L'Edat Mitjana: Feudalisme, Societat Estamental i el Rol de l'Església

En primer lloc, és important deixar clar que el període medieval és una convenció que només fa referència a una part d'Europa. Aquest període s'inicia al segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà i finalitza al segle XV amb la caiguda de l'Imperi Bizantí i el descobriment d'Amèrica. La societat de l'Alta Edat Mitjana es caracteritza per un feble equilibri entre recursos i població i per una extrema polarització social. En el món medieval, el feudalisme era l'estructura social implantada, un sistema estamental que dividia la societat en dos estats: les classes altes (els senyors i el clero), que vivien del que la resta de la població produïa, amb luxes i sense treballar; i la resta de la població, que estava al límit de la subsistència. Tot això col·locava la gran majoria de la població en una situació de precarietat. Qui no tenia un altre mitjà de vida que no fos la seva mà d'obra, quedava totalment desprotegit.

"Feu" en llatí fa referència als feus, que eren les proteccions (terres, drets...) que el senyor feudal oferia al serf a canvi de què aquests segons els donessin part de la seva collita i produccions. Els serfs solien ser camperols o artesans que es dedicaven a les petites produccions. Si en aquella època volien protecció i seguretat, la podien adquirir a través d'aquests contractes desiguals que establien amb els senyors feudals (dominants). La societat del moment es caracteritzava per ser estamental, però no de classes.

La pobresa implicava també una situació de feblesa, de dependència i d'humiliació. Per tant, els pobres es convertien així en una presència permanent, en un element més a la immutabilitat de l'ordre social. A més, es veia com un fet inevitable, ja que els pobres, a canvi de roba, menjar i un sostre, estaven completament sotmesos als més poderosos, sent completament explotats. Es produeix una mediació per part de l'Església, de tal manera que el cristianisme va augmentant i es trasllada en ambients més marginals, i s'imposen nous valors i nous models de vida. Per aquest motiu, el cristianisme es presenta com la religió dels pobres i la seva funció és socorre'ls. Aquest deia que el menyspreu a la riquesa era la via de la saviesa i la humilitat com a impuls cap a Déu. També van imposar la caritat com a obligació, i l'almoina es converteix en una condició per a la salvació.

Existien tres estaments diferents:

• En primer lloc, se situaven els bellatores, els quals eren guerrers i tenien la funció de garantir la protecció.
• En segon lloc, es trobaven els oratores, que eren el Clergat i es consideraven els intermediaris entre els homes i Déu.
• Finalment, se situaven els laboratores, que eren camperols i treballadors.

Cada posició social et venia donada o bé per sang o bé en funció de la teva família.