Dualisme i monisme en la filosofia moderna

Descartes

La concepció moderna del racionalisme de Descartes (1604-1612) també és dualista. Creia que el cos i l'ànima corresponen a dues realitats completament diferents. El cos, que anomena substància extensa (res extensa), és material. Com totes les coses materials, ocupa un lloc en l'espai (és extens) i està subjecte al determinisme. Tot el que succeeix en el cos es pot explicar mitjançant la física. Per a Descartes, el cos humà es comporta com una màquina i, per tant, el seu funcionament es pot predir científicament. L'ànima, en canvi, és espiritual. No ocupa cap lloc en l'espai, perquè el que la caracteritza és el pensament. L'ànima és una substància pensant (res cogitans). Com que no és res material, l'ànima no està subjecta al determinisme. Els nostres pensaments, desitjos i decisions no estan sotmesos a les lleis de la física. Per això l'ànima humana és lliure i immortal. Descartes pensava que l'ànima actua com a guia del cos. D'acord amb la seva teoria, es podria comparar el cos amb un vaixell i l'ànima amb el capit...

Malebranxe

Alguns pensadors insatisfets amb la solució proposada per Descartes van aventurar una doctrina més coherent amb la premissa del dualisme. Aquesta nova doctrina és l'ocasionalisme. Filòsofs com Malebranxe (1638-1715) sostenen que no pot existir cap tipus de comunicació entre les dues substàncies si no és per la intervenció de Déu. Així, el desig i la decisió d'aixecar la mà no provoquen directament la corresponent acció corporal, sinó que és l'ocasió per a què Déu produeixi, amb el seu infinit poder, el moviment de la mà. Malebranxe afirma que Déu "mou la nostra mà fins i tot quan la utilitzem en contra de les seves ordres". Aquesta doctrina substitueix el concepte de causa pel concepte d'ocasió. Els nostres actes no estan causats immediatament per nosaltres; els nostres pensaments són l'ocasió perquè Déu causi els canvis desitjats a la substància material.

Spinoza

El problema de la interacció cos-ànima és solucionat per Spinoza (1632-1677) mitjançant el seu monisme panteista. Spinoza afirma l'existència d'una única substància. Per tant, la seva concepció de la realitat és monista. En aquest cas, l'única substància que existeix és la substància infinita o divina, és a dir, només existeix Déu. Això significa que també és panteista: Déu i la natura són el mateix, s'identifiquen (Deus sive Natura). El cos i l'ànima són dues maneres de manifestar-se de la substància única. Però ni l'una ni l'altra subsisteixen com a éssers separats o independents. Formen part de la mateixa realitat substancial que es mostra ara sota un aspecte, ara sota un altre. Són dues cares de la mateixa realitat o aspectes de la mateixa realitat. Aquesta teoria de Spinoza s'ha anomenat paral·lelisme psicofísic: els processos mentals i els processos físics "corren" paral·lels, de manera que hi ha una estricta correspondència entre ells, sense que els uns causin els altres. Per tant, el problema de la intercomunicació entre la res cogitans i la res extensa, que tant havia preocupat a Descartes i als seus seguidors, es resol indicant que no és més que un fals problema.

Leibniz

La solució proposada per Leibniz (1646-1716) és la següent. Segons Leibniz, la realitat està composta per infinites mònades o unitats. Les mònades són com àtoms, però àtoms que no són materials, sinó energètics: les mònades estan fetes d'energia, no de matèria. En ocasions, Leibniz anomena les mònades punts metafísics. Tot ser real (una rosa, el sol...) és un agregat de mònades, és a dir, està compost per una pluralitat de mònades. D'aquí que Leibniz anomeni les mònades "punts metafísics": de la mateixa manera que una línia és un agregat de punts, un ser real és un agregat de punts metafísics. Quan sentim dolor a causa d'un cop o plorem a causa d'un trist record, hi ha efectivament una comunicació entre mònades. Per explicar aquest problema, Leibniz utilitza la seva teoria de l'harmonia preestablerta, segons la qual Déu va disposar, des de l'eternitat, que els moviments d'unes mònades es corresponguin amb els de les altres. Per aclarir aquesta harmonia preestablerta, Leibniz presenta el problema dels rellotges sincronitzats. Que el moviment de les agulles d'un es correspongui exactament al moviment de les agulles de l'altre no vol dir que hi hagi influència entre elles. Mitjançant l'harmonia preestablerta explica també la comunicació entre ànima i cos. L'ànima humana està constituïda per una sola mònada espiritual; el cos, de moltes mònades corporals. I Déu ha disposat, des de l'eternitat, que els moviments de les mònades corporals es corresponguin amb la mònada espiritual, i a la inversa.

Il·lustració: La Mettrie i el monisme materialista

En la Il·lustració es desenvolupa el materialisme que, inspirat per la mentalitat científica que començava a estendre's per Europa, afirmava que l'ésser humà únicament estava format pel seu cos material. Nosaltres som el nostre cos. Allò que anomenen ànima és només el funcionament dels nostres òrgans. Atès que és material, el cos obeïx les lleis naturals, de manera que el seu comportament es pot predir mitjançant la física, la química i la biologia. L'única diferència que hi ha entre les persones i les màquines és el grau de complexitat. Julien Offroy de La Mettrie (1709-1751) va ser un dels monistes materialistes més famosos. Per La Mettrie, tal com indica en la seva obra "L'home màquina" (1747), radicalitzant la posició de Descartes que considerava el cos viu dels animals com a màquines, l'ésser humà també és una espècie de robot molt sofisticat, la complexitat del qual és tan gran que a vegades ens fa pensar en l'existència d'una part immaterial anomenada ànima. L'ànima, però, no existeix, ja que només som matèria. D'acord amb el monisme materialista, segons el qual l'únic real és la natura sota la gran riquesa de les seves diverses formes, afirmava que tots els estats del que s'ha anomenat ànima són completament dependents del cos. D'aquesta manera, els homes i tots els éssers vius són màquines, però tan perfectes que "es donen corda a si mateixes". La metàfora del rellotge (la màquina més desenvolupada en el segle XVIII, i que apareix sovint com a model de les explicacions mecanicistes de l'època) la va substituir i va desenvolupar més en una altra obra, "L'home planta" (1748), en la qual va proposar una analogia diferent de la màquina, ja que aquesta, com el rellotge, sembla necessitar algun element extern que li proporcioni el moviment. En canvi, el model de la planta ofereix el d'un organisme que, sorgit de la terra i alimentat per ella i el sol, desplega tota la seva vida, indicant amb això que la natura s'hi basta a si mateixa, ja que, conforme al seu monisme, només hi ha una única substància amb diverses modificacions i un principi de moviment que és immanent a la matèria mateixa.