Drets de la Natura: Comparativa Equador, Bolívia i Espanya

Drets de la Natura: Equador, Bolívia i Espanya

El comentari comparatiu entre la Sentència del Tribunal Constitucional 142/2024 i els marcs jurídics d'Equador i Bolívia sobre els drets de la Natura permet identificar diferències significatives en la conceptualització i aplicació d'aquests drets. Això queda reflectit especialment en el contrast entre els fonaments filosòfics i les estructures legislatives respectives.

Reconeixement dels drets de la Natura

Equador: La Constitució de 2008 estableix la Natura com a subjecte de drets (art. 71), reconeixent-li el dret a la restauració i a què es respectin els seus cicles vitals i evolutius. Aquesta visió ecocèntrica s'arrela en el sumak kawsay (bon viure), basat en la cosmovisió indígena, que integra la Natura com a part essencial de la comunitat i la vida humana.

Bolívia: Tot i que la Constitució boliviana no atorga drets directes a la Natura, sí que ho fa mitjançant lleis específiques, com la Llei de Drets de la Mare Terra (2010), que defineix la Natura com un sistema vivencial dinàmic i interconnectat. Això reflecteix un compromís amb la preservació i l’harmonia, però amb un pes legislatiu inferior al del reconeixement constitucional.

Espanya (Sentència 142/2024): La sentència ratifica la constitucionalitat de la Llei 19/2022, que reconeix la personalitat jurídica de la llacuna del Mar Menor, marcant una transició cap a un ecocentrisme moderat. La Natura es personifica com a titular de drets, però des d’una perspectiva que manté un vincle amb el marc jurídic antropocèntric de la Constitució Espanyola (art. 45 CE), que considera l’entorn com a objecte de protecció per al benestar humà.

Fonaments filosòfics i influències culturals

En el cas d'Equador i Bolívia, els drets de la Natura estan profundament influenciats per les cosmovisions indígenes, com el concepte de Pachamama. Aquest enfocament reconeix la interdependència de tots els éssers vius i incorpora una dimensió espiritual que transcendeix les tradicions europees.

A Espanya, el reconeixement de la llacuna del Mar Menor no sorgeix d’una tradició cultural arrelada, sinó com a resposta a la crisi ambiental específica d’aquest ecosistema. La seva legitimació es basa en arguments científics i en el compliment d’acords internacionals com l’Acord de París, amb un enfocament més tecnocràtic.

Aplicació jurídica i sistemes de governança

Equador: El reconeixement dels drets és directament exigible per qualsevol ciutadà o col·lectiu davant les autoritats. Això estableix un mecanisme clar i accessible de defensa judicial dels drets de la Natura.

Bolívia: La implementació es canalitza a través de lleis que atribueixen obligacions específiques a l’Estat i la societat. Tot i així, la protecció depèn de la voluntat política i l’aplicació pràctica de les normes.

Espanya: La Llei del Mar Menor crea un model de governança híbrid, que inclou un Comitè de Representants, una Comissió de Seguiment i un Comitè Científic. Aquest sistema busca una tutela col·lectiva i científica del dret, però també ha rebut crítiques per possibles ambigüitats legals i incerteses competencials.

Impacte de la Sentència 142/2024

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol valida l’ús de la personalitat jurídica com a tècnica jurídica compatible amb la Constitució. Tot i així, aquest reconeixement es presenta com una excepció més que una norma generalitzada, en contrast amb l’enfocament més integral i normatiu d’Equador i Bolívia. Això reflecteix el desfasament entre un constitucionalisme europeu de caràcter gradual i un constitucionalisme llatinoamericà més disruptiu en la seva redefinició de les relacions entre societat i natura.

