Economia i Societat a l'Espanya del Segle XIX: Agricultura, Indústria i Demografia

Les transformacions econòmiques del segle XIX

Paral·lelament a la revolució liberal, l’economia espanyola va experimentar canvis importants, però no tant com altres països europeus (excepte el País Basc i Catalunya). L’agricultura va evolucionar i la propietat de la terra va canviar de mans (desamortitzacions). El ferrocarril i la creació d’un mercat únic van ser factors clau, així com les primeres manifestacions del moviment obrer.

Demografia

La població europea va créixer moltíssim (increment de la població absoluta, augment de la població urbana, disminució del sector primari...). L'espanyola també, però a un ritme molt més lent, degut a la taxa de mortalitat que es va mantenir alta (guerra civil, retard i escàs creixement de la indústria, epidèmies...).

Canvis en l'agricultura

Els polítics il·lustrats van intentar modernitzar l’agricultura, però sempre topaven amb el sistema de propietat de la terra, que estava quasi tota en poder de l'Església i la noblesa. El caràcter rendista i poc emprenedor d’aquests va crear un fre per a l’arrencada econòmica. Calia invertir en maquinària, adobs i estudis del camp perquè fos més rendible. Les terres eren cultivades per arrendataris. Els camperols eren molt pobres i treballaven en llocs petits, cosa que dificultava l’acumulació de beneficis per a millorar els conreus. També hi havia les anomenades terres comunals, que eren grans extensions en propietat dels municipis no/mal cultivades. Les terres de l'Església i els municipis eren en "mans mortes", ja que no es podien vendre. L'avenç era, doncs, impossible.

Desamortitzacions

Els polítics liberals sabien que a altres països els canvis de propietat de la terra havien generat una gran expansió i pensaven que calia posar fi a les restes del règim senyorial. Una d’aquestes restes era la propietat en mans mortes, que calia vendre perquè els nous propietaris modernitzessin el camp. Els canvis més importants en l’estructura de la terra foren les desamortitzacions aplicades el 1836 i el 1855. Van consistir en l’expropiació de gran part dels béns de l’Església i les terres comunals dels municipis (declarats béns nacionals i venuts en subhasta pública).

• La primera desamortització es va dur a terme durant la regència de Maria Cristina i va ser inspirada per Mendizábal (ministre d’Hisenda). El govern va nacionalitzar tots els béns religiosos i els va vendre molt barats. Amb els ingressos es va afrontar el problema del deute públic i es va finançar l’exèrcit contra els carlins.
• La segona desamortització, duta a terme durant el bienni progressista pel ministre d’Hisenda Madoz, va posar a la venda totes les terres cultivables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i dels ordes militars. Consistia a taxar les propietats i subhastar-les; el pagament es podia fer en efectiu, donant un primer termini (1/5 part) i la resta en 15 anys, o bé pagant una part amb títols de deute públic i la resta a terminis durant 8 anys.

Conseqüències de les desamortitzacions

• Canvis de propietat: el 40% de la terra va canviar de mans i 3/5 parts de l’estat van ser venudes. Els compradors, però, van ser sobretot terratinents i clergues seculars (que van engruixir el seu patrimoni) o comerciants i industrials (que veien en la possessió un símbol de prestigi).
• Inestabilitat i inseguretat de molts agricultors: van perdre els drets d’ús dels béns comunals i es va produir una proletarització per part de molts pagesos.
• Finalment, tot i que no va emergir una nova classe de propietaris rurals actius i emprenedors, tal com s’esperava, es va produir una ampliació de la superfície cultivada.

Avenços en l’agricultura comercial

A la segona meitat del segle XIX, l'agricultura es va orientar cap a la comercialització (vinya, cítrics, arròs, canya de sucre, oli, fruits secs, espart...). Especialment la vinya: entre el 1850 i el 1875 es van triplicar les exportacions, fet que s’explica per una plaga que va provocar la ruïna de les vinyes franceses. Als anys 70 i 80, Espanya es va convertir en la primera potència mundial vinícola i es van configurar diverses zones amb monocultiu. El conreu tradicional cerealístic continuava predominant, i se n’explotava força.

Transformacions industrials

La Revolució Industrial va afectar de ple dues zones: Catalunya i el País Basc. En conjunt, no va ser tan important com a altres països.

