L'Economia i la Societat Italiana al Segle XIX: Anàlisi i Transformacions

L'economia i la societat italiana durant la primera meitat del segle XIX

• Les diferents tipologies d'estat responen als canvis socioeconòmics i demogràfics que varen agafar embranzida. Durant aquest període hi hagué un elevat creixement de la població italiana de nord a sud, un índex de creixement del 34,9%. Es passà en poc temps dels 24 milions als 28 milions d'habitants. Un 10% de la població, una porció important, vivia als Estats Vaticans, al Regne de Sardenya, al Regne de les Dues Sicílies, i al Lombard-Véneto.

• El creixement demogràfic també tingué lloc gràcies al decreixement de l'índex de la mortalitat infantil. Així mateix, quasi desapareixen els brots de pesta, encara que hom els pot trobar, però ja no actuaran sobre la població amb la virulència anterior.

• El teixit social de les àrees rurals estava als voltants del 80-85%. La població vivia generalment al camp. Itàlia tenia un dels teixits socials més endarrerits d'Europa.

• Nàpols era la ciutat més poblada i també la més gran.

• El creixement demogràfic s'explica en bona part gràcies a la implantació i aparició de millores tècniques que proporcionaren un augment de la producció agrícola, tant per la introducció de nous cultius com per l'eliminació de boscos i d'aiguamolls, possibilitant d'incorporar terres de nova roturació, ocupant unes terres improductives, i fins i tot en el cas dels aiguamolls, que eren focus d'enfermetats i d'infeccions perilloses per a la salut de les poblacions veïnes.

• Entre els nous cultius tingué força èxit i acceptació el del blat de moro, que tingué un creixement de la seva producció amb un alt índex exponencial.

• Varen aparèixer les primeres societats de propietaris.

• Es començaren a utilitzar tècniques per fer un major profit de la terra i poder extreure d'ella una major producció agrícola. Un exemple és l'expansió de l'ús dels fertilitzants. La difusió de millores tècniques agrícoles al llarg del segle XIX fou determinant en el creixement espectacular de l'agricultura dels diferents regnes de la península italiana, que veieren com a partir d'aquell moment pogueren exportar la seva producció cap als països de l'Europa central i també del nord, com per exemple Alemanya, Anglaterra i França.

• Trobaríem la indústria tèxtil a l'àrea situada al nord de Nàpols preferentment, però també eclosionaren al llarg de la Restauració a partir de 1830 aproximadament l'activitat tèxtil en altres localitats del Piemont. El Lombardo-Véneto no aconseguí modernitzar-se, només caldria esmentar casos aïllats de desenvolupament industrial tèxtil a Schio, Monza, Pavia i Como. També feren la seva primera aparició la indústria metal·lúrgica entre Bèrgamo i Brescia. Prato va ser anomenada la Manchester-Sabadell italiana pel desenvolupament en aquesta població de la indústria tèxtil. El Regne de les Dues Sicílies es dedicà a la producció de l'oli d'oliva i al desenvolupament de la indústria durant els primers anys de 1850. La situació, però, no permet l'acumulació de grans capitals perquè manca un esperit ferm modernitzador. De fet, a les grans ciutats italianes hi ha un procés de desindustrialització. Els qui en realitat tenen el capital són la petita burgesia, comerciants i petits banquers especuladors que varen desenvolupar pràctiques financeres perjudicials per al desenvolupament de la producció industrial.

• Seria important fer una reflexió del Risorgimento des de la vessant econòmica, que no feu d'Itàlia un espai potent en un sentit econòmic.

• La societat italiana era força reduïda en sectors de notables i de terratinents que tenien una visió capitalista. Els terratinents tenien por de les idees liberals, no volien perdre la seva posició elitista.

• La postura d'una Itàlia lliure d'aduanes era minoritària. No es seguí el model alemany de la Zollverein, que permeté el desenvolupament i engrandiment del mercat intern alemany.

• Malgrat la lentitud, varen haver transformacions econòmiques que van revindicar el creixement i el desenvolupament italià. Varen haver inversions per part de nous sectors a la societat.

• El comte de Cavour, Camillo Benso, l'any 1846 mostra la necessitat urgent de la construcció d'infraestructures ferroviàries com a mesura per millorar i elevar la moral del poble italià. El primer ferrocarril es construí al Regne de les Dues Sicílies entre Nàpols i Portici el 1839. Hom pot observar que al territori de la península italiana, als diferents regnes italians, es feren inversions costoses ferroviàries, però que no comunicaven poblacions internes del mateix regne entre si. Després de les invasions napoleòniques hi hagué un gran temor que el tren fes possible una invasió per part d'un altre país, encara més senzilla utilitzant la via fèrria. Va tenir un impacte fortíssim en la mentalitat col·lectiva la invasió francesa.

• Es va fer patent que mancava el desenvolupament d'estudis econòmics a Itàlia. Entre els anys 1820-1830 hi hagué una manca de referents econòmics del país. El gran Domenico Romagnosi fou el primer a afirmar la necessitat de trobar solucions nacionals als problemes econòmics (també arribà a reflexionar sobre la necessitat d'obrir les aduanes internes per poder unir d'aquesta manera, primerament, en l'àmbit econòmic, la península d'Itàlia).

