Dualisme ontològic de Plató: Món sensible vs. Món intel·ligible

Teoria de les Idees de Plató

Metafísica

Món Intel·ligible vs. Món Sensible

Idees: Entitats immaterials, absolutes, immutables i universals, independents del món físic. Món intel·ligible: Àmbit no material, objecte del qual les idees són immutables i immortals, i poden oferir-nos un coneixement científic. Món sensible: Món dels objectes materials, canviants, que neixen i moren, percebuts pels sentits, i que ofereixen un coneixement limitat. Imitació i participació: Plató designa així el tipus de relació entre el món sensible i l'intel·ligible.

Demiürg i la creació del món

El món ha estat creat pel Demiürg, figura amb característiques de divinitat, a partir d'un "model". Volent que totes les coses fossin bones, ha modelat el món per convertir-lo en una obra bella i bona. Aquest món posseeix una Ànima, creada pel Demiürg barrejant "el mateix", "l'altre" i una tercera substància. Després, la va dividir seguint una sèrie geomètrica pitagòrica, col·locant-la al centre de l'univers, d'on s'estén a tot el cos. El Demiürg crea les diverses classes d'éssers vius: els déus, que avancen seguint les regles de "el mateix"; les aus, que es llisquen pels aires; els peixos, que neden a l'aigua; els animals terrestres, que caminen per la terra; i finalment, l'home, la seva ànima és una part de l'ànima del Tot. Les ànimes han estat sembrades en els òrgans del temps, cadascuna en el que li corresponia. L'ànima és una barreja de quatre elements: aigua, aire, terra i foc.

Epistemologia

Coneixement sensible vs. Coneixement intel·lectual

Coneixement sensible: Té per objecte les coses del món sensible, que no presenten cap estabilitat. Coneixement intel·lectual: Coneixement de les veritats pures i simples, per mitjà de la intel·ligència, no dels sentits (ciència). Teoria de la reminiscència: Conèixer és recordar (Plató), les idees ja són a l'ànima. Dialèctica: Mètode que permet l'accés al món de les idees, procés ascendent (sensible -> idees) i descendent (reconstruir idees sense recórrer a l'experiència).

El mite del carro alat

Les ànimes constitueixen un tir alat en què un auriga condueix dos cavalls. Un és bo i obedient, blanc, prefereix la prudència i la moderació, i li basta la paraula alentadora. L'altre és negre, partidari de la desmesura i la vanitat, i necessita un fuet amb puntes d'acer per ser dirigit. L'ànima de l'home és conduïda pel cavall blanc cap al camí de l'equilibri, però arrossegada pel cavall negre, indòcil, que simbolitza la injustícia i el desordre. La primera part mortal de l'ànima és la concupiscència (fam, set, desig sexual...), la seva virtut és la templança o moderació. La segona part mortal és la ira, i la seva virtut, el coratge. La ira pot ser aliada de la raó quan reprimeix els desirs. L'esperit o enteniment és la única part immortal de l'ànima, el seu principi és la raó, i la seva virtut, la prudència.

Metempsicosi i el mite de l'androgin

Metempsicosi o transmigració de les ànimes: Les ànimes pures, després de la mort, passen la resta del temps amb els déus; les impures, entorpides pel cos, es converteixen en esclaves de les seves exigències i vaguen fins a encarnar-se en un nou cos d'acord amb els seus desigs. Segons el comportament de cada persona, la seva ànima renaixerà en animals que la representen. El mite de l'androgin primitivo: Antigament, segons Aristòfanes, els humans eren éssers dobles, masculins i femenins alhora, amb dues caps, quatre braços i quatre cames, amb força prodigiosa i orgull, que van intentar enfrontar-se als déus. Zeus, sense poder tolerar la seva arrogància ni fer-los morir, els va debilitar tallant-los en dos. Cada meitat anhelava la seva altra meitat, amb el desig de convertir-se en una. Zeus va col·locar els òrgans sexuals en la part davantera per permetre'ls aparellar-se i assegurar la generació de l'espècie. L'amor és la força que busca fer cessar aquesta separació.