Conclusions

Els casos d’Equador, Bolívia i Espanya representen diferents estadis en l’evolució del reconeixement dels drets de la Natura. Mentre els dos primers incorporen una perspectiva ecocèntrica fortament influenciada per les cosmovisions indígenes, Espanya adopta un model més limitat, però que marca un canvi de paradigma important dins el context europeu. Aquesta comparativa subratlla la necessitat d’adequar les eines jurídiques a les especificitats culturals, històriques i ambientals de cada territori.

Reconeixement dels drets de la Natura

Equador: La Constitució de 2008 atorga drets directes a la Natura (art. 71-74), reconeixent-la com a subjecte de drets. Aquest reconeixement inclou la protecció dels seus cicles vitals, la restauració dels ecosistemes degradats i la seva defensa legal per qualsevol persona, amb un fort arrelament en la filosofia ecocèntrica i el sumak kawsay (bon viure).

Bolívia: Si bé la Constitució boliviana no eleva la Natura a la condició de subjecte de drets, aquesta és protegida per les Lleis de la Mare Terra (2010 i 2012), que li reconeixen drets com a sistema vivencial interconnectat. Aquest marc s’inspira en la cosmovisió andina de Pachamama, que subratlla l’harmonia entre humans i natura, però amb menys força jurídica que el cas equatorià.

Espanya (Sentència 142/2024): La Llei 19/2022 introdueix un reconeixement jurídic inèdit a Europa, conferint personalitat jurídica al Mar Menor i la seva conca. Aquest enfocament reconeix drets com el dret a existir, a evolucionar naturalment i a la restauració, però des d’una perspectiva ecocèntrica moderada, que busca compatibilitzar aquests drets amb els principis de governança i legalitat tradicionalment antropocèntrics de la Constitució Espanyola (art. 45 CE).

Constitucionalitat i personalitat jurídica

La sentència subratlla que la personalitat jurídica atorgada al Mar Menor és constitucionalment admissible perquè compleix amb els principis de protecció ambiental previstos a l’art. 45 CE. Tot i això, destaca que aquest model s’ha d’interpretar com una tècnica legislativa innovadora i limitada, adaptada a l’especificitat de l’ecosistema i la seva crisi ambiental. Això contrasta amb el constitucionalisme ecològic llatinoamericà, que busca transformar les relacions entre humans i natura des d’una perspectiva sistèmica i filosòfica més profunda.

Diferències en el reconeixement

Equador i Bolívia: El reconeixement dels drets de la Natura és integral, posant èmfasi en la seva protecció intrínseca i desvinculant-la de la utilitat per als humans. Això representa una ruptura amb el paradigma occidental clàssic, ja que considera la Natura un subjecte jurídic complet.

Espanya (Sentència 142/2024): La sentència avala el reconeixement jurídic del Mar Menor com una entitat amb drets, però destaca que aquest model no altera el principi constitucional antropocèntric. La personalitat jurídica es presenta com un mecanisme funcional per garantir la protecció ambiental, sense equiparar plenament l’ecosistema amb els subjectes de dret tradicionals.

Governança i participació ciutadana

Equador: Qualsevol persona pot exercir accions legals per protegir els drets de la Natura. Aquesta governança participativa facilita la protecció efectiva dels ecosistemes i assegura la responsabilitat de les autoritats públiques en la seva gestió sostenible.

Bolívia: La protecció dels drets de la Mare Terra depèn d’iniciatives legislatives i polítiques estatals, amb menys mecanismes participatius per part de la ciutadania. L’efectivitat pràctica sovint depèn de la voluntat política del govern.

Espanya (Sentència 142/2024): La governança del Mar Menor es delega a la “Tutoría del Mar Menor”, que inclou representants de l’Estat, la regió de Múrcia, municipis locals i ciutadania, assessorats per un comitè científic. Aquesta estructura busca equilibrar la tutela col·lectiva amb l’experiència científica, però la Sentència 142/2024 adverteix d’algunes indefinicions jurídiques, com la naturalesa de la responsabilitat ambiental o la sanció de conductes que vulnerin els drets de l’ecosistema.