• A partir de 1839 es varen realitzar congressos científics d'àmbit nacional italià. El primer congrés es realitzà a Pisa, després el següent a Torí, l'any 1843 a Lucca, i el 1846 a Venècia. Aquests congressos feren possible la difusió d'un sentiment nacionalista i d'unitat nacional, de la difusió de les idees liberals per la difusió del progrés a tots els àmbits socials d'Itàlia. Naturalment, mai participaren cap representant de l'Estat Vaticà, del Ducat de Mòdena, ja que entenien aquests congressos com una mena de trama conspiratòria contra l'ordre establert. Els congressos eren translocals, on es plantejaven problemes reals que estaven patint en aquell moment les poblacions situades a l'àrea geopolítica de la península italiana. Aquests congressos servien d'alguna manera per vertebrar la societat italiana.

• Hi ha un alt grau de pobresa entre les classes populars al nord d'Itàlia.

• La terra era al centre de totes les jerarquies italianes. Malgrat que a les àrees rurals s'havien eliminat totes les prestacions feudals, de totes maneres les condicions de vida de la pagesia eren força baixes. Al sud d'Itàlia la gran propietat estava en mans dels de sempre. Així mateix, a partir de les polítiques napoleòniques-franceses que tractaren de reformar la propietat agrària, havia polaritzat encara més la greu situació, perquè fou el gran terratinent el que va adquirir i engrandir encara més, si es podia, la seva propietat a base d'adquirir possessions desamortitzades eclesiàstiques i/o terres de béns comunals. Als únics llocs on es retornaren als seus anteriors propietaris les propietats desamortitzades fou al Ducat de Mòdena i als Estats Pontificis.

• Les condicions del camperolat italià començaren a millorar lentament cap a finals del segle XIX.

• La pasta, que és un producte típic nacional i tradicional de la gastronomia italiana, que ha traspassat fronteres, no era encara durant el segle XIX la base alimentícia de les classes populars, com sí ho fou més endavant. S'haurà d'esperar a la producció industrial d'aquests productes perquè el seu consum pugui ser efectiu per les classes socials humils, en gran part gràcies a la baixada del seu preu, naturalment. Fins que això sigui d'aquesta manera, la pasta serà un producte només a l'abast de les classes acomodades, de les elits econòmiques i socials, només per a una minoria, pel seu elevat cost. L'elaboració de la pasta en aquell moment encara era exclusivament artesana.

• L'alimentació típica de les classes subalternes al sud d'Itàlia era la sopa de cereals. Els camperols surenys tenien una millor alimentació, tot i que fos basada en una monoalimentació (esmorzar, dinar, berenar i sopar el mateix), perquè com a mínim menjaven diferents cereals, no un únic com passava al nord. A les àrees camperoles del nord del país els pagesos solien ingerir tres i/o més cops al dia la mateixa polenta de blat de moro. Per tant, els pagesos del nord solien tenir greus problemes de salut per les mancances de tota mena de minerals i de vitamines. Era comú a les regions del nord que els habitants dels pobles desenvolupessin una malaltia anomenada pel·lagra, que produïa diverses i diferents modalitats de disfuncions físiques i psíquiques greus. Aquesta era la realitat del segle XIX.

• Durant el segle XIX les preocupacions bàsiques de la massa popular i de la gran major part de la població eren l'alimentació i la vestimenta. A finals del segle XIX i començaments del segle XX començaren a haver-hi certes millores en el nivell de vida de les classes més baixes subalternes. La preocupació per l'obtenció d'aliments i de roba era compartida per igual pels pagesos i pels petits artesans de les ciutats.

• L'elit social estava confeccionada per la noblesa i pels terratinents seculars, majoritàriament.

• A la Toscana ¼ de les terres era en mans de la noblesa, a la Llombardia 1/3 part la posseïen els nobles, al Vèneto ½ de les terres eren controlades i administrades pels nobles.

• Les classes opulentes disposaven d'uns recursos elevats i enormes. Els seus membres pràcticament havien mutat mínimament el seu estil de vida. Els processos desamortitzadors varen anar en detriment de l'Església, però una gran part de les terres desamortitzades que estaven als Estats Pontificis retornaren un altre cop als seus propietaris eclesiàstics.

• Els grans propietaris terratinents i els nobles, els de sempre, eren els que acostumaven a viure plàcidament a les seves grans hisendes, on disposaven de palaus o de petits palaus, depenent de l'ostentació, envoltats de jardins. En canvi, els nous propietaris rurals, com que volien adquirir més influència i poder polític, es traslladaren a les ciutats per a exercir una major pressió i assolir contactes directes amb les altes esferes de poder, posicionant-se el més properament possible a l'ull de l'huracà, on es prenien les decisions, per tractar de fer-se d'aquesta manera un lloc a l'alta societat italiana.

• En el cas napolità és la burgesia la que participà a la revolució industrial. Hi hagué un procés d'inversió de capitals estrangers britànics, interessats en l'extracció de sofre i dels derivats químics que es podien produir a partir de la manipulació química d'aquest mineral. Es desenvolupà una primerenca revolució industrial tèxtil. En bona part, aquesta va desenvolupar la construcció de la indústria pesant. Fruit de l'aparició d'aquesta indústria del metall varen materialitzar-se tant el primer ferrocarril com el primer vaixell a vapor de la companyia marítima napolitana.