Eclesiàstics a Maçanet: Història i Evolució

Els Nous Eclesiàstics a Maçanet

Què eren els domers?

Els domers eren aquells clergues que exercien un càrrec eclesiàstic d'una parròquia per setmanes, i especialment cada un dels beneficiats que s'alternaven en els oficis divins i en l'administració dels sagraments. A Maçanet, segons la documentació, hem comprovat que la parròquia va ser regida per dos domers fins al 1490. Des d'aquesta data, ja sempre són rectors, o sigui, sacerdots que regeixen una església, i sobretot els qui, nomenats per concurs d'oposició, governen una parròquia.

Forma de vida

El retrat del capellà baix-medieval es correspon principalment amb un home pobre, d'un nivell d'instrucció i moralitat a vegades no gaire alt. Fins i tot al segle XIV, dominat per un clima general de violència, algun domer maçanetenc va ser processat. Però, en contacte íntim amb els seus parroquians, i en molts aspectes es sent com ells, sovint podia exercir una considerable influència en una societat que vivia a l'ombra de l'Església.

Des del segle XVII, i encara més del XVIII, el prestigi cultural i la moralitat dels rectors va millorar molt; perquè la carrera eclesiàstica es va allargar, amb noves matèries obligatòries, els concursos d'oposició a una parròquia van esdevenir una prova ineludible per accedir-hi i també per l'observança de part del bisbat, manant noves normes i pastorals.

Origen històric del dret eclesiàstic

El Dret eclesiàstic de l'Estat tal com nosaltres ho coneixem sorgeix després de la Reforma protestant, en la qual es produeix un moviment de distinció absoluta entre el Dret canònic i el Dret eclesiàstic. No obstant això, no és complet un estudi sense conèixer l'evolució de les relacions entre l'Església i l'Estat als primers segles. En primer lloc distingim un moment històric que es caracteritza fonamentalment per la tolerància, perquè després de l'aparició del cristianisme, l'imperi analitza aquest fenomen (el de l'aparició del cristianisme) amb indiferència, fins a l'extrem que va arribar a confondre el cristianisme amb el judaisme. L'actitud de l'Imperi canvia, passant a ser aquesta societat cristiana una societat perseguida. Algunes de les modificacions de la societat cristiana poden suposar un perill. Aquestes persecucions de la societat finalitzen amb l'Edicte de Milà.

Definicions

• Benefici eclesiàstic: Càrrec que tenien alguns preveres anomenats beneficiats; retribuïts amb renda pròpia. És a dir; tenir cura d'un altar o capella, amb l'obligació de residència en el lloc instituït, i de celebrar un cert nombre de misses en sufragi del benefactor, estipulat en la seva fundació. Per aquest treball rebien una renda, segons el valor del benefici. Abans de la seva mort el fundador, nomenava uns procuradors que administraven el capital i les rendes.
• Ecònom: Sacerdot que regeix una parròquia, vacant de rector titular.
• Sagristà: Prevere que tenia al seu càrrec el govern de la sagristia i l'endreçament de l'església.
• Tonsura: Acció i efecte de tallar o afaitar una porció de cabells a la coroneta del cap de manera que quedi el cap sense pèl; el mateix clap, que és símbol del caràcter clerical de qui el porta i per tant la primera tonsura és la cerimònia per la qual el bisbe confereix el primer grau del sacerdoci.

Andreu Parés (Rector 1620-1627)

Andreu Parés (1620-1627), rector, fill de Perpinyà, on era beneficiat de l'església de Sant Jaume fins al 19 d'agost del 1620 que entra de rector a Maçanet. Tenia de vicari el seu germà Gabriel Parés. El 1622, el vicari general li dóna llicència per a vendre els tres ciris de Nostra Senyora de les Salines; de la Verge Maria i el dels Fadrins, per recaptar diners per fer el campanar nou. Era llicenciat en lleis i exercia de notari apostòlic. El 1625 s'enfrontà amb el Capítol de la catedral de Girona, per qüestió del cobrament del delme i la primícia, però fou una decisió molt agosarada perquè els canonges tenien molt de poder. El capellà fou pres, però s'escapà i fugí cap a Roma on hi va portar la causa sense èxit i sembla que hi va morir. El van substituir temporalment, fins el 1627, el seu germà Gabriel Parés i el rector de Sant Llorenç de la Muga, Montserrat Pous.

Joan Espriu i Collell (Rector 1939-1946)

Joan Espriu i Collell (1939-1946), rector, nascut a Sta. Coloma de Farners i ordenat el 1924; fins el 1939 va ser rector de Vall-llobrega. Va continuar amb la reconstrucció de les esglésies de la parròquia. El juliol de 1941 es va retornar en processó la verge de les Salines a la seva capella, que l'Esteve Planas i en Silvestre Camps havien amagat durant la guerra. El 1942 s'organitzaren uns exercicis espirituals del Pare Isidre Griful a les Salines amb 70 assistents.

Pedro González de Mendoza (1428-1495)

Va néixer a Guadalajara el 3 de maig de 1428 i va morir a Guadalajara l'11 de gener de 1495. Va ser un eclesiàstic i polític castellà, un dels millors exemples del pas del món medieval al modern, al llarg del segle XV. Fou el cinquè fill d'Íñigo López de Mendoza, primer marquès de Santillana, i de la seva esposa Catalina de Figueroa. Pedro González fou predestinat a la carrera eclesiàstica des del seu naixement.