Èdip Rei de Sòfocles: Anàlisi i Personatges

Estructura i Resum

Plantejament del Conflicte

L'obra s'obre amb el Pròleg: Èdip es dirigeix a una multitud de ciutadans per demanar la solució als mals que oprimeixen la ciutat de Tebes; aquest també ha demanat que es consulti l'oracle per saber la causa de tot el que està passant i el Déu li ha respost que tot es deu al fet que la mort de Laios no ha estat venjada de forma convenient. Èdip es compromet a posar-ho tot en clar i aquesta escena serveix per plantejar el conflicte. Posteriorment ve la Pàrode on un grup d'ancians de Tebes parlen a l'oracle i preguen a la tríada de déus, i esperen una resposta. Aquesta escena representa l'inici del drama pròpiament dit.

Nus

Episodi 1

Èdip conjura tot el poble perquè col·labori a resoldre el crim de Laios. El cor aclareix que va morir a mans d'uns caminants. Èdip parla amb Tirèsies i, davant les paraules de l'endeví, el rei sospita que és una conjura entre aquest i Creont per quedar-se amb el poder. L'endeví es despedeix amb una terrible profecia.

Estàsim 1

El cor canta el desconcert causat per les paraules de Tirèsies.

Episodi 2

Es revelen les dades més importants que embullen més encara el conflicte. L'oracle desperta la sospita d'Èdip que ell mateix tingui res a veure amb l'assassinat de Laios però, hi ha un aspecte que no coincideix. Iocasta creu que els oracles són fiables i sols resta esperar l'únic supervivent que fou testimoni de la tragèdia i així poder resoldre l'enigma.

Estàsim 2

Els crims de Laios han de ser castigats tal com mostren els oracles, aquesta és la causa per la qual el cor demana a Zeus que es compleixin les profecies.

Episodi 3

Arriba un missatger que aporta notícies sobre els suposats pares d'Èdip, Iocasta, que ha comprès el misteri, intenta que el rei suspengui la seva investigació.

Estàsim 3

El cor sembla il·lusionar-se davant el possible origen diví del rei Èdip.

Episodi 4

Apareix el criat i revela tot el passat ocult d'Èdip.

Estàsim 4

És un cant d'angoixa on el cor es percata que la prosperitat dels homes sols està en mans dels déus.

Desenllaç

A l’Èxode, el narrador conta amb detall el suïcidi de la reina i la ceguera d'Èdip. Les filles del rei i el seu cunyat Creont contemplen l'escena de dolor. Els últims versos del Cor són una espècie de conclusió o moralitat.

Característiques de la Tragèdia Grega

Característiques Generals

• Acció elevada on els personatges i els esdeveniments superen les situacions comunes.
• Es centra en la lluita de l'home contra el seu destí. La fatalitat té un pes molt important en tota l'obra.
• El dolor i la mort estan presents en tota l'obra i funcionen com a càstig per a qui intenta canviar el seu destí.
• Constava d'unes parts dialogades i altres amb cants i danses on el cor feia comentaris.
• L'argument s'extreu de la matèria mítica.
• Comparteixen una mateixa estructura: un personatge afronta un déu en cometre algun crim, el déu el maleeix a ell i la seva descendència.
• Tenen un llenguatge enriquit i adornat, elevat i solemne. El personatge tràgic reconeix la seva culpa.

Èdip s'ajusta a la Llei de les Tres Unitats

• Unitat d'acció: exigia que sols hi hagués un únic tema.
• Unitat de lloc: l'acció es desenvolupés en un únic lloc.
• Unitat de temps: l'acció no durés més d'un dia.

També es troba a l'obra l'anomenat "pathos tràgic", que no és més que el patetisme i el sofriment que marca el món humà d'Èdip i que provoca també aquestes mateixes impressions al lector. Sòfocles manté la tensió mitjançant el suspens dosificat i quan Èdip està a punt d'arribar a la veritat, succeeix quelcom que deriva la trajectòria de les perquisicions i retarda el desenllaç.

Característiques de Sòfocles

El gènere de la tragèdia va anar evolucionant i aquest procés es va basar en dos aspectes:

• Teatralitat: les obres van adquirint cada vegada elements més teatrals. Sòfocles redueix les intervencions del cor, afegeix un personatge a la trama, poden arribar a haver-hi tres actors en escena més el cor que de vegades també actua com un personatge més, i allarga el parlament del protagonista.
• Humanització: el comportament dels personatges cada vegada és més proper al comportament dels humans.

Característiques a Èdip Rei

• La ironia: consisteix a donar a entendre el contrari del que es diu.
• L'esquinçament: aquesta obra constitueix la més poderosa plasmació literària del "trencament" íntim.
• El més bonic d'aquesta tragèdia consisteix en el plaer estètic d'una obra ben feta.

Tots aquests aspectes feren que Èdip Rei fos afalagada per Aristòtil en la seva obra Poètica i actualment, continua essent una de les tragèdies més admirades en la literatura universal.

Sentit de l'Obra

La mitologia grega pretenia servir per explicar els fenòmens de la naturalesa i els fets del passat, és a dir, una concepció del món. Un dels més coneguts mites grecs és el d'Èdip que es desenvolupa en el si de la Casa Reial de Tebes, la qual cosa no fa estranyar que conflictes d'aquesta importància puguin succeir entre persones corrents. Així es demostra que no hi ha diferència entre els homes per pertànyer a una família o una altra. Sòfocles parteix del dolor humà, de l'angoixa del rei de Tebes, un ser superior que es considera fora de si. A Èdip se li atribueixen dues de les més greus abominacions: el parricidi i l'incest. Al final de la tragèdia, el corifeu conclou amb el sentit i la moralitat de la història. La tragèdia adverteix sobre algunes de les errades de l'ésser humà: creure's fora de perill del dolor; actuar deixant-se portar per la passió, cosa que provoca els déus a castigar-ho d'una manera inexorable. Per tant, l'heroi de Sòfocles és una barreja de sofriment i errades.

