Dones jueves a la història medieval

L'any 1040, una jueva anomenada Rahel signava a Girona, de pròpia mà i en hebreu, un document de venda d'una vinya situada fora muralles. És un dels primers testimonis de presència jueva a la ciutat, i ratifica la participació plena d'aquestes dones en la història. Rahel actuava amb identitat pròpia i no li calia cap referència masculina per fer una transacció legal d'una propietat seva. I, a més, sabia escriure, fet que no era gens comú en aquells temps. Dos segles i mig més tard, Bonafilla, jueva també de Girona, va ser acusada d'estafa en uns préstecs, i un tribunal eclesiàstic la va condemnar a pagar una multa considerable. El document judicial ens parla, en aquest cas, d'una dona jueva que es dedicava als negocis en el seu propi nom i risc.

Artesanes, comerciants i metgesses

Les fonts històriques ens demostren, amb aquests exemples, que en el món medieval hi havia dones que escapaven de la regla general basada en la submissió a l'home. Especialment en l'alta edat mitjana, com passava en la societat cristiana, les dones jueves es mostren plenament actives en els àmbits econòmic, comercial i públic. En tenim de documentades exercint oficis, especialment com a modistes i teixidores de sedes i vels, com a comerciants de sabates, pells i vestits, com a venedores de joies i altres articles de luxe, com a llevadores, com a apotecàries i, fins i tot, com a metgesses de gran prestigi, que van arribar a atendre les reines de la Corona d'Aragó.

Però els mandats divins recollits en el Gènesi, "l'espòs deixarà el pare i la mare i s'ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn", i "creixeu i multipliqueu-vos, i ompliu la faç de la terra", deixaven clara l'obligació primera, tant dels homes com de les dones jueves, de casar-se i de lliurar-se a la procreació. Com solia passar en totes les cultures medievals, les noies es casaven de molt joves, amb matrimonis entre jueus arranjats per les famílies, i se'ls exigia la submissió al marit, sempre pel que fa a les obligacions que disposa la llei jueva. Cap dona no podia quedar soltera —i en el context jueu no hi havia la sortida monàstica—, fins i tot existien confraries benèfiques "de maridar donzelles", que recollien fons per dotar les noies de les famílies pobres.

El dot de les núvies: roba de llit, estris per a la casa i, en alguns casos, diners.

Aquests dots que aportaven les núvies eren normalment roba de llit, estris per a la casa i en alguns casos quantitats de diners, que podien ser molt elevades si es tractava de famílies riques. Quedaven registrats en la quetubà, el contracte matrimonial, on també consta el que aporta el nuvi: els seus diners i propietats i 200 'zuzim' o monedes d'or o de plata en concepte de la virginitat de la núvia. Si ella enviudava, i quedava sense fills, la llei imposava al germà del marit el levirat, l'obligació de casar-se amb ella, per tal de perpetuar l'estirp de la família. Cal tenir en compte que per a una dona vídua moltes vegades representava un avantatge casar-se amb el germà del difunt marit, ja que continuava tenint l'estatus de dona casada. Ara bé, hi havia la possibilitat de dur a terme una cerimònia, l'halitzà, que alliberava l'home de complir aquesta obligació i, de retruc, alliberava també la dona. Finalment, cal dir que tant homes com dones podien sol·licitar el divorci davant del tribunal rabínic en determinades circumstàncies, especialment en cas d'esterilitat, ja que els impedia acomplir l'objectiu del matrimoni. L'amor i l'afecte, malgrat que podien sorgir, no eren objecte del contracte matrimonial i sovint els contraents ni tan sols es coneixien.6

En l'àmbit de la llar, les dones s'encarregaven de perpetuar els rituals jueus de generació en generació.

D'entre els preceptes hebreus, el descans del dissabte —el sàbat— era fonamental. Per tal de no feinejar el dia prohibit, la mestressa de casa preparava les llànties el divendres perquè cremessin durant l'endemà, i deixava cuinat tot el menjar. Ni tan sols es podia encendre foc, per això es disposava d'un fogó, el fogó de jueu, que guardava l'escalfor durant tot el dia. En les activitats del dia a dia, la dona llevava el greix de la carn, vigilava que la família observés els dejunis, preparava les festes —per celebrar la Pasqua, havia de pastar pa sense llevat... En definitiva, la mare de família era la garant de tots els preceptes de la llei jueva.

A partir dels avalots antijueus del 1391, l'establiment de la Inquisició i el decret d'expulsió del 1492, signat pels Reis Catòlics, els jueus es van haver d'enfrontar al dilema: o la conversió al cristianisme o l'exili. Ara bé, les conversions forçoses no sempre implicaven per als jueus deixar de ser-ho: malgrat la por de ser descoberts i condemnats a mort, sovint continuaven practicant el judaisme d'amagat, en la intimitat de la llar. Les dones tenien un paper fonamental en la continuïtat de la fe i dels costums, però havien de ser molt discretes, si no volien acabar a la foguera. Si es volien reunir per fer les pregàries, s'emportaven amb elles floques, fusos i filoses, per fer creure a la gent que anaven a filar.

Dones sota sospitaPerò la tradició pesava molt i moltes dones eren enxampades, els divendres al vespre, cuinant el menjar del sàbat, i només per això els veïns ja podien acusar-les de jueves. Si anaven netes i polides els divendres, també podien ser reconegudes com a judaïtzants i denunciades. En molts casos, elles s'excusaven davant de la Inquisició dient que tan sols feien el que havien vist fer a les àvies i les mares, com un costum innocent i sense més transcendència. Curiosament, com a "llegat" de la presència jueva, es van estendre entre les dones medievals alguns hàbits que deixaven clara la seva fe cristiana: com el costum de fer dissabte —netejar a fons la casa en el sàbat— o de menjar porc, que va passar a ser de consum obligat.