Incorpora l’espontaneïtat i l’experiència personal dels infants, així com en la vida en comunitat.

•Es dóna molta importància al treball d'hàbits.

•Utilitza utensilis casolans o fets de materials de deixalla com a mitjans d'aprenentatge.

•Posa èmfasi a conrear les arts musicals i plàstiques, i fomentar l'experiència i la investigació.

•L'observació sistemàtica i individualitzada de l'educadora és un factor fonamental en l'aprenentatge.

MARIA MONTESSORI (1870‐1952)

•Va ser la primera dona metgessa a Itàlia i la seva formació i la pràctica mèdica van ser decisives en la configuració del seu mètode pedagògic.

•Montessori va partir del desenvolupament psicofisiològic de l’infant. La seva formació en el camp de la medicina i les seves observacions clíniques la van conduir a analitzar com aprenen els infants. En la mateixa línia, l’estudi de persones amb deficiències li va permetre avançar en el coneixement de l’estimulació pel desenvolupament infantil.

Principis en els quals es basa:

• La ment absorbent.
• Els períodes sensitius.
• L’ambient adaptat.
• L’organització de l’espai i el temps.
• Els materials.
• El paper de l’educador.

El model Montessori comprèn 4 grans àrees:

•Vida pràctica: Fa referència a aspectes com la independència, l’ordre, la disciplina, la relació social, etc.

•L’educació sensorial: Té com a objectiu l’educació dels sentits com a base pel desenvolupament en altres àrees.

•Les habilitats de llengua, escriptura i lectura.

•Les habilitats matemàtiques.

OVIDE DECROLY (1871‐1932)

•Va fundar l’escola de l’Hermitage a Brussel·les amb l’objectiu d’aconseguir en els infants un correcte desenvolupament biològic i d’higiene.

•L'escola s'organitza a partir de la llibertat i la responsabilitat, per la qual cosa cada un s'ha d'esforçar per ser un membre conscient i útil de la col·lectivitat.

•L'ensenyament ha de ser individualitzat.

•L’interès, que neix de la necessitat, és el que mou el infant a aprendre.

Presenta el concepte de globalització, entès com que els infants perceben el món real com un tot i no de manera fragmentada.

Decroly va unir aquests tres conceptes: ensenyament individualitzat, motivació i globalització i va crear els CENTRES D'INTERÈS, en els quals es treballen necessitats de l'infant, tant físiques com psíquiques, a través del joc.

CÉLESTIN FREINET (1896‐1966)

•Freinet va maldar per trobar processos d’aprenentatge que permetessin als més petits aprendre a l’escola de la mateixa manera que aprenien a la vida.

•Proposa el mètode natural que parteix de l'objectiu de trobar processos d’aprenentatge que permetin als infants aprendre a l'escola de manera natural.

•Per afavorir aquest espai, l’aula es pot dividir en diferents llocs, els quals poden ser tant el pati com un hort. Una altra de les innovacions de Freinet per afavorir aquest aprenentatge natural consisteix a sortir de l’aula i fer passejades per la natura o visites als tallers dels artesans locals.

•Freinet considera que els processos d’adquisició de coneixements no es donen a través de la raó, sinó especialment a través de l’acció, l’experiència i l’exercici, a través del que ell denomina el tempteig experimental, o d’aproximacions successives a partir de les pròpies experiències i de la manipulació de la realitat.

•Proposa la introducció dels tallers.

•En aquest context, la coordinació, la comunicació o la cooperació es troben a la realització de projectes en comú com, per exemple, un diari o una revista escolar.

•Per a l'aprenentatge de continguts abstractes com la lectura o el càlcul, postula que s'ha de partir de la seva utilitat perquè tinguin significat.

-Els moviments de la renovació pedagògica (l’educació després de la 2a guerra mundial)

•Es reforça el caràcter oficial de l'educació.

•Retrocés en l'àmbit pedagògic.

•Les noves idees es veuen com una possible amenaça pel sistema.

•Necessitats de reconstrucció de les escoles bombardejades durant la contesa.

L’experiència de Lóckzy. E. Pikler

•Dirigeix una institució per a orfes i infants abandonats menors de 3 anys a causa dels desastres de la segona Guerra Mundial.

•En aquest context, Pikler treballà per educar aquests infants i aconseguir que es desenvolupessin en condicions adequades.

El principi en el qual es van basar les seves teories fou la confiança en la capacitat autònoma de desenvolupament de l’infant i en la pràctica d’una relació afectiva privilegiada.

