La dualitat de poders a l'imperi carolingi

La dualitat de poders i el canvi a l'imperi carolingi

Situació en els primers segles de l'edat mitjana

L'any 476 d.C. va desaparèixer l'Imperi d'occident després de problemes i invasions exteriors de pobles enemics de Roma. L'any 476 d.C., quan Odoacre saqueja la ciutat de Roma, remet a l'Imperi romà d'orient els símbols romans, deixant-los romandre com a Imperi (durarà fins el 1453), mentre que el que havia estat l'Imperi romà d'occident ara queda fragmentat en molts de pobles d'origen divers. A més, també es produeix la primera escissió de l'Església cristiana: Església ortodoxa a l'Imperi d'orient i una altra realitat als territoris occidentals.

Existeix una manca d'unió política en els nous territoris conquerits, mentre que, paral·lelament, a l'Imperi d'orient sí que es manté una unitat. No obstant, el poble dels francs comença a cobrar certa importància a la zona del nord de França i els Països Baixos.

L'Imperi de Bizanci o oriental pateix en aquests moments una expansió:

• L'obra de Justinià (527-565):

  • Expansió territorial: s'aprofita de la fragmentació que han patit territoris del mediterrani de manera que intentarà reunir el gran Imperi romà.

  • Compilació legislativa: Corpus iuris civilis. Recopila (i per tant preserva) la tasca legislativa duta a Roma al llarg dels segles que difereix per complet de la dels pobles bàrbars invasors.

Tanmateix, fracassa l'intent de refer la totalitat de l'Imperi. Pèrdua dels territoris conquerits: els lombards envaeixen Itàlia (568) i els visigots acaben recuperant els territoris (571). És a dir, poc després de la mort de Justinià es trunca la idea de recuperar les zones de l'antic Imperi romà i Bizanci tornarà als seus límits naturals.

El papat i el paper jugat en aquests primers segles

Com a poder religiós, es necessita del recolzament polític de diferents entitats, és a dir, la teoria de les dues espases segueix vigent en certs moments. El papa anirà redirigint les seves aliances segons conveniència, tot i que l'aliat natural de l'Església serà en un principi Bizanci, donat que no hi ha una diversificació religiosa com la que existeix a la zona occidental. Això sí, aquestes aliances poc a poc s'aniran diluint per motius econòmics i territorials. Fins a l'època de Gregori III era costum que els papes comuniquessin l'elecció de nous papes a l'emperador de Bizanci, així com es sol·licitava la seva ratificació, però a partir del 731 aquest costum desapareix, el que significa una pèrdua d'influència per part de Bizanci. També s'acaba el costum de datar els documents de la cúria romana segons l'any de regnat de l'emperador de Bizanci, la qual cosa evidencia encara més que la relació entre la religió i l'Imperi és cada vegada més feble.

Ara l'Església tendrà un nou aliat natural cada cop més important: els francs, els quals tenien la força de les armes de que necessitava l'Església. Per a que s'arribi a aquesta situació, a nivell intern de la realitat política s'ha hagut de produir la consolidació de la legitimació de la dinastia carolíngia:

• Coronació de Pipí I pel Papa Esteve II (754) i la conseqüent desaparició de la dinastia merovíngia, la qual es pot afirmar que regnava però no governava.

• Cessió de part de territoris italians conquerits als llombards al papa (756), ara Estats papals. Això es féu en agraïment a la coronació i pujada al poder de Pipí el Breu.

• Concessió honorífica del Patricius Romanorum o protector de Roma i el Papat.

• Coronació de Carlemany com a nou emperador a Roma (800).