L’endarreriment de la indústria espanyola

A l'últim terç del segle, alguns països començaven la segona fase de la Revolució Industrial. Espanya, però, continuava basada en l’agricultura, a excepció del tèxtil català i la siderúrgica basca. Hi ha dues explicacions per a l’endarreriment:

• Poca demanda de productes manufacturats per part de la societat espanyola (pobresa, poc poder adquisitiu).
• Proteccionisme excessiu que els industrials bascos i catalans van aconseguir imposar als governs liberals. Catalunya havia de fer productes més cars que els estrangers (ja que no tenia carbó, ni ferro, ni bons ports), i d’altra banda no es va estimular la renovació tecnològica.

Cal afegir la manca d’inversions i les males comunicacions. Alguns problemes es van anar solucionant, però l'avenç va ser lent.

El cas català: la indústria tèxtil

Condicions i precedents

A més de capital, mà d’obra i tecnologia, hi ha dues condicions més perquè la indústria tèxtil prosperi: l’existència de matèries primeres o fonts d'energia abundants i barates, i una bona demanda de teixits. A Catalunya no es donaven aquestes condicions, però es va crear una important indústria tèxtil gràcies a l’avançament de l’economia catalana respecte a l’espanyola i al proteccionisme aplicat per gairebé tots els governs liberals. Catalunya s’havia aprofitat de la llibertat de comerç amb les colònies americanes. L’exportació de teixits va donar força beneficis. L’agricultura també s’havia modernitzat i orientat cap al mercat. Les desamortitzacions van crear latifundis, ja que predominaven els pagesos emfiteutes, que van adquirir a bon preu les terres. El rendiment del comerç i les manufactures va ser la font principal de capital català. A més, el creixement demogràfic va oferir força mà d’obra. Per últim, cal destacar l'esperit d’iniciativa i de risc de molts catalans.

1832-1833: l’arrencada

Un exemple d’aquest esperit emprenedor és el dels germans Bonaplata que, juntament amb Vilaregut i Rull, van fundar la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Companyia. Va ser la primera fàbrica que funcionava amb vapor. La innovació tecnològica, l'esperit d’iniciativa, el capital comercial i la mà d’obra abundant, així com la recerca d’un mercat per a l’explotació, van fer que la Revolució Industrial arribés a Catalunya. La destrucció de la fàbrica Bonaplata en un avalot popular (1835) i la Primera Guerra Carlina van endarrerir el procés d’industrialització. L’empenta inicial aviat va arribar a poblacions com Sabadell i Terrassa, que es van especialitzar en teixits de llana.

Colònies industrials

La indústria tèxtil catalana va seguir inicialment el model anglès (ús de carbó per assolir la pressió de vapor necessària per a moure les politges, filoses i telers). Es va comprar o imitar maquinària i tecnologia anglesa. A partir del 1860, davant l’elevat cost del carbó, es va buscar l’aprofitament de salts d’aigua en els corrents dels rius per a moure les turbines. Es van crear moltes colònies industrials, que facilitaven l’aïllament i el control dels treballadors quan ja començaven a organitzar-se.

Proteccionisme

La superioritat anglesa en preus i el control del mercat van obligar la indústria catalana a protegir la seva producció, evitant la importació de teixits anglesos. Aquest proteccionisme va permetre l’existència de la indústria tèxtil, però també va marcar el sostre del mercat d’aquesta, ja que no podia competir amb els teixits britànics en altres països. El creixement va ser important: la població espanyola va substituir els teixits de lli o llana pels de cotó. Entre el 1830 i el 1850, Catalunya va passar de tenir una demanda del 20% al 75%. El proteccionisme no va ser un fre per a la renovació tecnològica i es va mecanitzar la indústria gradualment (1830-1855). Per exemple, es va introduir la màquina de filar catalana, d'estil spinning-jenny anglesa, o les selfactines (1840). La Revolució Industrial catalana, amb el seu desenvolupament peculiar a base de risc, iniciativa, treball i proteccionisme, va constituir un senyal d’identitat.

Fases econòmiques

L'expansió va ser constant fins a finals dels anys 50, seguida d’una crisi durant la dècada següent. Les causes d’aquesta crisi van ser les noves possibilitats d’inversió (construcció del ferrocarril o compra de terres de la segona desamortització) i també l’encariment del cotó a causa de la Guerra de Successió nord-americana. L’últim quart de segle ve caracteritzat per una recuperació lenta i constant fins al 1898 (independència de les colònies americanes), mercats que absorbien el 20% de la producció tèxtil catalana.