El mite del naixement d'Eros

Sócrates relata una conversa amb Diotima de Mantinea, una sacerdotisa, sobre el naixement d'Eros. Va ser engendrat el dia que va néixer Afrodita. Els déus celebraven un festí, entre ells, Recurso, fill de la Prudència. Quan van acabar de menjar, va arribar la Pobresa a demanar i es va quedar a la porta. Recurso, embriagat, va entrar al jardí de Zeus i es va adormir. La Pobresa, es va proposar tenir un fill de Recurso; es va estirar al seu costat i així va néixer Eros. Eros és pobre, rudeix, dorm a la intempèrie. S'assembla al seu pare, és bell, bo i viril, avança vivament com a caçador extraordinari, creador incansable d'estratagemes, apassionat pels invents i fèrtil en recursos; dedica la seva vida a filosofar; és hechicero incomparable, mag i sofista.

Política

Justícia i la ciutat ideal

Virtut: 1- Saviesa, 2- Purificació (passions del cos), 3- Harmonia (justícia). Justícia: Harmonia que es produeix a la polis quan cada grup social fa la funció que li correspon adequadament. Rei-filòsof: Figura que ha de legislar i governar perquè: 1- Pocs estan disposats a dedicar-se al coneixement, 2- La polis necessita lleis justes, 3- Els filòsofs aspiren al coneixement definitiu de la justícia, 4- Cal obligar algú a governar, i qui coneix la justícia dicta lleis justes.

Ontologia: La doctrina de les idees

La doctrina de les idees: Tesi principal: 1- L’essència d’aquest món (món sensible, coses canviants) 2- és a fora d’ell (món de les idees: realitats objectives, eternes, immutables i universals).  dualisme ontològic. El mite del Timeu: 1- Demiürg (intel·ligència ordenadora) 2- ordena la matèria primera (caòtica) 3- conforme a models (idees): l’ordre prové d’una intel·ligència ordenadora. La doctrina platònica: Per a Plató, el substrat permanent i el material es separen: 1- Material: matèria informe i caòtica; 2- Essència: idea, forma que imiten o de la qual participen. La causalitat: 1- Demiürg: causa productora, 2- Idees: causa formal i exemplar. Plató afirma l’heterogeneïtat del coneixement intel·lectual i sensible. El món de les idees i el món físic es reparteixen les funcions: 1- Idees: realitats permanents, immutables, principi d’unitat; 2- Éssers físics: mutables, corruptibles, diversos i dispersos. Influències: milesis (substrat material), pitagòrics (objectes matemàtics), Heràclit (món físic), Parmènides (raó i unitat), sofistes (coneixement sensible), Sòcrates (coneixement intel·lectual).

Món intel·ligible i idea del Bé: Jerarquia: 1- Idees coses sensibles, 2- Idees matemàtiques i morals, 3- Idea del Bé (condició del discurs racional). Vies per salvar la separació: 1- Via de la mort: ànimes virtuoses tornen al món de les idees, les no virtuoses es reencarnen. 2- Via del coneixement (dialèctica): l’ànima recorda les idees a partir de les coses sensibles (reminiscència). Eros impulsa l’ascens cap a les idees (dialèctica ascendent), que permet el descens il·luminador (dialèctica descendent). La relació sensible-intel·ligible: 1- Imitació: coses sensibles còpies de les idees; 2- Participació: coses sensibles participen de les intel·ligibles. El coneixement: Gradació de l’ésser i del coneixement: 1- Imatges: conjectura, 2- Coses visibles: creença, 3- Idees matemàtiques: coneixement discursiu, 4- Idees superiors: coneixement intuïtiu. El no-ser: és pensable com a alteritat, necessari per pensar allò que és.

Les ciutats ideals de Plató: Gòrgies: Analogia mèdica: la política hauria de ser a l'ànima el que la medicina és al cos. Cal formar els polítics en el coneixement del que és just i bo. La República: Objectiu: ciutat ideal. Mitjà: educació dels ciutadans (governants-filòsofs, guerrers, camperols/artesans) en les virtuts pròpies (prudència, valor, moderació) per complir la seva funció. Analogia entre Estat i ànima individual (racional, irascible, concupiscible). Model d'Estat: barreja d'aristocràcia i socialisme. Ideal platònic: harmonia, justícia (conformitat amb el destí). Rei-filòsof: qui coneix la justícia fa lleis justes. Les lleis: Ciutat autàrquica. Vida interna: democràcia (eleccions), oligarquia (classes de propietaris), aristocràcia (Consell Nocturn). Justícia comunitària.