PRINCIPIS:

• El valor de l’activitat autònoma de l'infant: L’infant té la seva capacitat de desenvolupament autònom que cal afavorir.
• S’ha de respectar la seva iniciativa amb el mínim d’interferències.
• D’aquesta manera adquireix més sòlidament les seves conquestes i aprenentatges.
• El moviment lliure és una conseqüència de l’activitat autònoma.
• El valor d’una relació afectiva privilegiada. Aquesta autonomia requereix de l’establiment d’una relació sòlida i estable amb la persona adulta de referència que li doni confiança i seguretat afectiva.

-MODELS PEDAGÒGICS ACTUALS

•Integració de les diferents teories i propostes en la pràctica educativa de les educadores i educadors actuals.

•Assumpció per part de la legislació i els currículums educatius de les diferents tendències, propostes metodològiques i recursos introduïts per l'escola Nova i els MRPs, que han perdut el seu caràcter innovador i constitueixen el fonament pedagògic actual.

•Han cedit la reivindicació educativa a la reivindicació socioeducativa.

•Models pedagògics pel s. XXI: En algunes escoles infantils ja s’està treballant amb temes d’àmbit social i cultural.

•L’educació per a la salut i la sostenibilitat de l’entorn.

•La investigació-experimentació i la creativitat.

APORTACIONS DE LA PSICOLOGIA:

S'entén l'aprenentatge com el desenvolupament de capacitats cognitives que seran la condició prèvia a l'elaboració de conceptes posteriors. Les diferents escoles psicològiques expliquen com es produeix, des de la seva òptica, el procés d'aprenentatge.

L’aprenentatge per reforç. El conductisme.

-L'aprenentatge s'explica en funció de les reaccions o respostes d'una persona davant de determinats estímuls: Cada estímul genera una resposta i aquesta resposta estarà condicionada per les conseqüències que segueixen a la seva realització.

•El reforç és l'estímul que s'aplica sobre una conducta amb l'objectiu d'aconseguir la seva repetició, perfeccionament o extinció.

•La discriminació o selecció d'una resposta determinada davant de certs estímuls, i la generalització d'aquests mecanismes estímul-resposta a diferents contextos, permeten l’adquisició de nous aprenentatges.

•Tots aquests processos es donen de manera natural en la vida quotidiana i és a través d'ells que es produeix l'aprenentatge.

L’aprenentatge per observació. Bandura.

•La resposta que una persona dóna davant d'una determinada situació pot estar mediatitzada pel que la persona ha vist fer abans a altres persones.

•D'aquesta manera, considera que la majoria de conductes es donen a conseqüència de l'aprenentatge a través de l'observació i la imitació.

•Aquestes conductes s'incorporen al repertori de l'infant i es mantenen gràcies al reforç directe o a l'aprenentatge vicari.

L’aprenentatge mitjançant ajuda. Vygotski.

L’aportació més important de Vygotski en aquest terreny és la que fa referència a les zones de desenvolupament: zona de desenvolupament potencial, zona de desenvolupament real i zona de desenvolupament pròxim. A partir d’aquests conceptes estableix una distinció entre:

-Zona de desenvolupament potencial: El que una persona pot arribar a fer amb l'ajuda d'altres persones.

-Zona de desenvolupament real: El que és capaç de fer de manera autònoma sense necessitat d'ajuda.

-Zona de desenvolupament pròxim: La intervenció de la persona que proporciona l'ajuda passa a ser efectiva, en el sentit que facilita el pas del nivell potencial al nivell real.

L'obtenció de l'aprenentatge serà més eficaç a la zona de desenvolupament pròxim.

L’aprenentatge per cognició. Piaget.

És a l’etapa infantil quan les funcions cognitives han de desenvolupar-se per anar evolucionant d’un estadi de desenvolupament a un altre de nivell superior. Aquests estadis de desenvolupament pels quals ha d’anar passant l’infant successivament són:

•Estadi 1: Intel·ligència sensoriomotriu. De 0 a 2 anys. Es caracteritza per la intel·ligència pràctica, sense representació mental ni llenguatge.

•Estadi 2: Intel·ligència preoperatòria. De 2 a 7 anys. Es caracteritza per l’aparició del llenguatge i la representació simbòlica, tot i que el pensament és egocèntric.

•Estadi 3: Intel·ligència operatòria concreta. De 7 a 12 anys. La sortida de l’egocentrisme permet un pensament més objectiu i un raonament més lògic, però les operacions són encara poc complexes.

•Estadi 4: Intel·ligència operatòria formal. De 12 a 16 anys. És el nivell més teòric i abstracte al qual pot arribar el desenvolupament.