Aquesta tragèdia s'ha interpretat de quatre maneres diferents:

• La primera manté que és una demostració dels actes divins. El problema d'aquesta interpretació és que la culpa d'Èdip no és conscient, per la qual cosa no s'ha de veure en ella un drama psicològic o de culpa.
• La segona afirma que es tracta d'una tragèdia sobre el destí. L'home no té voluntat lliure sinó que és una titella en mans dels déus. Però la tragèdia de Sòfocles és molt més que una tragèdia sobre el destí.
• La tercera és que Sòfocles és un artista pur. No hi ha un significat últim, sinó que el que l'obra desenvolupa és el terror de les coincidències.
• La quarta i més ajustada critica les tres anteriors: Per a Sòfocles els déus no es mesuren per criteris humans de justícia o injustícia, estan per damunt d'ells i, malgrat tot cal venerar-los. Per a aquesta interpretació, Èdip Rei és una obra sobre la ceguera de l'home, la limitació del seu coneixement. Però a la vegada també és un obra sobre la grandesa de l'home que el porta a perseguir la veritat. L'obra té a veure amb l'engany de les aparences, amb l'afany de purificació de les pròpies faltes, i amb els límits de la condició humana.

Els passos que es recorren a l'obra són:

• Descobriment de la veritat.
• Necessitat d'expiació de la culpa.
• Acceptació de la fragilitat humana.

A mode de conclusió podem dir que és l'obra més universal de Sòfocles i una de les més importants de tots els temps, que continua essent una de les tragèdies més admirades de la literatura universal.

Personatges

Protagonista

Èdip

És l'heroi tràgic per excel·lència. Comporta totes les virtuts: noblesa, valentia, honradesa i justícia. Obstinat a trobar el culpable de la desgràcia de la ciutat, es veurà conduït a un terrible descobriment: ell és el causant del mal de Tebes doncs ha transgredit les lleis de la sang i la naturalesa. És considerat un heroi en alliberar la ciutat de Tebes de l'esfinx però, aquesta consideració no es manté fins al final, doncs, quan es descobreix el seu origen, queda al descobert que ell és el responsable, de manera involuntària, del mal de Tebes. La funció d'Èdip és representar que és impossible escapar del destí. Aquest personatge passa per distintes caracteritzacions: inicialment és un heroi gloriós i acabarà essent parricida i incestuós. Reconeixerà mitjançant l'anagnòrisi, la seva culpa i la seva identitat. Arriba a un final desastrós que té com a funció la catarsi.

Personatges Principals

Creont

És el cunyat d'Èdip, germà de Iocasta, a qui aquest envia a l'oracle de Delfos per saber la causa de la pesta que arrasa la ciutat. Quan aquest transmet la informació rebuda al rei, Èdip l'acusa de traïció i sospita de Creont de voler arrabassar-li el poder, però aquest li replica que ell ja té suficient poder a la ciutat. Al final ell mateix demana als ciutadans de Tebes que s’apiadin d'Èdip.

Iocasta

És la mare i esposa d'Èdip. És una bona esposa, actua com a mediadora entre el seu germà Creont i el rei Èdip. Li diu a aquest que no ha de fer cas de les profecies. Hi ha un gran suspens perquè aquesta no coneix els motius de la por d'Èdip. La seva funció és retardar el desenllaç.

Tirèsies

És l'endeví d'Èdip i aquest pensa que ho aclarirà tot. Al principi no volia parlar sobre el que sabia, però quan Èdip l'acusa de traïdor, decideix parlar davant de tots. El seu paper és fonamental dins l'obra perquè és qui sembra el dubte en el protagonista.

El Cor

Té una funció clau i sol actuar com un personatge. Les seves intervencions s’alternen amb els diàlegs dels altres personatges (episodis). La seva funció és reflexionar sobre el que ha tractat l'episodi i, malgrat estar format per diversos individus, actua de forma unitària. És un fidel aliat del protagonista.

Personatges Secundaris

Missatger

És qui duu la notícia de la mort del rei Pòlib de Corinti a Iocasta. És coneixedor que en realitat Pòlib i Mèrope no són els pares naturals d'Èdip, d'aquí que la seva funció sigui aclarir l'assumpte del llinatge d'Èdip. En realitat és un pastor que va trobar Èdip quan estava lligat en l'arbre on fou abandonat. La seva importància és decisiva perquè aclareix finalment el misteri.

Pastor o Servent Ancià

És el servidor del difunt rei Laios. És interrogat per Èdip i revela que el xiquet que li havien lliurat perquè l'abandonés era el fill del rei Laios i Iocasta.

Apol·lo

És el déu de la veritat i de la purificació. Juga un paper molt important a l'obra perquè revela la terrible profecia que portarà el protagonista fins a la seva veritat. La presència d'aquest déu és constant a tota l'obra: en el pròleg Èdip l'invoca, posteriorment Tirèsies el menciona amb Èdip com a promotor de la cerca de la realitat, i Iocasta també el menciona en parlar amb Èdip.