Per passar d'un estadi a un altre és necessari haver assolit un nivell d'equilibri que proporcioni la preparació suficient per afrontar aquest canvi.

Aquest equilibri s'assoleix a través d'un procés d'assimilació i acomodació que formen l'aprenentatge:

•L’assimilació consisteix en la incorporació de nova informació a l’estructura mental de la persona.

•L’acomodació fa referència a la reorganització dels elements de l’estructura un cop produïda una assimilació.

L’aprenentatge per descobriment. Bruner.

•Bruner elabora la teoria de l’aprenentatge per descobriment, mitjançant la qual es postula que els infants han de construir el seu coneixement a través del descobriment dels continguts que posteriorment seran assimilats.

•L’aprenentatge per descobriment atorga molta importància a la manera com es planteja la resolució de problemes, ja que aquest fet serà determinant perquè l’aprenentatge es produeixi de manera efectiva i no sigui entès simplement com una memorització sense sentit.

•Bruner planteja tres etapes de desenvolupament intel·lectual. Aquestes etapes són progressives i acumulatives, i estan fortament relacionades amb els tres primers estadis de desenvolupament enunciats per Piaget. Aquestes etapes són:

•Manera enactiva de conèixer, que fa referència a la representació del món que es realitza a través de l’acció.

•Manera icònica, que es produeix a través de les imatges que representen una seqüència d’actes.

•Manera simbòlica, que apareix amb la representació utilitzant el llenguatge com a eina de cognició.

L'important són les estructures que es van formant a través del procés d'aprenentatge, i que permetran l'acomodació de noves informacions.

•Bruner considera primordial el paper de l’educador o l’educadora perquè es doni l’aprenentatge, ja que s’hauran de conciliar diferents elements com són la predisposició de l’infant, la manera en què es transmet el coneixement, l’ordre de dificultat, el tipus d’esforç i el ritme de cadascú.

L’aprenentatge significatiu. Ausubel.

L’aprenentatge significatiu es fonamenta en la incorporació de nous continguts de manera significativa a l’estructura cognitiva de l’alumne, relacionant-los amb els que ja posseeix. Aquest procés necessita del fet que l’alumne estigui interessat a aprendre.

El plantejament d’Ausubel cal considerar-lo a partir de la idea que l’aprenentatge es pot donar de quatre maneres diferents que s’estructuren a partir de dues dimensions fonamentals:

Dimensió 1: Aprenentatge significatiu – Aprenentatge per repetició.

L’aprenentatge significatiu és aquell en què els nous continguts es relacionen de manera no arbitrària i substancial amb allò que l’alumne ja sap.

L’aprenentatge per repetició és aquell en què els nous continguts s’aprenen al peu de la lletra i no es relacionen, o es relacionen d’una manera arbitrària, amb els que ja es posseeixen.

Dimensió 2: Aprenentatge per descobriment – Aprenentatge per recepció.

L’aprenentatge per descobriment fa referència a aquells coneixements que han de ser descoberts i incorporats als que ja es posseeixen.

L’aprenentatge per recepció, en què els coneixements es presenten com a acabats i els subjectes han d’interioritzar-los o incorporar-los per poder-los recuperar més endavant.

Ausubel considera que l’aprenentatge per descobriment és molt important en l’adquisició dels primers conceptes, però a mesura que s’entra en els continguts escolars, la principal font de coneixements prové de l’aprenentatge significatiu per recepció.

-Consideracions sobre el procés d’aprenentatge:

Una vegada indicades les teories que han influït més en els processos d’aprenentatge, i intentant resumir el més significatiu, no hem d’oblidar que, prèviament a qualsevol procés d’aprenentatge que es posi en pràctica, cal considerar que:

• Els nens i les nenes aprenen amb estils i ritmes diferents.
• Els efectes següents a les conductes realitzades estimularan o inhibiran la realització de les esmentades conductes.
• Els educadors i les educadores exercim de model que els nens i les nenes tendeixen a imitar.
• L’educadora o l’educador pot incidir en la millora de l’aprenentatge si hi intervé de manera adequada i en el moment oportú.
• Perquè es produeixi l’aprenentatge cal que hagi aconseguit un nivell de desenvolupament necessari.
• L’aprenentatge exigeix una activitat mental.
• S’aprèn més i millor si hi ha una actitud favorable cap a allò que es vol aprendre.
• L’aprenentatge que es construeix a través del descobriment dels continguts és molt eficaç, especialment a la primera infància.
• Els continguts que s’incorporen de manera significativa a les estructures existents s’aprenen de manera més sòlida i duradora.
• L’autoestima és important per a l’aprenentatge.

PROPOSTES PEDAGÒGIQUES ACTUALS

Tots els principis i models que hem vist són els que configuren les lleis educatives actuals i els mètodes pedagògics que es porten a terme a les aules avui dia.

Així, la normativa ens diu que les activitats s’han de tractar de manera globalitzada i amb interès i significat per als infants, o que els mètodes de treball s’han de basar en les experiències, l’acció i el joc, i que s’han de portar a terme en un ambient d’afecte i confiança. Tots aquests són principis que hem vist aparèixer com a innovadors i ara s’han consolidat en la pràctica educativa quotidiana.

PRINCIPIS EN L’AULA:

•Treball per unitats temàtiques o projectes: Organitzar els continguts sobre la base d’un eix central triat en funció de les necessitats i els interessos naturals dels nens i les nenes. Es basa en la idea de DECROLY sobre un aprenentatge globalitzador.

•Racons d’activitats: Recursos pedagògics que consisteixen en la relació d’espais de joc organitzats a l’aula, on s’agrupen materials d’acord amb els interessos de les edats infantils. Repertori ampli de racons. Els racons es fonamenten en el concepte de joc simbòlic. Amb els racons se simbolitza la realitat exterior i es recrea un escenari amb elements reals a l’abast dels més petits. L’experiència indica que els infants assimilen els continguts amb més rapidesa en situacions d’aprenentatge obert, com són els racons. Afavoreixen l’elaboració de les relacions afectives i socials amb els altres.

•Els tallers: Recursos pedagògics que consisteixen en la posada en pràctica, durant un període limitat de temps, d’una tècnica o temàtica concreta, que permeti als petits tafanejar, experimentar, explorar i buscar solucions. Contribueixen a l’adquisició d’habilitats tècniques, fomenten la interacció dels infants i n’estimulen l’expressió espontània. Es treballa monogràficament un tema. S’utilitzen espais diferents per a cada taller, amb materials específics: fang, molla de pa, pintura, sorra, etc. És una tècnica molt dirigida.

•Les rutines: Permeten determinar el temps i els ritmes naturals dels més petits. Es repeteixen de manera regular diàriament. Són la base sobre la qual es construeix tota la programació, especialment en els més petits. Les activitats que en formen part són:

• L’alimentació.
• El descans.
• La higiene.
• El vestit.

•El joc experimental (La panera dels tresors): És una activitat d’exploració. Els infants manipulen diferents objectes que l’educadora o l’educador els ha presentat en una panera. Es programa entre els sis i els dotze mesos aproximadament. (El joc heurístic): És una activitat basada en la manipulació, l’exploració i el descobriment. Es disposen objectes de manera organitzada perquè els infants els manipulin, amb tot el que comporta de concentració, atenció i desenvolupament de la psicomotricitat fina. Adreçada a infants entre dotze i vint-i-quatre mesos aproximadament.

•Altres propostes com sortides, festes o activitats plàstiques.

EL SIGNIFICAT ACTUAL DE L’EDUCACIÓ INFANTIL

-Com s’ha d’actuar a l’escola infantil

Aconseguir un desenvolupament adient a l’infant.

Tots aquests aspectes educables són la concreció del seu desenvolupament evolutiu:

• Els sentits.
• El moviment.
• El llenguatge.
• El pensament.
• L'autonomia personal.
• Sociabilitat.
• La personalitat.

-Quin ha de ser el paper de l’escola infantil?

• Globalitzat: S'ha d'intervenir amb la mateixa intensitat en totes les facetes del seu desenvolupament personal.
• Individualitzat: Cal adaptar-la al desenvolupament psiconeurològic de cada infant. Prioritzar l’intervenció en les capacitats del saber. Caràcter potenciador i compensatori.

Funcions:

• Facilitadora.
• Potenciadora.

Quin ha de ser el paper de l’educador/a infantil?

• Mediador.
• Interventor, detector de conductes.

Tres tipus d’actuació:

• Específica, ampla, molt elaborada i ràpida.

-Quin ha de ser el paper de la família?

• Activa: Grup de mares i pares que poden ajudar a organitzar l’educació dels seus fills i filles.
• Passiva: Donant suport al treball que es realitza a l’escola.

QUÈ ÉS LA INFÀNCIA?

És una etapa educativa que comprèn des del coneixement fins a la pubertat. És una etapa molt important per al desenvolupament integral de la persona, que requereix d’una atenció especial a causa dels importants canvis psicològics, biològics i socials que s’hi donen, que afectaran de manera determinant els infants en les etapes educatives posteriors. Es pot dividir en subetapes:

• Primera infància: Establirem aquesta etapa des del naixement fins als 3 anys, període que es correspon amb el primer cicle d’educació infantil.
• Segona infància: Considerarem aquest període que va dels 3 als 6 anys i que es correspon amb el segon cicle d’educació infantil.
• Terceira infància: La datarem dels 6 anys fins a la pubertat i correspon a gran part de l’etapa educativa de primària.

PROTECCIÓ DELS DRETS DE L’INFANT

Tres períodes:

-L’infància com una etapa indiferent:

Era com un adult petit sotmès a les exigències d’aquesta condició. Els infants, en aquest engranatge social, més que subjectes d’atenció tenien com a funció la de servir, complaure i satisfer les necessitats i desitjos dels seus grans, amb maltractament inclòs si calia. L’infant no es considerava ni tan sols com a subjecte.

-L’infant com a subjecte de protecció:

Fou en el segle XIX amb la Revolució Industrial i la utilització generalitzada dels infants com a força de treball que apareixen les primeres lleis protectores i la preocupació per fer front a les situacions d’explotació de les quals són víctimes.

•La declaració de GINEBRA:

Aquest context comencen a sorgir iniciatives legislatives que es concretaran formalment en la Declaració de Ginebra (1924) com el primer pas cap al reconeixement dels drets dels infants. Aquesta declaració s’articulà en cinc principis:

• El dret al desenvolupament moral, físic i mental.
• El principi referit a l’alimentació dels infants famolencs.
• El principi referit a la cura d’infants que pateixen malalties.
• El principi referit a la cura d’infants que han estat marginats.
• El principi referit a la cura d’infants abandonats o orfes.

-La declaració dels drets de l’infant:

Amb la Declaració dels Drets de l’Infant de 1959 s’arriba més enllà, ja que apunta a una intenció més ampla i universal. Al preàmbul s’expressa que l’infant, per la seva curta edat i falta de maduresa, està necessitat de cures i de protecció que la societat li ha de proporcionar. El seu articulat es pot sintetitzar en aquests deu principis:

• El reconeixement de tots els drets de la Declaració a tots els infants sense excepció.
• L’interès superior de l’infant.
• Dret a una identitat i una nacionalitat.
• Dret a gaudir dels beneficis de la Seguretat Social.
• Tractament especial als infants amb impediments o disminucions.
• Dret al desenvolupament en l’àmbit familiar.
• Dret a l’educació.
• Dret prioritari a la protecció i auxili en cas de desastre.
• Prohibició de l’explotació, l’abandonament i la crueltat.
• Protecció contra la discriminació.

L’INFANT COM A SUBJECTE DE DRETS:

-La convenció de drets de l’infant:

Es detallen els drets humans bàsics i permanents per a tots els infants del món, quatre categories:

• Dret a la supervivència.
• Dret al ple desenvolupament.
• Dret a la protecció contra l’explotació i les males influències.
• Dret a la plena participació en la vida familiar, cultural i social.

Els canvis qualitatius que suposa l’aprovació:

• Reuneix en un sol tractat tots els assumptes pertinents als drets dels infants.
• Atorga drets civils als infants i no només mesures de protecció.
• Té força jurídica.
• La convenció té un caràcter dinàmic.

ELS DRETS DELS INFANTS A ESPANYA I CATALUNYA

L’actuació dels governs i les administracions espanyola i catalana envers els drets dels infants es desenvolupa en un triple marc:

• En el marc internacional.
• El marc constitucional.
• El marc de l’Estatut de Catalunya del 2006.

-Nivell estatal:

La llei més important, pel que fa als drets dels menors a Espanya, és la llei de Protecció del Menor. Principis:

• Preval l’interès del menor sobre qualsevol altre.
• S’ha de prioritzar l’adopció de mesures educatives.
• S’ha de procurar la col·laboració de la família i ha de prevaler la permanència en l’entorn familiar.
• Els menors són subjectes de dret i, per les característiques de l’edat, necessiten protecció.

•En la mateixa línia de protegir l’infant davant d’una altra sèrie de situacions es publiquen dues lleis bàsiques addicionals:

• La Llei Orgànica 11/1999, de 30 d’abril. Referent a la regulació dels delictes en matèria sexual.
• La Llei Orgànica 14/1999, de 9 de juny, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments.

-A nivell autonòmic:

La llei que emana de l’Estatut del 2006 i que recull, unifica, actualitza i completa tota la legislació catalana sobre la infància i l’adolescència. Aquesta llei té com a objectiu atendre, protegir i promocionar el benestar personal i social dels infants i dels adolescents, i garantir l’exercici dels seus drets i les seves responsabilitats.